Cercador
Passejant
Un relat de: Eloi Planas VilaMentre segueixo caminant, en un fanal (tot i que segurament molts en dieu erròniament farola) hi ha un paper que es preocupa pel meu pes, un tema que s'acaba fent ben pesat. En un aparador d'una botiga en Ferran Adrià fa publicitat d'un matalàs, potser amb la intenció de cuinar-lo. Més lluny, en plena recta un monovolum amb aparell de radar controla que ningú vulgui viure massa ràpid i, seguint en matèria policial, passo per davant la seu de la policia nacional, on oneja la bandera espanyola. La miro mentre flames es passegen pel meu cap, i llavors em sembla més bonica. Poso un accent als "iberics" de la pissarra d'un bar. S'escolten nens, la setmana blanca, si més no, alegra els carrers amb la seva innocència i les seves rialles, encara que, al parc, hi ha més papers al terra que nens i nenes jugant. Sembla que aprendran molt de civisme durant aquesta setmana, civisme de merda que els ensenyen els mateixos que llavors es queixen de la canalla, dels joves i de l'educació que donen les escoles. Mira! En aquesta fruiteria només deuen vendre tomàquets petits, que curiós, perquè tots els cartells parlen de "tomaquets". Just al costat hi ha una perruqueria xinesa amb gairebé cap client, quan es perden tradicions com la del "final feliç" és normal perdre clientela...
Em deixo estar d'estupideses per anar al que interessa més, els diners. Una oficina de CatalunyaCaixa té els vidres plens de cartells que asseguren: "si t'acostes guanyes" o "apropa't i veuràs el que guanyes"...però m'apropo fins a tocar amb el nas el vidre, obro la cartera, i segueix pràcticament buida. Els eslògans serien més adients tot dient: "apropa't i veuràs el que guanyem" quan ahir em van cobrar dotze euros de manteniment de la VISA, malgrat que mai ningú d'aquesta entitat s'hagi preocupat mai de l'estat de la meva targeta. La lliçó d'economia segueix en una cristalleria que afirma: "més de 3000 copes per 1€". A la cartera només hi tinc un euro, però no penso gastar-me'l en això, no sabria on posar les 3000 copes. I després de tenir el rostre impassible durant molta estona (tota l'estona que dura el passeig) no puc evitar esbossar un somriure quan una jove es creua amb un senyor d'uns setanta anys, que uns segons després es gira per repassar-se-la de dalt a baix.
Arribo a casa, apago la música i llenço el xiclet sense gust que encara conservo a la boca. Engego l'ordinador i, recordant aquells moments de solitud i evasió que he viscut durant l'última hora, em poso a escriure per seguir evadint-me i conservant aquesta solitud. Sol amb mi mateix i amb un full blanc virtual en el qual em submergeixo sense pensar en res més que en cada paraula que vaig escrivint.
Comentaris
-
Gràcies[Ofensiu]Eloi Planas Vila | 03-03-2011
Moltes gràcies Aleix, valoro molt les teves paraules i res m'alegra més que saber que unes línies escrites per mi serveixin perquè algú altre passi un bon moment. Aquí a relats en català, per ara, hi tinc poqueta cosa, però, com en el relat, pots caminar una estona més amb mi tot passant-te pel meu bloc personal "Camí de l'horitzó"(http://camidelhoritzo.blogspot.com/) on hi trobaràs aquest text i molts altres de tipus i temes diversos, que pots escollir mitjançant un "menú" a la dreta de la pantalla ;)
-
Vivint[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 03-03-2011 | Valoració: 10
felicitats Eloi! Aquest relat és fantàstic! Has fet una gran, gran descripció , crec de Vic. Ets un detallista de nassos, tens una vitalitat bestial, et fixes en tots els detalls, sense deixar-ne escapar ni un. Això sembla fàcil, però no ho és gens. Realment has fet que tot aquell lector es trobi caminant amb tu, amb el protagonista del relat i vegi, senti, olori les fruites i s'imagini la nòia que ha repassat de dalt a baix el senyor dels setanta anys. Felicitats! Una abraçada.
aleix
l´Autor
9 Relats
17 Comentaris
5132 Lectures
Valoració de l'autor: 9.14