Papa

M'ha agradat l'article, curt però concís.

Juan Sanchez
Web

Jo vaig perdre al pare als 3 anys. ara en tinc 13. va morir de càncer, i no recordo quasi res sobre ell, era massa petita. tinc una ofot enmarcada a la meva habitació del dia del seu casament; la meva mare, el pare i jo als braços d'ell. En aquella foto ja era calv. es van casar a l'hospital, i jo duia els anells. Tinc un vídeo d'ell, també. quan miro les seves fotos intento no plrar, perque el que em fa més mal és que no hagi pogut recordar res d'ell. Sé com és la seva cara gràcies a les fotos, res més. Un dia la mva mare em va explicar que minuts abans de morir, jo vaig entrar a la sala de la UCI i li vaig ensenyar unes juguines d'aquelles dels ous quinders o alguna cosa així. quan em van fer marxar, el meu pare plorava. més vaig plorar jo el dia en que em van explicar això, que encara que no sigui una gran cosa, a mi em va fer mal.
ara mateix estic en procés de acabar un llibre dedicat a ell, i el protagonista es diu igual.

Perdona pel rotllo, però és que m'he sentit identificada amb tu.

La teva poesia és preciosa.

Bruna De Juana Ferré

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Jo vaig perdre el meu pare fa menys que tu. Encara no fa un any, va ser al gener, i em faltaven 4 mesos per fer els 19.
Encara ara em sembla impossible que no el pugui veure mai més.

És molt difícil perdre algú que estimes tant i que t'estimava tant, un punt de referència que no valoraves i que quan perds t'adones de tot el seu valor.

Imagino que qualsevol cosa que et digui ja la deus haver sentit tu, les paraules no hi valen en aquest cas, el dolor, la ràbia, la tristesa... són tan grans que no es pot descriure. Jo també li vaig escriure un poema per sentir-me més a prop seu. Tot és poc per demostrar tot el que significava per mi, però sempre és dins meu, coma tu et passa.

La vida segueix, i ells hi són mentre algú els recordi.

Llegir el teu poema m'ha emocionat perquè he recordat els molts que jo li vaig escriure al meu pare, que també va morir. Com tu, hi abocava tota la tendresa i el sentiment que duia dins, i vaig trobar-hi una mena de camí que m'ajudava a seguir compartint a través de les paraules. Em va costar molt però un dia, amb el recolzament d'un bon amic, vaig ser capaç d'escriure i de penjar aquí a RC, un relat en el que parlava dels últims moments que vaig passar amb ell. Si et ve de gust llegir-lo, es diu "Complicitat nocturna".
Segueix escrivint Núria, ho fas molt bé.
Una abraçada

Hola Núria,

Aquest poema m'ha impactat, i la teva biografia també. Compartim dues coses: el nom i el fet que estiguem a RC pel nostre pare. Tu et relaciones amb el teu pare escrivint i penjant el teus escrits a RC. Jo faig de lectora d'RC i comento amb el meu pare (ell és viu i és autor a RC) aquells textos que hem llegit i ens han agradat. I és que un pare és un ésser fonamental per a les vides de les persones, tant quan hi són (evidentment) com quan ja no hi són (i això sí que és meravellós).

El poema és preciós i tendre.

Em permets que transcrigui uan frase del teu poema que m'ha frapat: " vull ser com tu". És una frase molt dificil que la pugui dur un adolescent del seu pare, si no és en una situació com la teva. Els adolescents no voleu assemblar-vos als vostres pares, si més no, ara.

Amb aquest comentari voldria encoratjar-te a seguir publicant aquí els teus relats. Ho faràs?

Núria Gausachs i Cucala

Mai haurien de marxar, i menys si no han de tornar, els nostres pares ens haurien de guiar tota la vida, però tu ho aniràs superant, sempre l'estimaràs però ho aprendras a fer a la distancia, ja ho veiràs! Un peto bonica.