Poc a poc, sobre el camí ple de dubtes

Camines, al camí de la vida, on se suposa que arribaràs a les portes de la mort.

Primer has d'aprendre a fer-ho. Al principi de tot sempre hi ha algú que t'ajuda per no caure i fer-te mal, però de vegades has de fer-ho sol per a preparar-te per a la vida.
Arriba un moment en el que camines sol, sense entrabancar-se, sense trepitjar res ni ningú... sense ferir-te a tú mateix, i per molt que és difícil de bon tros, ho fas, perque no queda altre remei.

Més tard comences a aprendre tots els tipus d'arbres, flors, pedres i altres detalls que aniràs trobant pel camí, i així no espantar-te. El trajecte es fa llarg però trobes un somni, convertit en papallona, i el segueixes. D'aquesta manera avances més ràpid, intentant que aquesta papallona sigui una realitat. I més tard et preguntes: Cap dia aquestes enormes ales de papallona seràn per a mí?

Mentrestant coneixes gent, que també tenen els seus propis camins, però els junten amb els teus i així ningú va sol. Parlen amb tú, aprenen a estimar-te, t'expliquen els seus problemes i tu els hi expliques els teus, fins que saps tot allò que no has trobat al teu camí però que els teus amics sí que ho han fet en els seus.

Amb el pas del anys, quan ja estàs realment cansat de caminar, trobes un sentiment nou, com una nova pedra preciosa, que tothom anomena amor només de veure't la cara d'embadalit que poses quan veus els ulls d'una persona que et canvia la vida i et fa que el camí sigui molt més curt i el facis volant.

Puges fins als núvols i trobes el teu primer petó, la teva primera abraçada, les teves primeres sensacions...
Si aquest amor és pur i se sap mantenir, arribes a les portes de la mort amb aquella persona que tan feliç t'ha fet.
Altres vegades l'amor es pot perdre i tornar a trobar o deixar-lo de banda i no saber res més d'ell en tota la teva vida.

I arribes a aquella porta on dalt de tot hi ha unes lletres enormes que diuen: Fi.
Aleshores comprens que ja has acabat el camí.
Uns pensen: Sí, aquest camí ha estat ple. No m'ha faltat de res, tot ha estat en ordre...
I altres diuen:
Em sento buida. Crec que em falta alguna cosa per fer. Potser no he tancat la porta de la felicitat amb clau...

Després d'haver llegit això, penso:
Val la pena descuidar petits detalls que ens dóna la vida per arribar abans al final del camí, o simplement és millor no pensar en aquest final i anar caminant poc a poc fins a veure la gran porta i pensar: Sí, aquesta vida sens dubte, és la que jo volia viure?