pensa i marais

Tot allò m´era difícil i poc amic, no era una veïna del Marais bevent un vas de vi negre en un cafè tronat, a quarts de set d´un dimarts plujós i fosc i ple de cares lletges que passen de llarg estirades pel fred i la vida i miren dins i veuen una noia ben lluny dintre un llibre robat i mig estripat que diu coses que l´han de salvar. Doncs de persones que no són el que semblen i prometen coses impossibles amb un alè accelerat que només vol algun tros de la seva carn i algun tros de la seva atenció i després ja està res més. No era ella vestida de colors vius que no es porten caminant enlloc i bufant-se les mans per si de cas, per si de cas algú bo i bell s´acosta i ha de tocar-li les galtes i després les mans i fer-li un petó sense càlculs que desfan espurnes. No, allò no era això.