Tres és multitud

En Juli, que era un amant de l’art, es va enamorar irremissiblement de la Venus de Dobrack, exposada en una galeria de la capital, sense saber que era una obra malastruga què havia mort, aixafant-lo, al seu creador i portat la desgracia, a tots els que l’havien cobejada, després. També era, el que en diem, un lladre de guant blanc. Es dedicava a petits furts, estafes insignificants i falsificacions sense ambició. Li havia anat bé, si entenem que no l'havien enxampat mai. Era meticulós, prudent i discret, i no creia en la sort. Els que el coneixien estaven convençuts que el seu negoci de productes de neteja per a la llar rutllava força. I, de fet sí, li servia per a explorar possibles objectius. Només el seu amic Ivan, que alhora era el seu perista, coneixia la seva afició i, quan li va explicar que buscava un soci per a robar aquella obra maleïda, va intentar, esgarrifat, de fer-lo desistir sense aconseguir-ho. Després de resistir-se molt a ajudar-lo va acabar posant-lo en contacte amb el Rafel el manetes, que també se’n sortia de totes, malgrat que alguns dels seus antics socis, que havien acabat a la garjola, li deien el malastruc; però això ni l’Ivan ni el Juli no ho sabien.


El dia del robatori tot havia anat com una seda, van amagar la peça per deixar passar temps i van continuar com sempre. No havien de tornar a trobar-se fins al cap de l’any. Però poc temps després, alhora que en Rafel passava la frontera amb la caravana d’un circ que amagava la Venus al vagó dels lleons, en Juli i l’Ivan es lamentaven, camí de la presó, de la seva mala sort i es deien que si el Rafel no seria pas malastruc. El que no sabien, ni l’un ni l’altre, és que poc després del robatori en va anar presumint. Tampoc és que ho expliqués amb pèls i senyals, deixava anar indirectes, feia veure que sabia detalls. D’entrada ningú ni feia cabal, però un dia es va adonar que un desconegut parava l’orella i, quan la policia va trucar a la seva porta, ell ja feia dies que netejava gàbies al circ.