Pel camí

Un relat de: Fremen
Ja t'ho deia jo que per aquí no anàvem bé! em va escridassar l'Esperança amb tota la mala llet que li permetia el cansament. Jo vaig mantenir la calma i el meu silenci va esperonar als altres, vaig començar a sentir tota mena de queixes i renecs al meu darrere i vaig pensar que, si més no, encara em seguien! A aquelles alçades no era moment per dubtar ni fer figa, havíem arribat massa lluny i ja no podíem girar cua. Vaig esperar una mica, perquè es cansessin de rondinar, i sense cridar però amb to autoritari els vaig fer un petit discurs: que potser sí que l'altre camí hauria estat millor, vaig començar cedint una mica a les seves queixes, però que a part de no poder tornar enrere ja no podia faltar gaire per arribar a la frontera. Llavors el Manel va dir: ho heu sentit? i vaig callar.

Feia estona que havíem alleugerit el pas i semblava que anàvem deixant enrere les veus dels nostres perseguidors. De tant en tant ens aturàvem uns segons per recuperar l'alè i parar l'orella i m'assegurava que encara hi fóssim tots, comptava en silenci: un, dos... sis i jo set, i els esperonava un altre cop en veu baixa, au va, som-hi! Gairebé corríem i començàvem a estar cansats. Llavors, en un dels moments que ens havíem aturat, vaig veure quelcom que brillava darrera nostre a uns dos-cents metres i em vaig adonar que havíem tingut el vent de cara tota l'estona i no els havíem sentit. Correu! vaig cridar en veu baixa, cap allà, vaig senyalar.

Havíem sortit mig en desbandada i, després de dos o tres minuts, vaig veure la boca de la cova a sobre del camí. Em vaig aturar per tornar a senyalar-la i que em seguissin, tot fent el gest de silenci amb el dit índex. Vam sentir passar el nostres perseguidors a uns quants metres per sota i vaig respirar. Sembla que els hem pogut esquivar, vaig xiuxiuejar, procurem no fer soroll, si els hem despitat ens en sortirem. Vam sentir un tret a fora i en mirar la companyia em vaig adonar que només érem sis. L'Esperança s'havia perdut pel camí.

Comentaris

  • Més fidel[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 22-04-2018

    Fins i tot en els relats d'acció la Poesia no et deixa, Fremen. Sí més no, t'és més fidel que l'Esperança.
    Fins a la propera Virtut, la darrera del curs relataire.

  • L’esperança és la primera que es perd [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-04-2018 | Valoració: 10

    I jo que em pensava que l’esperança era el darrer que es perdia. Ja veig que m’has ben enganyat. Un relat de suspens amb un final inesperat. Una forta abraçada. Aleix

  • Els camins de l'esperança[Ofensiu]
    Loira Durban | 21-04-2018

    Bon dia!

    Encara que es perdi, els camins de l'esperança són infinits perquè són plens de pedretes de fe. Al llarg del teu camí, potser acabaràs trobant el meu jardí de l'esperança. El reconeixeràs perquè és ple de trèvols ("Trèvol"). Et convido a collir-ne un o tots, si vols, però només els de cinc fulles perquè són els dits de l'esperança que ens esperen per agafar-nos la mà i no deixar-nos mai sols.

    Si caminem tots junts, potser així serà més fàcil trobar l'esperança perduda.



    Molta sort i fins aviat! :)


    Marta

  • L’Esperança[Ofensiu]
    Ricard M. Aldea | 20-04-2018 | Valoració: 9

    és la primera que es perd.
    Bon relat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: