Passejades per les rambles

La fosca nit ens protegia
amb la seva negror càlida
de mirades que no haguessin
sigut com ella.

Passes curtes i intenses
que gaudien carrerons estrets
que només podien portar
al centre del cor.

Encara recordo aquella nit,
màgica, diferent, em parlaves
de records llunyans, com si
de terres en les que un és
explorador, i jo t'escoltava
com dels nens, que són ratolins,
escolten als seus savis avis
explicar històries en blanc i negre
sinó són mudes.

El camí que seguíem
era indiferent dintre el meu cor
perquè tat sols escoltant-te estava
tranquil.

Les rambles plenes de gent, estaven
ocupades per dues ànimes que
vagaven solitàries buscant la
connexió eterna, jo n'era una
part, aquella escrita amb versos
de músiques que havíem de gaudir.

l'altre eres tu?

Vam arribar a aquell centre històric
banyat per l'oasi de diferència que
habita en aquella, ja diferent, ciutat.

Unes palmeres llargues i fines,
com els fils que uneixen les ànimes
i els cossos, donaven una ombra
més negra que la pròpia nit.

Vam cercar un lloc on poder
descansar les passes, ja gastades, de tant
ús i vam trobar un petit lloc d'intimitat
on gaudir de les paraules.

Estàvem assentats, mirant-nos els ulls,
jo volia, ple de desig, banyar els teus
boscos guardats en boles de cristall
amb la bravor del meus ulls, i
només t'escoltava, o et parlava i tu
m'escoltaves.

Van passar llargues estones entre aquelles
parets gruixudes, que ens aïllaven
del món, fins que el tren
de la separació ens estava esperant
en la negra nit, sota grans carrers
de grans poetes, pintors i persones.

Ens vam haver de dir adéu,
i jo no volia que fos un adieu,
però cadascú va tornar a desaparèixer
en aquella nit que banyada per
fanals de llums ataronjades feia
que els teus ulls fessin la fotosíntesi.

El llarg camí de tornada va ser
intens, mirava la finestra i et veia
reflectit a l'altre cantó, estaves assentat
davant meu, mirant-me.
Però com si es tractés d'una escultura
de pols, vas volar i desaparèixer.

Ara en les nits fredes i en les quals la
lluna vaga solitària buscant un estel
fugaç, et recordo i recordo aquelles mirades
de bar que vull compartir amb tu.

Recordo aquell últim moment, abans
d'agafar el tren, en el quan ens parlàvem,
ens dèiem ximpleries, no volíem separar-nos,
i vas recordar que havíem de marxar,
...vas fer de tro...
ens vam dir adéu, però no et vaig poder
tocar i tu no vas gosar.

I ara dessota els llençols penso en tot el
que t'hagués fet tan sols acaronant-te...
tan sols amb una mirada...
i és tan sols un record...