Passatger de l'últim vagó

Un relat de: mmarquez

Ja torna a ser aquí, a l’últim vagó. Mentre el seu acompanyant llegeix, ell està absent, amb la mirada perduda. Encara que no té gaires anys, se sent vell.

Recorda amb nostàlgia els anys de joventut , quan era lliure i passejava pels carrers de la Barceloneta, sol o amb companyia, però sempre amb pas ferm i el cap ben alt, entre turistes que tant el fascinaven: aquelles vestimentes tan estranyes, aquells peus despullats, aquelles olors de crema solar de basar paquistanès...
Al barri tothom el coneixia, es feia estimar. Fins i tot, sovint, quan passava a prop d’alguna terrasseta, el convidaven a una tapa d’aletes de pollastre o pinxos –els seus preferits.

Res no feia presagiar que acabaria tancat en aquell lloc tan hostil, entre reixes i ferums. No entenia res. Qui el podia haver denunciat? A qui no li agradava veure’l pels carrers de la Barceloneta? Potser aquella noia tan presumida i perfumada que es mirava a tots els aparadors... No li va fer cap gràcia que intentés mirar per sota les faldilles. Aquells dies l’han marcat per tota la vida. En el seu rostre encara s’hi poden veure les cicatrius d’alguna nafra mal curada.

Unes rialles estrepitoses fan que torni a la realitat. Aquelles noies pèl-roges que desprenen una forta olor d’encens, sembla que expliquen alguna anècdota divertida, i amb la mirada el conviden a participar d’aquell moment. Temps enrere no hauria dubtat a apropar-se fins al seu seient amb aquella mirada tendra i encisadora a fi d’aconseguir d’elles una reacció afectuosa, però està cansat.

Ara només viu per a ella. Cada dia quan s’acomiaden, pensa que potser no la tornarà a veure i això l’angoixa i l’entristeix. Troba a faltar l’olor de la seva pell, les seves mans molsudes, la veu càlida amb la qual diu els seu nom... Tot, exactament tot li agrada d’ella.

S’aixeca, acaben d’anunciar que el tren finalitza el seu trajecte. Espera pacient que el botó de la porta es posi de color verd. La porta del l’últim vagó s’obre i de sobte com posseït per un impuls irrefrenable, salta d’un cop a l’andana. El seu acompanyant el crida, però ell no el sent. Ella és allà esperant-lo amb els braços oberts. Ell no s’ho pensa, l’abraça, li fa aquells petons insistents i frenètics que tant la diverteixen, li llepa el lòbul de l’orella... Tot i que és hora punta, allà només queden ells dos, ballant una mena de dansa estranya. Ella somriu, ell belluga la cua.

Comentaris

  • Un bon relat[Ofensiu]
    Roser Padrós Canals | 05-05-2017 | Valoració: 7

    Un relat senzill i ben escrit que manté l'interés fins a la ùltima paraula que ho exlica tot. M'ha agradat.

  • Fins l'últim moment[Ofensiu]
    Grocdefoc | 05-05-2017 | Valoració: 10

    Fins l'últim moment no t'adones de que el protagonista és un gos. Magnífic el teu primer relat! Grocdefoc

  • Notable.[Ofensiu]
    Calderer | 05-05-2017


    És un conte (o relat si prefereixes) notable tant perquè està molt ben escrit com perquè és el teu primer intent. Amb sinceritat, penso que tens facilitat per a això, que t'hi has de dedicar.

    Per altra banda, una estructura clàssica, l'última frase capgira el sentit de tota la història!

    Felicitats!

    Lluís

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

mmarquez

1 Relats

3 Comentaris

153 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Treballo de professora de català per a adults.

Últims relats de l'autor