pestanyes

Vaig tornar a les meves pors, com recordar el dolor patit en un accident, que no conté l'essència del patiment però aquella brisa de cicatrius t'esquinça la pell. Vaig recordar els plors i les tardes seguides de vesprades seguides d'albades seguides amb el nus a l'estomac. I una por, més gran que qualsevol terror que et deixa mut, més gran que qualsevol patiment que et deixa cec, més gran que la meva insignificant vida, va apoderar-se de mi, amb flashos del passat davant els meus ulls...amb records contradictoris d'una història no acabada, ni començada, ni real.

Ara aquella història sembla un record, com la seqüència d'un somni que un dia vaig tenir i ara me'n recordo per casualitat. I el meu cap no pot filtrar els bons moments, el meu cervell presencia el llibre de les mentides i els moments que es volen oblidar, que per aquesta mateixa raó, mai marxaran.

Varem patir amb les boques tancades i els ulls desesperats, demanant ajuda a l'aire, als Deus, a Ell. Pensant que potser, per alguna raó inexplicable, érem especials.