Suïcidi lingüístic

Un relat de: Eloi Planas Vila
Tot comença fa pocs dies al supermercat Carrefour quan, mentre esperava a la cua de caixa, la caixera (molt amablement tot s'ha de dir) es dirigia en castellà a un client sud-americà. Un cop el senyor va haver acabat, el següent client era d'origen magribí. Quina sorpresa em vaig endur quan vaig veure una escena que tants i tants cops he vist repetida: la caixera es va dirigir a aquell senyor directament en castellà, des de la salutació fins que el va acomiadar, passant per la interacció a l'hora de dir-li el preu de la compra. Per què? Em pregunto. Per què durant anys treballant en botigues, o també en situacions més quotidianes, al carrer...he hagut de veure com gent d'aquí, gent catalana, es dirigeix als immigrants, ja siguin de l'Àfrica negra, del Magrib, de l'Àsia oriental, de l'Europa de l'est... en castellà? Què porta als catalans a dirigir-se als conciutadans vinguts de llocs tan diversos en una llengua que no és la pròpia del territori? Potser em falten coneixements a nivell internacional, i resulta que a la Xina, al Congo o a Polònia es parla castellà, o potser Kènia és el nom d'una regió d'Extremadura que desconec. Què us passa, catalans? Després ens omplim la boca de racisme tots plegats, però aquesta n'és la primera mostra. Tots aquells que us dirigiu en castellà als immigrants els esteu negant la possibilitat d'integrar-se a la nostra societat, a la nostra cultura. "És que no s'adapten!" I parlant-los en castellà no ho faran, estimats compatriotes. Per què veieu un noi negre entrar al vostre comerç i li dieu "Buenos días, que desea?". Aquesta és la primera mostra d'exclusió social, de marginació i de, perquè no dir-ho, racisme, ja que esteu tractant diferent algú només pel color de la seva pell, per la seva procedència, l'esteu privant de la possibilitat d'aprendre la llengua pròpia de la terra que, agradi més o menys, també és seva en tant que viuen aquí i, si poden, hi treballen.

M'omple de joia veure com desenes i desenes d'immigrants estudien català al centre de normalització lingüística de la meva ciutat, però llavors resulta que no poden ni tan sols practicar-lo perquè els excloem lingüísticament sempre que hem d'interactuar-hi. I, que jo sàpiga, els nens i nenes estudien en català, ja es diguin Jordi, Mohamed o Mamadou. També els parlareu en castellà si hi heu d'interactuar? O és que potser us penseu que si aneu a viure a Anglaterra us parlaran en castellà o català? Doncs no, en anglès. Així que, avui, puc dir que el genocidi lingüístic també està essent perpetrat en gran mesura pels propis catalans, discriminant la llengua pròpia, avergonyint-se'n ja que no la parlen, privant els nouvinguts d'aprendre-la i practicar-la i extingint moltíssimes opcions de prosperitat. Suïcidi lingüístic.

A tots vosaltres, a tots els que us dediqueu a discriminar lingüísticament els immigrants, a tots aquells que decidiu que no tothom és prou bo per parlar-hi en català, a tots els que no voleu que els nouvinguts s'integrin permetent-los viure en català i fent veure que és la llengua normal de casa nostra. Gràcies. Gràcies a tots per contribuir a què als nostres carrers es parli menys català, teniu molt de mèrit. Llavors el Tribunal Suprem carrega contra la immersió lingüística a les escoles i us escandalitzeu, quan sou els primers que priveu els vostres conciutadans de ser catalans i els feu flotar en aquest mar lingüístic, privant-los de la immersió quotidiana que suposaria escoltar català als carrers, a les botigues, bars o si simplement us demanen l'hora.

De la mateixa manera, també vull donar les gràcies (iròniques com fins ara) a gent de més alta volada (i a tots els que pensen i actuen com ells). Recentment ha aparegut un article d'un "conegut" articulista i tertulià a diversos canals de televisió, en Salvador Sostres. Fa poc es queixava profundament de la música de Manel, després de la sortida del seu últim disc. Deia que fan música fàcil, poc compromesa, superficial...els despreciava profundament recordant mites com Serrat o Llach, amb lletres compromeses i reivindicatives. El que no sap aquest personatget és que el mèrit de Manel és precisament aquest: d'entrada, cantar en català i tot i així ser número u a l'estat; també fer unes lletres i una música que arriba fàcilment, que entra dolçament i plàcida per les orelles i que és un plaer d'escoltar; les lletres potser no són reivindicatives, però fa ben poc van actuar a la festa de l'estelada de Vilanova de Bellpuig per exemple, o un grup similar, els Amics de les Arts, van actuar durant la diada de Catalunya a la capital.

Sembla que molts segueixen tenint un complex d'inferioritat estranyament accentuat, i pensen que per ser artista i català, has de cridar "Catalunya" en cada frase, que les teves lletres han de vessar nacionalisme, catalanitat i reivindicació pels quatre costats. N'hi ha que no entenen que el millor de l'èxit de grups d'aquest estil, i d'altres estils amb lletres normals i corrents, és simplement això, que triomfen amb estils de música ben diversos i lletres sobre tot de temes diferents. Una cultura normal té artistes que fan coses pròpies de les cultures normals. I si els artistes catalans triomfen, són valorats i venerats al nostre país, vol dir que la cosa va bé, vol dir que la nostra cultura és viva i la nostra llengua també. No obstant això, n'hi ha que reneguen de grups perquè són grups normals, però que fan un bé a la nostra terra pel sol fet d'existir, i de fer-ho en català sense por (els beatles també feien una música superficial, poc compromesa i que entrava fàcilment en escoltar-la, per això no van arribar enlloc ni van tenir cap repercussió musicalment...a qui se li acut parlar d'un submarí groc?! Quina bajanada!). El mateix autor que comentava no l'he pas sentit queixar-se perquè grups com Love of lesbian prefereixin l'anglès i el castellà malgrat ser ben catalans, o perquè un senyor català que es fa anomenar Loquillo parli en castellà i fins i tot renegui de la seva terra en diversos mitjans.

Així doncs, i acabant ja que segurament estàs cansat de llegir, la meva reflexió em porta a poder dir que patim molts atacs externs, en els últims temps més que mai. Ens ho posen difícil, però molts de nosaltres hi ajudem. Cal una profunda reflexió de tots i cadascún de vosaltres, pensant què fem bé i què malament. He treballat gairebé dos anys en una botiga molt concorreguda i he emprat potser un parell de cops el castellà, amb gent que m'ho ha demanat explícitament després de començar a parlar en català. Aquesta gent, però, ha vist que la llengua pròpia de Catalunya és el català, que és el normal. He mantingut converses bilingües, jo en català i el meu interlocutor en castellà, i això no és una falta de respecte (però sí una falta de dignitat per part nostra si ens rebaixem a canviar de llengua d'entrada abans de conèixer l'altre o si canviem tot i que ens entenguin), una conversa on cadascú pot parlar la seva llengua només vol dir que jo entenc el castellà, i l'altra persona entén el català, i vol dir que el més normal és parlar català i no tenim perquè canviar si l'altra persona el sap, i a més a més facilitem que l'altra persona s'habituiï a la llengua d'aquí, i que la vagi aprenent. Sigueu conscients, catalans que tingueu la sort o la desgràcia de llegir-me, que cadascú de vosaltres té la responsabilitat i el compromís de mantenir viu el català, i el primer pas és entendre que som una cultura normal, amb una llengua, uns artistes i unes característiques pròpies de les quals no ens hem d'avergonyir, no n'hem de renegar, i sentir-nos orgullosos de tot això que tenim, fer-ho servir i escampar-ho no és una falta de respecte, sinó que és una manera de normalitzar les coses que fem i que són pròpies d'allò que portem dins, i també de facilitar que la resta de gent que ens acompanya als carrers, als comerços, al cine, al mercat...hi participi i s'hi integri, veient que som normals, que valorem el que som i que estem més vius que mai.

Per últim, comparteixo una sentència que apareix sempre al meu bloc, al racó de les frases, i que diu així: "Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l'aprenen, sinó perquè els que la saben no l'usen".

Comentaris

  • És ben cert...[Ofensiu]
    brins | 09-04-2011 | Valoració: 10

    tot el que dius; per poder evitar el suïcidi d'una llengua cal que la utilitzem. És tan important el coneixement com l'ús.

    Només voldria afegir-hi que si alguns catalanoparlants poguessin escoltar els comentaris que fan a les classes els alumnes no-catalanoparlants, possiblement canviarien d'actitud. Solen agrair moltíssim que les persones es dirigeixin a ells en català i que el mantinguin encara que s'adonin que ells no el dominen del tot. Moltes vegades es queixen que no poden practicar, al carrer, allò que van aprenent.

    Cordialment,

    Pilar

  • Gràcies[Ofensiu]
    Eloi Planas Vila | 03-04-2011

    Gràcies pel comentari, la veritat és que és una manera més d'exclusió i marginació, fem de la llengua catalana un aspecte elitista i difícilment accessible de la nostra cultura, només pels "d'aquí". Fas ben fet parlant en català absolutament a tots els clients, si els costa d'entendre se'ls parla més a poc a poc i llestos. Si ells et demanen educadament si els pots parlar en castellà perquè no t'entenen també canvies de llengua, però demostrant que aquí tenim una llengua pròpia i que el més normal és parlar-la i saber-la.

    Salut!

  • Tens raó[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-04-2011

    Tens tota la raó del món i, la veritat, és que hi ha poques coses a dir. Jo també treballo cara al públic i sempre em dirigeixo en català quan venen a mi. M'agrada la reflexió que fas de racisme no parlant en català, perquè fent-ho els hi estem dient "Tu no ets català". Bona i clara reflexió Eloi. Una forta abraçada i endavant!
    Aleix

l´Autor

Eloi Planas Vila

9 Relats

17 Comentaris

5120 Lectures

Valoració de l'autor: 9.14

Biografia:
Et convido a visitar el meu bloc personal on podràs trobar tots els meus escrits: Camí de l'horitzó