Papa

Un altre cop em trobava asseguda a la cornisa, faltava poc per que arribés i un nus m'oprimia el ventre. Sempre pujava amb la música cremant-me l'orella i els peus inestables, arran de terra.
L'aire em secava les llàgrimes i era tan fred que els llavis s'esquinçaven. Vaig créixer forçosament, vaig obligar les meves cames a desenvolupar-se, només així podia córrer amb l'esperança que ell no em trobés. Però sempre acabava trobant-me.
Quan era encara més petita em duia allà, al terrat. M'atansava als extrems i m'agafava molt fort per la cintura per que no caigués, sempre havia cuidat de mi. La sang està sobrevalorada, només és un líquid rogenc que viatja sense parar fent sempre el mateix recorregut, no té metes, no té aspiracions...Ell sempre ho deia. Per això, si algun cop jo rajava em soltava el seu discurset fins que va arribar un moment en que me'l vaig creure.
Mirava la esplèndida vista que acaronava els meus ulls, un quart creixent digne de George Melies m'espiava, sabia que era quart creixent perquè ell m'ho va ensenyar. Quan la lluna té forma de "c" és minvant, quan no, creixent. Sempre m'ensenyava coses. M'explicava com havien succeït tot tipus de guerres i desastres...li encantaven els detalls més escabrosos i perfeccionava sempre les seves explicacions amb més sang.
El carrer estava buit, els meus peus flotaven. Dins meu, hi havia la necessitat de tirar-me, d'escapar de tot, d'ell. Vaig parar la música i uns peus que s'atansaven inexorablement es clavaven al meu cap, com les bombes que cauen en picat, arrasant-ho tot al seu pas. Jo podia ser una bomba.
Va pujar les últimes escales i es va quedar palplantat una estona, sense deixar de mirar-me amb aquell somriure ximplet que el caracteritzava. Finalment es va atansar i allargant el braç va acariciar-me bruscament l'esquena, recorrent els dits per les meves cicatrius. Vaig sentir com els seus llavis freds em besaven la galta.

- Hola, nina. ¿Què hi fas aquí dalt? - Ho va preguntar amb aquell to afable que predeia tempesta.
- Res, papa. - Vaig mussitar.

Vaig tornar a sentir gel, però aquest cop no eren els seus llavis. Havia tret la navalla i es disposava a castigar-me. Ja no em feia mal així que vaig deixar-lo fer. Vaig suposar que m'ho mereixia. Els seus ulls reflectien una cançó trista, potser d'en Jimmy Page o d'en Joaquín Sabina. Per un moment em va fer pena i el vaig deixar gaudir una mica més de la carnisseria. Sang a dojo...per l'esquena, per les cames... i ell reia content.

- Papa.
- Què?
- No pensis que no t'estimo, ni que les hores es fan llargues. No pensis en mi quan vegis color vermell. No cremis les fotografies ni llencis els meus llibres. Deixa el meu llit fet i pensa que ets culpable de tant en tant.