Ulls

1

Un gat de carrer de brillants ulls grocs miolava tímidament a la nena que tenia davant. Mirava cap amunt, com si li demanés atenció. La nena es va girar i el vent es va encarregar d'apartar-li els cabells que li tapaven aquella cara angelical. Ella va somriure en veure l'animal.

− Què tens? − li va contestar mentre s'ajupia − vols que t'acaroni una mica, oi?
El gat va tornar a miolar com si hagués volgut dir que sí, i tot seguit va roncar plàcidament en sentir la mà de la criatura. El vent es va aturar com si volgués respectar aquell instant.

− He, he, he. Tens uns ulls preciosos... són diferents dels de tots els altres gats − deia la nena mentre tots dos es contemplaven −. Saps, ja tenim una cosa en comú! Per sort, a tu no et porta problemes, això. Potser és perquè els animals sou més bons que nosaltres.

El món on vivien la nena i el gat era, com el nostre, regnat pels humans, però d'una manera una mica especial. Això era degut a que hi havia dos tipus de persones: les d'ulls blaus i les d'ulls roigs. I així com el terme d'igualtat social té escàs sentit en el nostre món, allà també l'hi tenia. Tots aquells qui havien nascut amb els ulls blaus eren dotats d'un poder superior i mantenien sense dificultat el control de la situació. La inferioritat d'aquells qui tenien els ulls roigs havia configurat la humanitat de tal manera que sempre havia estat impensable un aparellament d'un home i dona de diferent condició. Mai, doncs, havia sorgit cap individu amb els ulls violetes....

Mai, fins aleshores. La nena que acariciava el gat, de només nou anys, mantenia el color dels seus ulls en secret gràcies a "aquell invent estrany" del seu pare. Recordava allò que li havia dit quan era més petita. Potser ara ho entenia una mica millor:

"− Aran, escolta'm, maca: els teus ulls són d'un color molt especial que ningú no ha vist mai, i això val més que sigui el nostre secret... Veus aquestes rodonetes blaves? Es posen així. Jo en dic "lents de contacte". Guaita! És com si tinguessis els ulls blaus.
− Però que no t'agraden els meus ulls, Papa?
− És clar que m'agraden! Precisament per això són massa macos perquè tothom els vegi!
El pare li va guinyar l'ullet
− Però, Papa... no entenc perquè...
− Ja, reina. Jo tampoc entenc mai perquè hem d'acabar fent aquestes coses..."

2

El pare d'ulls roigs de l'Aran, en Narn Vladimir, es trobava en un àpat ben poc del seu gust: no pel menjar, sinó per qui menjava a prop seu. En aquests moments continuava viu gràcies a les seves lents de contacte blaves.

− I què me'n diu, Dr. Vladimir? Ja he sentit parlar força dels seus avenços pel que fa a l'estudi de les diferències entre els individus d'ulls roigs i blaus, un autèntic geni! Tinc el pressentiment que vostè ens seria molt útil per poder-nos desfer definitivament d'aquesta subespècie molesta.

Davant dels nassos d'en Narn Vladimir hi havia un dels personatges blaus més bel·licosos de tots, el coronel Bastanist. Tenia uns ulls d'un color blau corrent. En canvi, un home misteriós del seu costat posava molt més la pell de gallina a en Narn. Els ulls d'aquest eren d'un blau turquesa força clar i, a l'hora, amenaçador. En Narn s'ho rumiava bé...

"Merda... ja havia sentit parlar del coronel Bastanist, però no comptava pas amb la presència sinistra d'aquest altre paio. Quin color d'ulls més clar... em posa nerviós; és com si pogués entreveure el color real dels meus. Però no em puc distreure: m'he de dedicar a en Bastanist, abans que res."

− Bastanist − va respondre en Narn −, ha de tenir en compte que la abundància dels roigs és important i potser la seva inferioritat no és tan evident com ens sembla: si nosaltres disposem d'un poder superior, ells, per altra banda...

− Insinua que si han resistit fins ara és degut a la seva intel·ligència? − Va interrompre de sobte el paio dels ulls turqueses. En Narn va titubejar...

− B... bé − va contestar-lo −, crec que no l'hauria de subestimar, aquesta intel·ligència. A nosaltres ens sembla que els nostres poders ofensius ho manen tot, però podria no ser així. Un parpelleig que provingui d'uns ulls blaus, com ja sabem, és capaç de transmetre una ona d'energia, però no ens hauríem de refiar només d'aquesta capacitat.

− He...! − L'home misteriós va somriure − i si vostè s'ha adonat d'aquest detall, és que té una intel·ligència equivalent a la dels roigs?

En Narn s'inquietava; aquest home semblava més llest que els altres i, el que és pitjor, semblava veure-hi a través d'ell.

− M'ho he de prendre com un elogi, això? O potser com una acusació?

− Com vostè vulgui; jo ja li ho he dit.

− Sí m'acusa perquè em veu espavilat, senyor, jo puc dir el mateix de vostè... − va defensar-se en Narn. Durant uns segons les seves mirades es van quedar fixes i ningú va dir res. En Bastanist va ser qui va trencar el gel.

−Va, va... vostès, no s'enfadessin pas, ara! Doctor Vladimir: en realitat volia consultar-lo perquè em donés la seva opinió sobre aquest rumor que circula des de fa temps. Sí, aquella història, o potser aquella llegenda, que diu que nou anys enrere va néixer una criatura que no tenia ni els ulls vermells ni blaus, sinó violetes. Es diu que se'n desconeix la situació actual i que la seva mare es va sacrificar perquè ella pogués fugir amb el seu pare...

"Tsk... Desgraciat, poc et penses que davant teu tens aquest mateix pare. Poc et penses que darrere d'aquests ulls blaus n'amago uns de ben vermells, però no em fas cap llàstima, perquè et donaré allò que et mereixes. Ja que no puc utilitzar aquest poder del qual n'esteu tan orgullosos, utilitzaré altres recursos..."

− La meva opinió sobre aquesta llegenda? Sincerament, no el feia tan crèdul, senyor. − deia en Narn mentre servia vi als seus dos companys i a si mateix − la veritat és que és una història més adequada per als nanos. − en Narn va empassar-se un glop de vi − Però si em demana la meva opinió professional, li puc dir. Les meves investigacions em fan pensar que si s'aparellessin un home i una dona de diferent color d'ulls, el que en sorgiria no seria un fill amb ulls violetes, sinó amb el cinquanta per cent de possibilitats entre blau i roig.

− Vaja − respongué en Bastanist amb un somriure postís darrere del qual s'amagava frustració − n'està segur?

− Bastant.

Els tres homes van tornar a quedar en silenci; tan en Bastanist com l'home misteriós aguantaven la mirada a en Vladimir. Aquest, fingint tranquil·litat, va fer que no amb el cap, com repetint-los que no podia ser possible.

− En fi... s'ha de fer cas del que digui el doctor! − va acabar en Bastanist mentre feia un glop al seu vi. En Narn va somriure per dins. Ja havia picat!

"Perfecte... m'agradaria pensar que el paio misteriós també caurà a la trampa, però he de desaparèixer abans no sigui massa tard. Si utilitzessin el poder contra meu, podrien liquidar-me amb pocs parpelleigs..."

− Senyors, es fa tard. Me'n he d'anar.

3

− Au, va, vols dir que no n'has tingut prou? − va dir la nena mentre s'aixecava. El gat d'ulls grocs va provar de seguir l'Aran, però quan ho va intentar va coixejar.

− Ostres tu... pobret. Com és que vas coix?
L'animal va miolar una vegada i després va mirar fixament a la nena. Molt fixament. L'Aran es va sentir diferent, i la mirada groga del gat li va fer venir un calfred.

"Sento... sento com si..."

Aleshores, per instint, i sense saber ben bé perquè, la nena es va treure les lents de contacte i va respondre amb els seus propis ulls la mirada del gat. Ni tan sols va vigilar si venia ningú; es va deixar portar. També va tremolar el gat. Era clar que aquella connexió estranya els afectava a tots dos. Tot seguit la nena es va tornar a ajupir i li va agafar al gat la pota coixa, sense deixar mai de mirar a la bestiola als ulls. Els de la nena van brillar més. Van passar sis segons...
...I llavors la nena va efectuar un parpelleig i després es va aixecar, tot fent unes passes enrere. El més sorprenent, però, va ser que el gat la seguís sense problemes. Ella es va quedar bocabadada.

"In... increïble, ho he fet jo això...?"

Perplexa, la nena es va refregar els ulls i va tornar a mirar-s'ho bé. No hi havia dubte: l'havia curat. Però la seva fascinació va ser interrompuda per uns sorolls propers que indicaven que s'acostava gent. Fumuda...!

"Aaaai, no! Les lents del papa, les lents del papa! On les he deixat?"

L'Aran ja estava rebuscant a corre-cuita pel terra quan va veure que el gat, oportunament, les estava rossegant.

− Oiix...! No, si us plau! − va queixar-se. Però no tenia temps, la gent s'apropava i giraren cantonada en qualsevol moment...! Així doncs, sense saber què més fer, es va mossegar el llavi i va sortir corrent.

4

En Bastanist havia caigut enverinat. L'home dels ulls turqueses es mirava el cadàver amb tanta fredor que qualsevol hauria pogut pensar que ell n'era el responsable. Però estaven sols; o estava sol.

"Com s'ho ha fet? El verí no podia ser a la beguda perquè ell també n'ha ingerit, de fet ha estat el primer en fer-ho. De tota manera, ha estat més apropiat que jo m'abstingués de beure'n. El poder m'ha tornat a salvar, m'ha permès intuir que en portava alguna de cap. Però què era?"

L'home va agafar el vas d'en Bastanist i el d'en Vladimir. Se'ls va mirar detingudament. De fet, els va observar amb tanta fixació que els seus ulls van augmentar la brillantor i ell va quedar en un trànsit de sis segons. Després va parpellejar Havia utilitzat el poder.

"...He. Verí als glaçons, eh? Molt llest, Narn Vladimir. − va pensar mentre tirava el got al terra − Per això has estat el primer en beure'n. No podies ser tu qui disposessis els glaçons als vasos, d
e manera que tots tres podríem haver mort, però tu no has esperat que el glaçó es desfés. Ignoro com t'ho has fet per preparar aquest terreny, però ara ja et tinc, traïdor. Et trobaré utilitzant els meus ulls turqueses únics, intuint a poc a poc on et trobes."

De sobte algú va obrir la porta i va quedar sorprès en veure el panorama. El coronel mort, un got esmicolat en mil bocins i el paio misteriós.

− Què ha passat aquí?! − va cridar el soldat ras d'ulls blaus.

"Hm. Pobre innocent. Em sembla que ha arribat l'hora de desvincular-me d'aquesta merda d'organització. Ara que ja he vist en Narn Vladimir, podré trobar la llegendària nena dels ulls liles. En fi, és l'hora d'utilitzar el poder ordinari. No em ve gaire de gust, però ho hauré de fer. Au, comptem fins a sis."

− Vo... vostè, en realitat qui dimoni...?

Però abans que pogués acabar de parlar, l'home misteriós va efectuar un parpelleig. Moltíssima energia va ser disparada i un bestial impuls va envestir el soldat contra la paret. Va morir amb un fil de sang regalimant pel llavi i els ulls oberts. L'home misteriós va sortir amb molta calma per la porta.

"...Sis."

5

En Narn s'aproximava a casa seva esperant amb tota l'ànima que a la seva filla no li hagués passat res. Tornaria a casa amb un gran objectiu complert que baixaria força els fums als blaus, però havia descobert també una amenaça bastant considerable: no podia desfer-se de la imatge de l'home misteriós. Les variabilitats en els diferents tons de blaus entre les persones d'aquest tipus solien ser molt lleus; res comparat amb aquell color turquesa que havia vist.

"Potser el poder d'aquest individu és diferent; potser és més aterrador, encara..."

Va arribar a la porta de casa seva i quan es va disposar a entrar, va sentir la veu de l'Aran. Venia corrent des de carrer enllà.

− Papaaa!!! Ja ets aquí!

En Narn va veure que la seva filla no portava les lents de contacte i es va sobresaltar. L'Aran anava pel carrer amb els ulls liles!

− Filla! Però... però que fas així?

La nena va fer cara d'avergonyida i va intentar explicar el que havia passat.

− És que, Papa, m'ha passat una cosa que...

− Aran, t'ha vist algú? − Va interrompre-la. − Va, entrem cap a casa primer! Ja m'ho explicaràs, ja, desp...

Però en Narn va quedar mut de cop. Les claus de casa li van caure de la mà. Una gota de suor li va començar a regalimar pel front. Suor de por. Darrere de la seva filla no hi havia ni més ni menys que el més temut: l'home dels ulls turqueses.

− Papa, què passa? − deia l'Aran mentre es girava per veure què hi havia darrere seu que deixés tan sorprès al seu pare.

− Aran, NO!

Però ja era massa tard. Les mirades dels dos éssers amb un color d'ulls especial van coincidir per primera vegada. Ell va somriure; ella no. L'ambient es va tensar. Els ulls de tots dos van començar a brillar. El vent començava a impacientar-se i els cabells de tots dos s'hi sotmetien. En Narn havia d'esperar-se el pitjor.

−Qui és vostè? − Va preguntar-li la nena. L'home dels ulls turqueses va somriure.

− Per fi t'he trobat, llegendària nena dels ulls violetes.

En Narn, ràpidament, va posar-se entremig d'aquelles dues fonts de màgia.

− Com t'ho has fet per trobar-nos? Contesta! − Va dir procurant ignorar el seu temor intern

− ...Hu. Doncs gràcies als meus amics, doctor Vladimir.

− Quins amics? − Va tornar a preguntar més impacientat. La gota de suor se li va desprendre del nas.

− Aquests − L'home misteriós es va senyalar els ulls −. Aquests són els ulls que no has estudiat mai, doctor Vladimir. Vas ser molt enginyós a l'hora de preparar els glaçons enverinats, però gràcies al meu poder ho vaig poder intuir. Aquest mateix poder m'ha guiat fins on ets ara. Mira els meus ulls i digue'm si brillen!

− Aran, entra a casa... Corre!

L'home dels ulls turqueses va parpellejar.

"No...!!!"

Unes lents blaves van desprendre's del seu portador. Uns ulls tan vermells com la sang que va esclatar van quedar al descobert. Un cos humil que havia lluitat tota la vida per allò que més s'estimava va rebre l'impuls d'aquell poder que tan havia temut. El pare de l'Aran va caure a terra ferit de mort.

− Papa!!!!! − va cridar l'Aran desesperada mentre corria cap al seu pare inconsolablement − Papa...!

L'Aran es va ajupir i va agafar-li la mà amb les seves dues manetes, més petites. Va mirar els ulls roigs del seu pare tan fixament com va poder, encara que les llàgrimes li començaven a fer borrosa la visió.

"Necessito aquell poder... Papa! Aguanta sis segons, si us plau!"

− Vinga, ensenya'm què pots fer. − Va intervenir l'home dels ulls turqueses.

Però l'Aran no l'escoltava. Tot l'univers eren els ulls del seu pare, no existia res més... La brillantor dels ulls de la nena pampalluguejava i el vent bufava cada cop més intensament. La mà del seu pare continuava agafada a les seves, però cada cop la notava més dèbil, més morta...

...Fins que van passar sis segons, i tot va quedar en silenci.

6

Un gat d'ulls grocs, ja conegut, va aparèixer tímidament i va trobar la seva amiga ajaguda a terra, plorant. Potser l'Aran mai no entendria perquè aleshores l'home dels ulls turqueses va marxar sense dir ni fer res més, deixant-la viure. Potser volia tornar-la a trobar quan ella fos capaç d'enfrontar-s'hi. Potser finalment se'n va anar perquè no volia destruir algú que, com ell, tenia un color d'ulls especial. Però abans de pensar en tot això, l'Aran s'havia d'eixugar les llàgrimes. El gat d'ulls grocs va miolar tímidament i va refregar-se per les cames de la nena. Tots dos van mirar al cel i l'Aran va deixar suaument la mà del seu pare. El gat va roncar i ella va acariciar-lo.

"Ja ens tornarem a veure... home dels ulls turqueses."