Un home d’èxit

A la colla feia temps que no en sabíem gran cosa d'en Simó. Només una aparició curta al bar de l'Ateneu quan es va comprar el primer esportiu. Però no sempre havia estat així, de joves n’havíem fet de tots colors. Ens en fotíem d’ell per la cançó de Radio Futura i quan sonava el senyalàvem: «eres tonto Simón!». Sempre estàvem de conya i tots rebíem la nostra part. Però un dia, de cop i volta, va decidir posar seny: va dir que en volia més de la vida.

Més? vaig fer quan m’ho va dir. Sí, més! va exclamar. Però que vol dir més? vaig insistir amb vehemència: Viatgem, no ens perdem cap concert que ens agradi, anem a esquiar a l'hivern, a la platja a l’estiu, en definitiva: que no ens en estem de res! Què més podem voler? No ho se, va contestar: fer diners per fer el que vulgui. Vaig pensar que ja ho fèiem el que volíem i que de diners no ens en faltaven: bé en teníem per anar fent!

El cas és que s’hi va posar fort a treballar. Va deixar la feina a la fàbrica per fer de venedor a un concessionari de cotxes i més tard es va passar al ram del totxo. Quan va començar el bum immobiliari ja coneixia tots els secrets del sector i va fer el salt a promotor. Amb tot això havien anat passant els anys i no ens havíem tornat a veure. La darrera vegada havia estat a la sortida d'un cinema: feia goig, ben vestit, ben acompanyat, amb un xofer que el va recollir a la porta.

Aquell dia amb prou feina ens vam saludar, no me'n sabia avenir, si havíem estat cul i merda! Però feia molt que els nostres camins s'havien separat. Avui el recordem amb els companys, n’hem parlat, és clar, però també ens hem posat al dia amb els que ens veiem poc. Qui més qui menys a tots ens ha anat bé, tots treballem, no passem pena, tenim família i encara ens sentim vius. Tots hem coincidit que, a aquestes alçades, volem arribar a la jubilació tranquils. I ara, amb una ampolla de bourbon, anem plegats al tanatori a fer un brindis pel Simó, «...quita esa gorra de obrero...» cantussegem.