Per què viure sense un somni?

La tornava a enyorar. Les seves mans, els seus ulls, els seus petons, les seves abraçades, les seves paraules, les seves mirades...
Si ajuntava tots aquells records que quedaven a mitges al seu cap, podia sentir-la dins del pensament, dins de l'ànima.
Havia arribat a pensar que cada vegada que recordava el seu nom era per que ella pensava en el seu.
Cada nit tornava al passat. No hi era però tot i així la veia al seu costat, al seu llit, dormint, com si no hagués passat res, com si la seva mort mai hagués succeït.
I aleshores plorava, amb totes les seves forces, demanant a cada llàgrima ser amb ella.
Li havien dit que si s'estava dues setmanes plorant sense parar, tot el dolor se'n aniria fora.
Però ja portava dos mesos i encara l'enyorava més. Maleït siga! Ell no la volia oblidar!
Si era el millor record que tenia, per que coi l'havia d'oblidar?
Arribava la nit i amb la seva foscor la brisa sua i fresca. Potser s'havia tornat boig, però creia plenament que ella el podia veure des d'algun indret del cel.
No tenia remei. No tenia cap somni ni cap esperança, i sense això la vida no serveix per a res! Només per sentir-se malament!
Ja no ho va pensar més. Ja no li calia. No va deixar cap nota, tothom s'ho imaginaria, el per què.
Va agafar el pot més gran d'antidepressius que va trobar a l'armariet de medicines i, una a una, després de tres en tres i de cinc en cinc, se les va empassar totes.
Es va acabar el pot.
La seva intoxicació per excés de pastilles ja el deixava sense força. Ja no podia parlar. Set segons més tard confonia les formes i els colors.
I en tan sols tres segons més tard la va veure.
Anava amb la mateixa roba de l'accident. El mateix somriure de sempre i els ulls plens de llàgrimes. Li va agafar la mà i, des d'aleshores, no la va tornar a enyorar mai més.


Marina Ramírez Gallardo