Miles Davis

Un relat de: ernestina

I se'm va acudir, enmig de la xerrameca, deixar anar que el Quincy Jones era molt guapo. Érem a la piscina i tot anava bé i dèiem moltes ximpleries perquè havíem begut una mica.
Parlàvem de Saint-Germain-des-Prés i vaig anomenar el Quincy i en sentir allò es va aixecar d'una revolada llençant-me la tovallola als nassos.
Va sortir en cotxe a corre-cuita i es va presentar tres o quatre dies més tard, com si no res, mastegant un tall de síndria i picant-me l'ullet.
I ja sé el que penses, el que s'imagina tothom, però és que ell es fa perdonar, deu ser cosa dels àngels, què vols que et digui, l'entenc bé.
A vegades és allà dalt de tot, aterrit i amb els ulls plens d'angoixa, i sembla que tot d'una s'hagi de morir, però de tots els que escolto, bons o dolents, ell és l'únic que diu la veritat, i amb això, ben mirat, ja en tinc prou.

Comentaris

  • Fora de lloc[Ofensiu]
    Red Pèrill | 01-09-2010

    Home, potser no era un bon moment, ja saps que en Miles és molt seu per a aquestes coses

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: