L’Albert de la torreta

Sempre havia estat el més seriós de tots. Així que després de tants anys m’ha deixat esparverat quan l’he vist, tot i reconèixer-lo a la primera. De tots els preadolescents de dotze anys, era l’únic que sempre anava amb trajo i corbata. Els hi feia la seva mare que era modista. El seu pare, redactor en cap d’un diari, gairebé sempre era fora de casa, però tot i que el veia poc, la seva influència feia que fos més culte que la majoria de nosaltres, si és que a aquelles edats es pot parlar de ser culte. Que fos el més seriós no vol dir que no tingués sentit de l’humor, en tenia, però era peculiar, l’havies de conèixer. No diria que fos un esnob ni un presumptuós, era més bé reservat, tímid, modest i acabava fent la impressió que era un noi estrafolari. La darrera vegada que ens havíem vist fou just abans d’allistar-me a la Força aèria i ell havia estat admès a la Facultat de física. Anys més tard, quan jo ja era coronel, vaig saber que l’havien nomenat director del programa Mina voladora, que ara ens ha dut fins al cinturó d’asteroides, per aprofitar-ne els recursos.

Com a comandant de la base Campana silenciosa, a Ceres, m’encarrego de rebre personalment els pocs viatgers que ens arriben. I avui he rebut un home que no aparenta tenir la mateixa edat que jo, alt i prim, sense un pèl a tot el cos, tatuat de cap a peus i vestit amb un trajo transparent arrapat a la pell tatuada de dalt a baix, amb tot just una petita part opaca, en forma de sac, per tapar els genitals. No en queda res de la seva timidesa, però la seva extravagància ha evolucionat dels trajos color lila, a la nuesa embolicada en cel·lofana. Nick, m’ha dit, estem a punt de fer història! Mentre no m’hagi de vestir com tu, li he dit jo. I hem esclatat a riure. Parlo seriosament, ha continuat mentre a mi em venien encara més ganes de riure, al final anirem a les cúpules alienígenes del cràter. Se m’ha tallat el riure en sec. Només se m’ha acudit dir-li: Vols dir que vas ben vestit per a l’ocasió?