Per on començar...

Per on podria començar… ufff no ho sé pas… tot són problemes i no hi ha cap solució. O potser si? Potser abandonar el món mortal i arribar a un univers celestial. Potser allí no hi han tristeses, ni solitud, ni llàgrimes orfes… Potser és tot un camí planer, sense entrebancs ni sotracs. Potser és un món de germanor, d'abraçades i somriures. Potser… Per desgràcia no visc en aquest món, visc en un que és ple de merda, ple de mentides, d'hipocresia, de falsedats, d'injustícies… Un món de solitud, d'egoisme, de por…

Les llàgrimes em mullen la pell. I em fan sentir cada vegada més sola. Cada vegada els meus ulls vessen més llàgrimes de por. Llàgrimes que no tenen remei. Llàgrimes que ningú m'eixuga, llàgrimes que es perden. Amb la pell ja ben humida només tinc ganes d'oblidar-ho tot, com si les llàgrimes fóssim pors que s'esvaeixen. Però la sensació dura poc. Un altre cop rellisquen més llàgrimes carregades de sentiment que no em deixen oblidar que estic sola. Llàgrimes de solitud m'acaronen, són la meva única companyia…

Les portes se'm tanquen. No les puc obrir, sembla que hi hagi algú al darrere que ho impedeixi. Veig una porta oberta i m'il·lusiono, però quan estic apunt d'arribar-hi es tanca.. com totes. No tinc sortida. Les portes es tanquen sense donar-me cap oportunitat. I ningú m'ajuda a obrir-ne cap. Camino sola buscant una porta oberta, una llum, un camí a seguir. Però tots es tanquen. Cap no té una sortida per mi, ningú em vol fer feliç.