Pares

Avui parlaré d´un fet que ens ha passat a molts.
Els pares.
Però no d´uns pares qualsevols.
No m´agrada generalitzar i no ho farés pas ara.
Però el fet és real, i molts d´ells es poden sentir totalment identificats.
No és el cas dels meus.
Parlaré dels pares que malauradement per ells només tenen un fill i aquest no és sino una noia.
Sí parlaré de pares amb fills únics.
Jo tinc un germà gran i per tant no estic inclòs en aquest grup.
Vam començar les classes a l´universitat a finals de setembre, no recordo l´any, però estic seguir segur que en fa més de vint.
Un setembre ple d´esperances, d´il.lusions, de por, i sobretot d´estudiar (potser no tant)
Un seient en una classe a la universitat pot marcar la nostra vida.
No coneixes a ningú, els teus amics i companys de COU han escollit una carrera diferent o estudien en un altre lloc.
Quan estudies batxillerat tots els que estan al teu voltant els coneixes de com a mínim de quatre anys, d´altres ja porten al teu costat uns vuit anys més amb tú perque has cursat EGB amb ells.
Son alumnes iguals que tú i tenen molts similituds.
Sou de pobles cercans.
Vull dir que potser no han anat al teu col.legi però els coneixes per proximitat.
En el meu cas portava quatre anys amb molts d´ells, perquè jo vaig canviar de col.legi als deu anys
en aquella època havia de començar cinquè.
Els meus pares em volien enviar a un col.legi de Girona anomenat Bell-Lloch, aquest nom no li fa justicia perque de bell en té poc.
No em van acceptat perque segons ells no tenia prous punts per començar a mig EGB, una excusa bastant pobre i sobretot perque la meva familia no som de l´Opus.
Un altre cosa a remarcar, i també bastant divertit, els que els anomenats punts no eren suficients per a mi, malgrat tenir unes notes relativament bones i sense cap taca en el meu expedient acadèmic.
Normalment els col.legis valoren si tens familiars de linia directa ja escolaritzats.
Doncs jo no tenia prous punts.
En aquest col.legi només hi havia el meu germà gran, i quatre cosins que estaven estudiant en ell.
Casualitat.
No.
Cap de nosaltres, vull dir de les nostres families no erem de l´Opus, per tant no erem tan importants com altres families que si ho eren i deixaven una quantitat important de diners per a la seva gran comunitat.
Ja cobraven un sou cada mes per estudiant però ells encara en volien més. I fer entrar un alumne nou que només aportaria la paga mensual no els interessava.
Així doncs el meus pares van optar per un altre col.legi de la zona, proxima al nostre poble i aixi amb deu anys vaig canviar de companys de classe.
Ja tenia dos grups, els del poble i els del poble del costat.
Més endavant, com he dit abans entra en joc el batxillerat i el COU.
Nous companys.
Es mantenien alguns del poble i alguns de l´altre col.legi i aquí ja es notava una barreja on més o menys tothom estava bastant content. Sempre dic que es bo tenir al voltant cares conegudes i et dona més tranquilitat.
Tot això canvia radicalment quan vas a la universitat.
Molts i estareu d´acord.
No tots els companys que han estudiat amb tú durant uns anys fan el batxiller, alguns opten per estudiar Formació Profesional, d´altres deixen els estudis per diferentes raons, uns perque volen treballar i no els agrada estudiar i d´altres per que tant els hi fot seguir estudiant.
La vida porta aquestes coses.
La criba ha començat.
Ja desapareixen cares conegudes i com he dit abans n´entren de noves.
El Batxiller o el BUP en la meva època et dona un parell d´anys amb els companys de viatge i després un altre cop una criba.
Ciències o Lletres o com el meu cas lletres mitxes.
Aquí ja comences a notar el canvi que es va produint a poc a poc, classes diferents, horaris diferents
la separació constant de companys que en el millor dels casos portes uns dotze anys en la mateixa aula cada dia.
En el meu cas uns vuit anys, però ja no som els quaranta que erem a vuitè d´EGB. No tots el que vam fer BUP vam anar al mateix institut, com he dit abans alguns van fer Formació Professional i d´altres van desapareix de l´ambient acadèmic.
Doncs així, dels quaranta que erem fa un any ja només en quedaven uns quinze i això només era el començament. Al separar-nos després segons el que voliem estudiar a la universitat, es va tornar a fer una separació.
A les classes ja no erem tants estudiants al estar dividits en tres grups i així en els dos darrers anys ja només hi havia cinc cares “amigues” d´aquells darrers vuit anys.
I Encara no havia acabat tot
Un cop finalitzat el COU i aprovar en alguns casos la Selectivitat torna a aparèixer la separació.
I anem allà a on vull anar.
Durant tots aquests anys del BUP i COU els companys de pupitre o els que estan asseguts al teu voltant, són de tres maneres diferents, en el meu cas, del teu poble, del segon col.legi o nois que viuen en un cercle reduit i imaginari del teu institut.
Tot cares conegudes.
Bé, després de parlar (i enrotllar-me més que una persiana) de la meva vida al col.legi i a l´institut, toca parlar de la meva vida universitaria.
I aquí és on volia arribar.
Els companys de classe.
Ja no tens deu anys.
I tant t´en refot qui s´asseu al teu costat, no és el meu cas perquè per casualitats de la vida, durant els quatre anys que vaig estudiar en el segon col.legi vaig compartir pupitre amb la mateixa noia, a excepció d´alguns periodes en que ens havien de separar per les continues rialles que tots dos feiem a hores de classe.
Com he dit abans, torna a apareixer la criba et porta bones i males passades. Jo vaig fer el BUP i ella Formació Professional.
Per tant em torno a repetir.
Un seient et pot marcar, en diferents èpoques, els companys de viatge.
Porto molta estona davant l´ordinador i teclejant i encara no he parlat del que volia parlar.
Diguessim que els records m´han traït una mica.
Comences l´universitat.
I en el meu cas no hi havia cap company que m´hagués acompanyat en cap moment.
Noves cares i el ventall o cercle que he comentat abans s´amplia fins a punts inimaginables.
T´asseus en una cadira en una classe on hi caben més de cent persones.
Una fila més endavant o una fila més endarrere, unes cadires més a l´esquerra o a la dreta et porta els nous viatgers en aquesta nova etapa.
Val a dir que molts d´ells havien estudiat junts en els seus pobles respectius o en els seus instituts. Jo estava sol. No coneixia a ningú.
El primer dia al meu costat s´asseuen dos nois que havien estudiat als Maristes de Girona.
Al segon dia escolleixo una altra fila on hi havia un grup de nois que provenien d´Angles.
I jo que parlo poc.
En poc dies i no recordo com va passar els dos grups van quedar units. Els dos nois de Girona els dos d´Anglès i Jo mateix.
Ja erem cinc.
Aquest grup de cinc va durar tot l´any acadèmic on s´hi van anar afegint altres persones.
No feia un més del començament del curs i com tots sabem a l´octubre hi ha les fires de Girona.
Vam organitzar un sopar.
Erem uns trenta.
I en aquest vam coneixer altres companys de classe que era impossible haver-los conegut dins l´aula de cent persones. Moltes files, moltes cadires i sobretot i una cosa que no he comentat. No només erem cent. Erem dos-cents ja que hi havia dos grups A i B.
Els cinc estavem en el primer d´ells.
En aquest sopar i posteriorment a les barraques vam poder copsar que el grup era bo, ens divertiem i erem bastant compatibles entre tots nosaltres. I allà vam trobar, enmig del merder de gent que hi havia, un noi de grup B que era amic dels dos nois de Girona i s´ens va acostar.
Anava amb la seva parella i amb una altra noia.
Aquesta darrera estava a la nostra classe.
Ni l´haviem vist.
I aquí comença la història dels pares.
Les dues noies eren filles úniques.
L´amiga i un del grup nostre, un dels de Girona., es van, diguessim que agradar quasi a l´instant. Havien estat en la mateixa aula durant més d´un mes i coses del destí, aquí no va influir el seient que van ocupar en aquests temps, o potser si.
Doncs a partir d´aquella nit el grup va passar de cinc a sis.
No sempre anavem els sis junts, els d´Angles teniem amics que estudiaven el mateix, als de Girona els passava el mateix i a mi els pocs que van escollir la mateixa carrera estaven al grup B.
Aquests no eren amics meus, malgrat haver coincidit durant vuit anys en la mateixa direcció, EGB, BUP i ara a la universitat, diguessim que erem companys de viatge, com m´agrada dir.
Durant la setmana tots estudiavem, o ho feiem veure.
El gup de 6 anava variant de nombre segons el que feiem el cap de setmana.
Només teniem carnet els nois.
La noia no en tenia, i la seva amiga tampoc.
Al cap de pocs dies la noia que no estudiava amb nosaltres, però si li agrada sortir a les nits amb la seva amiga i el nostre grup, però la seva parella no, van decidir trencar la seva relació.
I de cop i volta ja no erem sis.
Erem set.
I una altra casualitat de la vida que tampoc era culpa d´un seient, (jo crec que si va influir d´una manera o altra) aquesta noia va compençar a mirar amb bons ulls un de nosaltres, aquesta vegada era un dels nois d´Anglès.
L´atzar va agupar un grup de nois de divuit anys on en pocs mesos es van formar dues parelles.
Els pares d´elles eren relativament semblants.
Pares d´una única noia.
Vam intentar anar de festa a Banyoles a la Nau un parell de vegades però els pares es negaren en rodó. No van permetre que les seves filletes anessin amb uns pràcticament desconeguts, de nit i a discoteques.
Jo mai vaig conèixer els pares de la noia que estudiava amb nosaltres a la universitat i que feia poc havia començat la relació amb el noi que havia anat als maristes.
Han passat més de vint anys.
Però estic convençut a dies d´ara ells encara si em recorden.
En canvi si vaig conèixer els pares de la noia que no estudiava amb nosaltres. Ens vam fer molt amics, malgrat ella començar la relació amb el noi d´Anglès. Parlavem molt sovint i la confiança entre els dos va anar en augment.
Molts dies anavem junts a casa els seus pares perquè el que ja era la seva parella i company meu a la universitat, estava fent la mili a la Creu Roja. I molts dies en que ell tenia guàrdia jo anava amb ella., per tant els seus pares em coneixien més a mi que no pas a la parella de la seva filla.
Podriem dir que me´ls vaig guanyar.
Entre la meva manera de ser i la del meu company els pares de la noia van quedar satisfets del grup on anava la seva filla. L´àvia de la noia m´estimava més a mi que al seu futur net polític.
Coses de la vida.
I va ser en aquest moment on vam atacar.
Voliem portar-les de festa com he dit abans i sortir una mica de la rutina de la ciutat de Girona.
Els vaig proposar que portariem la filla a les tres en punt a casa.
Hi van estar d´acord, si jo conduia el cotxe i que la portes a ella.
Ara només calia que els pares de l´altre noia fessin el mateix.
Va ser més complicat.
Al final van accedir a deixar-nos sortir de festa.
Però van posar una condició.
Ells portarien les dues noies fins a Banyoles, i les recollirien a les tres de la matinada davant la porta de la discoteca. Nosaltres els cinc que quedavem haviem d´anar amb els nostres cotxes.
Sols.
I vaig elaborar un plà que cap dels altres companys no en tenien ni idea.
Em vaig posar al davant dels tres cotxes, després d´haver recollit les noies a les seves respectives cases. Vam circular per la carretera de Barcelona, vam travessar tota la devesa, fins arribar a la zona de l´hospital Trueta
Fins aquí tot normal.
Normal?
No vaig passar de quaranta quilometres per hora en cap moment.
El meu company en el segon cotxe ja no sabia que pensar, va fer llums però jo vaig passar d´ell.
Tota l´avinguda de Sarrià de Ter la vaig fer a la mateixa velocitat. Ni un quilometre més ni un de menys. A quaranta quilometres per hora una altra vegada.
Al començar l´autovia que ens havia de dur fins a Banyoles, el meu company va intentar adelantar- me, però jo li vaig fer un senyal amb la mà perque no ho fes.
Durant tot el trajecte que ens quedava no vam passar de vuitanta en cap moment. El meu copilot i jo ens estavem partint el cul de riure.
Només feiem que girar el cap per veure com reaccionaven els altres dos cotxes.
Ens adelantaven un munt de cotxes i nosaltres tal com havia decidit jo, aniriem a pas de tortuga.
Vam fer un trajecte que es pot fer en uns vint minuts més o menys, una mica més llarg.
Va durar quasi tres quarts d´hora.
Mai vaig saber que deien de mi els pares de la noia que ens van acompanyar, i elles, suposo per la vergonya del que havien escoltat dins el cotxe, mai m´ho van dir.
Arribats a la discoteca la Nau, els pares es van despedir i van repetir un parell de vegades que a les tres fossim a la porta que ells serien allà per portar-les cap a Girona.
Vam passar una nit molt divertida.
Els meus companys en un primer moment em volien matar pel fet d´haver arribat tard a la discoteca i poder estar poca estona amb les seves parelles (de feia poc temps, es clar).
Jo els vaig dir que confiessin en mi.
Vam ballar i saltar moltissim, i vam intentar beure poc aquella nit.
Les dues parelles es van separar per tenir més intimitat, els altres quatre vam seguir amb la festa.
El rellotge marcava que faltaven deu minuts per l´hora acordada, ens vam reunir tots per anar cap a la porta de la discoteca la Nau.
A les tres de la matinada hi havia aparcat a l´altre costat del carrer el cotxe de la noia.
Les dues noies van pujar al cotxe i ens van dir bona nit.
Els pares no van dir absolutament res.
El cap de setmana següent vam anar una altra vegada a Banyoles, però primer vam anar a uns quants bars que hi ha pel centre. Aquella nit no teniem hora de tornada cap a Girona. Per tant vam disfrutar al màxim de la nit.
No ens esperava cap cotxe davant de la discoteca.
Cal dir que les dues parelles estan casades i tenen fills.