Cercador
ONDIA QUIN DIA
Un relat de: MICO FILÓS- Compartir:
ONDIA QUIN DIA!
Va marcar el codi secret: @ & KΩ × t ix i la porta s'obrí. En Jordi Ratera, el pispa més professional i net de la comarca, acabava d'entrar en acció. Una caixa forta entatxonada de bitllets se li mostrà davant seu.
- Renoi! això sí que és un regal!- i somrigué ufanós. Deslligà un sac que havia dut a l'espatlla i l'omplí fins deixar-lo tan farcit que amb prou feines es podia tancar. En aquell mateix moment deixà la seva signatura: de la butxaca esquerra de l’americana, es tragué una guardiola en forma de ratolí amb una moneda d’euro a dins i la col·locà a l'interior de la caixa forta ."Així sabran qui els ha deixat ben escurats" pensà, mentre reia per sota el seu nas llargarut i esprimatxat. Tocà el dos de la mateixa manera que havia entrat: mitjançant una tirolina que havia fet passar des del balcó d'una casa de la vora fins a la torre on, feia un moment, hi acabava d'afaitar la caixa forta.
Era un 23 d'abril. Dia en què en Jordi Ratera celebrava el sant i l'aniversari per gràcia i capritx dels seus pares, treballadors jubilats del mateix ofici que el seu fill, el de lladregot. La Mariona, la xicota d'en Rate, una cleptòmana irremeiable i funcionària d'Hisenda, li havia regalat, pel seu sant-aniversari, una carta on li detallava amb pèls i senyals la localització de la torre (amb plànols inclosos) i el mètode més adequat per acomplir aquest robatori. En Ratera, però, en principi no estava gaire convençut de delectar-se del regal, perquè en el món dels lladregots hi ha una dita que diu: "Qui trafica en el dia del seu sant o aniversari li caurà al damunt un calvari". Finalment, després de donar-hi voltes i més voltes, va fer el cort fort i es decidí a gaudir del present de la Mariona, perquè ell, pensà, no creia en aquestes ximpleries! A més, no era feina sinó un regal! Això sí, abans de marxar es condimentà amb una mica de sal l'esquena i amb la mà esquerra va fer el signe del banyut davant Sant Barravàs, patró dels bandolers incombustibles (era una mena de pregària per a la gent del gremi del pillatge), per si de cas.
Una bona estona més tard es trobava a la barra del club Tocacalé bevent una copa de cava per celebrar el frondós botí del seu sant-aniversari quan, de sobte, sonà el seu telèfon mòbil. Ni es recordava que el duia a sobre, després de tantes emocions! El buscà i rebuscà per totes les butxaques de la jaqueta i finalment el trobà entre una palanca, un encenedor dos cartutxos de dinamita i unes targes de crèdit falses, evidentment. Va observar que li havien deixat un missatge de veu i l'escoltà.
- Hola, petit graponer.- va dir una veu greu i freda- Sabem que fa una hora escassa has deixat sense ni un clau a la família Abansgranats i Arapelats. Si no vols tenir problemes vés immediatament al bar Tajudoacaure. Trucarem al telèfon que hi ha allí. Agafa'l i rebràs més instruccions.
En Jordi Ratera es quedà esparverat.
- Però, qui? com?...- va començar a suar i a pensar en la pitjor de les desgràcies.- Encara sort que sé on és aquest bar...- s'exclamà en veu alta quan, d'improvís, es presentà una velleta davant seu. Duia per barret un mocador fosc i llafardós com el petroli de dins el nas. Arran mateix de la mantellina sobresortien, vermellosos i amb esquitxos blancs, dos bonys calbs i allargassats en forma de salsitxa: eren les celles. Els ulls, amagats per aquella coberta de carn molsuda, semblaven ben bé dues olives negres amb una mirada tan penetrant que en Ratera se sentia despullat a la més mínima llambregada. Al voltant d'aquells ulls s'obrien les pestanyes, curtes, gruixudes i lleganyoses i, més avall, com a la majoria de persones, hi tenia un nas. Un nas, però, ronyac i berrugós. Un tros de bròquil podrit enmig de la cara. La boca, petita, torta i sense llavis, deixava veure, per un somriure garratibat, la seva desdentada caverna. Encara duia, però, clavada a la geniva de dalt una dent esmolada i esgrogueïda, un castell enrunat i ple de molsa posat cap per avall on la llengua prima i llarga, movent-se com una serp borratxa, semblava, llepant la dent una i altra vegada, guardar-la gelosament de la mirada horroritzada d'en Jordi Ratera.
La seva esquena feia tan pont que la testa gairebé li quedava a l'alçada dels genolls.
- Maco!- cridà ella amb un esgarip.- Vols que et llegeixi la bona ventura?!
- Mm...no, no, ... - va fer en Ratera tot baixant del tamboret per fugir d'aquella aparició.
- Doncs aleshores et cauran cinc anys de mala sort.- continuà la velleta amb una veu ben relaxada.
- Jo no hi crec, adéu!
- Ah! si no hi creus no en seran cinc sinó deu els anys de desgràcies.
En Rate es quedà cavil·lós:"I si fos veritat això que em diu?" De cop i volta notà un forta coïssor als ulls i una pudor de porc cremat. La velleta el fitava amb tanta intensitat que li irritava les pupil·les i li fregia les pestanyes. Apartà la mirada amb un cop de cap.
- Molt bé, molt bé llegeix-me la bon ventura, però vés per feina que he de marxar!
- Paciència, que és la mare de la ciència. Au, ajuda’m a seure al tamboret, sinó no puc veure què diuen les cartes!
En Jordi Ratera l'agafà en braços i l'acomodà al seient del costat. Ella tragué una carta de la baralla que duia a les mans i la posà de panxa amunt sobre la barra.
- L'u de diamants!?- bordà en Ratera.- Quines penques! aquestes cartes no serveixen per a llegir la bona ventura, són per a jugar pòquer ! Estafadora de pa sucat amb oli! Apa, siau!- d' una batzegada saltà del tamboret i s'enfonsà en una trencadissa de vidres. Mirà el terra. Trepitjava un mirall esmicolat. En Rate se li posaren els pèls, de tot el cos, de punta.
- Set anys de mala sort! Més deu que ja en portes en són disset! Queda't, desgraciat, si no vols condemnar-te per a la resta de la teva vida! A més tinc la meva marruixa negra esperant-me fora i fins que no acabem la sessió no marxarà!
En Jordi Ratera deixà de respirar. Se li enrojolà tant les galtes que semblava que per testa tingués un pebrot vermell. S'assegué i es mossegà el puny.
- Va, corre, no tinc tot el dia!- explotà amb un crit mentre el gargamelló li rebotava entre el paladar i la laringe.
- Molt bé, ara que ja ens entenem continuaré!- va fer la velleta sense parar d'esgolar-se ni un moment.- L'u de diamants...calé, molt calé! t'ha tocat la grossa, eh?!
- No tant, no tant- i es tornà a posar vermell però aquest cop com un tomàquet.- ferralla; continuï, continuï.
-A veure què ens dirà la següent...- i ensenyà la segona carta.- el dos de cors! visca! les cartes no enganyen!
En Ratera posà uns ulls com unes taronges.
- Què significa?
- Doncs exactament,- va fer la velleta aixecant el mentó i mirant-lo per sobre de l'espatlla, orgullosa dels seus poders visionaris.- exactament vol dir: et trobaràs amb una velleta que et llegirà la bona ventura.
En Ratera tornà a caure del tamboret i aquesta vegada es ventà un cop a la closca amb el terra. S'aixecà d'una revolada i tornà ha posar cara de pebrot vermell.
- Ja n'estic ben fart! Ara sí que marxo!- bramulà amb la boca tan oberta que semblà que li saltessin els queixals.
- Avisaré a la meva marruixa... negra, negra!
El pebrot vermell s'escalivà mentre endinyava un llambrec sulfurós a la velleta. S'assegué de nou al cim d'aquella cadira tubular i s'amanyagà la clatellera.
- Apa, ara l'última i me’n vaig a sopar que ja és tard!- va treure la darrera carta i la va mantenir agafada mentre, hipnòtics, la observaven. Com un esquellot, l'oïda d'en Jordi Ratera quedà colpejada. Un soroll de cent mil gats quan els trepitgen la cua es repassà les dues orelles d'en Rate: la velleta, vermella com un dimoni, s'esgolava de tal manera que la campaneta gairebé li va tocar el tros de bròquil podrit que tenia per nas.
- Perill, perill!- esgüellà i, de cop i volta, li saltaren disparats els ulls per encaixar-se a les mans d'en Ratera. La velleta fugí tan esperitada del club Tocacalé que les cames li desaparegueren en una espiral de corredissa .
En Jordi Ratera es quedà blanc com el paper de fumar i observà els ulls que sostenia amb les mans. No s'ho podia creure. Els examinà més detingudament. Era increïble! No eren ulls sinó olives negres. Realment eren olives negres! i amb pinyol! Aquella endevinadora anava disfressada!? No entenia res.
El missatge misteriós li mossegà la memòria: havia de guillar al bar Tajudocaure immediatament!
En un tres i no res estava accelerant el seu cotxe esportiu en direcció al bar. Tardà un quart d'hora en arribar i, un cop a dintre, anà directament cap al cambrer que el coneixia de feia molts anys. Aquest era extremadament gras, criava, per deixadesa, una barba des de feia tres dies i desprenia un tuf tan entranyable que se t'enganxava a la roba i t'acompanyava a casa. Duia una samarreta blanca plena de taques, i uns dits llardosos que agafaven una gerra de litre de xocolata desfeta.
- Greix! tinc un problema!
- Breup!- va petar per dalt.- Perdona, és aquesta xocolata que és poc espessa. Que et passa?
- Doncs..
I tot d'una dringà el timbre del vell i atrotinat telèfon del bar.
- Aquest! deixa-me'l agafar a mi!
- Bé...- i va mig somriure.
- Digui'm?- va preguntar en Jordi Ratera amb l'auricular entre les mans.
- Mol bé, ara escolta: agafa el cotxe i vine tot sol fins al restaurant del Pont de Cabrianes. Ara mateix ja t'estem vigilant.- en Jordi Ratera va fer un cop d'ull al seu voltant.- Fins aviat.- i penjà.
- Codony, per tota la bòfia del món...- brogir rondinaire. Marxà amb el cap cot, quan, de cop i volta, un minyó entrà corrent a dintre el bar i topà amb ell. El Marrec, fet una baldufa, rodolà pel terra netejant ben bé una dotzena de rajoles del paviment.
- Ep, jove!- bramà en Jordi Ratera.- T'has fet mal!?- El vailet s'aixecà fet un tifò i mentre les seves soles creuaven la porta d'entrada deixà anà un :" Disculpi'm!"- I desaparegué.
- Semblava que el dugués un coet, ni li he vist la cara i m’ha deixat els texans plens de pols!- va dir tot desconcertat en Ratera. S’espolsà els pantalons mentre tornava a marxar del bar amb un ràpid: "Me’n vaig" de comiat, però es quedà aturat com un babau tocant-se la butxaca de darrera el pantaló.
- Què passa Rate?! No marxaves?!- cridà en Greix.
- Que què passa?! Aquest energumen m'ha robat la cartera! A mi, que vaig aprendre l'ofici de saltaterrats fent de carterista!- cuita-corrents obrí la porta del bar disposat a encalçar el marrec afaneta però un esguard el deturà. Un home crescut, esprimatxat, un pèl garrell, d'ullada sortida, nas de lloro i un esquitx d'estora en lloc de bigoti el fitava amb ulls de mussol. Vestia capell, jupa, pantaló i sabates com raquetes de tennis i tot de color negre. Estirà un dels seus braços allargats i prims mentre, empeltada a aquella branca llarguera, mostrava la seva gran mà de dits estireganyats engrapant una placa de policia. Semblava un insecte gegantí.
- Inspector de policia Joan Marrameu!- s’escanyà amb una veu tan afònica que gairebé bufava les paraules.- Em podria ensenyar el seu Document d'Identitat?
- El Document aquest !- renillà en Jordi Ratera.- Me l'ha robat un pillard que no feia més d'un pam! Ara mateix!
El comissari no parava d'afilar i afilar l' ullada.
- Que li dic que m'acaben de robar la cartera!
- Ara mateix?- va fer impassible el bòfia.
- Sí! una puça de criatura i ha fugit com un remolí.
- Doncs jo no he vist a ningú marxar corrents d'aquest bar!- rebufà el comissari.- i si no té el Document d'Identitat m'haurà d'acompanyar a comissaria.
- A comissaria?!- va fer esgarrifat en Rate.
- Sí, a comissaria! Estem buscant un tal Jordi Ratera. El famós lladre de la guardiola en forma de ratolí amb un euro a dins. Per això tota la policia de la ciutat s'ha posat a "ratejar" els bars i locals on freqüenta la gent com el lladre Ratera: discriminats, marginats, exclosos, revolucionaris, enemics de la nostra civilització! Aquest rosegador no ha parat de mossegar el gran formatge que nosaltres guardem i això s'ha d'acabar! A més, la família Avansgranats i Arapelats pagarà una bona recompensa a qui atrapi aquest delinqüent de cua pelada.
- Doncs ja el pot anar a buscar a un altre lloc, perquè aquí no hi és.- va fer en Rate creuant els dits del peu esquerre.
- Marxar? i tant que marxaré, però m'haureu d'acompanyar a comissaria!- el bòfia Marrameu somrigué. Tenia una boca plena de dents banyudes amb unes puntes tan esmolades que semblava que li acabessin de passar una maquineta d'afilar llapis.
- Em sap greu però no puc venir. He quedat per a un assumpte de feina i...potser un altre dia...
- Si no vols venir per les bones serà per les "males"!- miolà rogallós el comissari Marrameu. Amb un somriure bufat es va treure unes manilles de darrera la cintura. Les havia dut enganxades pel cinturó i per damunt mateix del seu cul magre no havien parat, durant tota la trobada amb en Jordi Ratera, de fer el pèndol com si es tractés d'una cua felina.
En Rate es posà dret com un pal i l'apuntà amb el seu extraordinari nas.
- Ep! un moment! Sóc un ciutadà com cal.- en Rate creuà els dits del peu dret- Un treballador autònom! Un obrer-empresari!
- I de quin ram?- xiulà el comissari mentre obria les manilles.
En rate remenà el seu nas titànic.
- Del ram dels mossega!- i com una fura engrapà la gerra de litre de xocolata desfeta d'en Greix i la buidà tota sobre el comissari Marrameu. El bòfia quedà encolat per una mena de pasta asfàltica. Semblava un mosquit atrapat en una tela d'aranya.
- Greix!- clamà en Rate.- No m'havies dit que era esclarissada aquesta xocolata desfeta!?
- Sí- confirmà el cambrer feterós.- Hauries de tastar la que em prenc sempre, aquella sí que és espessa!- I mentre en Greix es descargolava de riure en Rate guillà. Guillà tan de pressa que posà l'esportiu en set segons a cent quilòmetres per hora, per uns revolts dignes de salt mortal. Aguantava el volant amb fermesa. La suor, salada i freda li queia pel front amarant les celles i coent-li els ulls: “Sabia que tot aniria malament!”. Les paraules li espetegaven a dins del cap: “primer algú em descobreix, després una vella boja em pren el número, un marrec em roba la cartera i només faltava que un policia em volgués detenir.”. En aquell mateix moment el cotxe va sortir de la carretera: Un revolt girava la via 180º. Va clavar el fre i va fer rodar el volant mentre l’esportiu pràcticament volava retorçant l’aire. Semblava que el morro i el cul del cotxe juguessin a empaitar-se dins d’aquell interminable moviment en espiral. S’aturà en mig d’un sembrat. En Ratera no veia res, un núvol de pols s’aixecava com si fos aspirat per un gran tornado. Encara tenia la suor freda i li coïen els ulls. Posà primera i pitjà l’accelerador fins el fons. Enfilà la carretera amunt: “Qui trafica en el seu sant o aniversari li caurà al damunt un calvari!”. No parava de repetir-se una i altra vegada. Ni la sal a l’espatlla ni Sant Barravàs l’havien ajudat i ara es llançava a les mans dels seus extorquidors. Però si es pensaven que estava derrotat anaven molt equivocats. En Jordi Ratera no es rendia mai! El restaurant del Pont de Cabrianes se li aparegué al fons d’una breu recta, al costat mateix del pont que li donava el nom. Aparcà davant la porta. Baixà del cotxe amb les dents ben serrades i entrà tot decidit dins el restaurant. A dintre s'hi estava fosc i en silenci quan, d'un plegat, s'encengueren els llums i una trentena de persones amb ampolles de cava i talls de coca entre les mans l'envoltaren.
- Felicitats pel teu sant-aniversari!!- van cridar tots junts. En Rate es quedà més parat que un estaquirot. La seva xicota, la Mariona, anà corrents a fer-li un petó, mentre la resta d' assistents ho miraven amb ulls amorosos. Aquella nit, en Jordi Ratera celebrà el seu sant-aniversari amb tota la seva família i amics, una colla d' esgarrapacristos, saltaparets, espolsabutxaques i espanyaportes.
La mare de la Mariona, una veterana en l'art del transvestisme i jugadora professional de pòquer, especialitzada en organitzar timbes il·legals, rigué com una lladre quan li relatà la broma que li havia fet al club Tocacalé i sobretot quan: “Vaig trencar el mirall perquè no marxessis. Fins i tot en duia un altre per si no n’hi havia prou”, va dir mentre se’l treia de la màniga.
En Rififí (també anomenat dits llargs), el germà petit de la Mariona, un escurabosses nat, rodolà fins a les cames d’en Rate i li retornà la cartera que li havia pres al bar Tajudocaure. En Ratera però, que encara no les tenia totes, la inspeccionà per assegurar-se que no li faltés ni una pecúnia.
En aquell moment va entrar en Greix i darrera seu l'inspector Marrameu fet una galeta de xocolata. Va resultar que en Marrameu d'inspector no en tenia res, sinó que era un tiet valencià de la Mariona que treballava d'actor secundari a un "culebró" mexicà.
L'únic que li va doldre d'aquella inoblidable vetllada va ser descobrir que els diners que havia robat no eren més que paperots vells retocats pel Greix, un falsificador amb denominació d'origen. Tot i això no es va parar de repetir: "Tot va bé, si acaba bé".
Aquest conte li van otorgar el primer premi "Josep Trenchs Òdena" de Vilallonga del Camp.
Va marcar el codi secret: @ & KΩ × t ix i la porta s'obrí. En Jordi Ratera, el pispa més professional i net de la comarca, acabava d'entrar en acció. Una caixa forta entatxonada de bitllets se li mostrà davant seu.
- Renoi! això sí que és un regal!- i somrigué ufanós. Deslligà un sac que havia dut a l'espatlla i l'omplí fins deixar-lo tan farcit que amb prou feines es podia tancar. En aquell mateix moment deixà la seva signatura: de la butxaca esquerra de l’americana, es tragué una guardiola en forma de ratolí amb una moneda d’euro a dins i la col·locà a l'interior de la caixa forta ."Així sabran qui els ha deixat ben escurats" pensà, mentre reia per sota el seu nas llargarut i esprimatxat. Tocà el dos de la mateixa manera que havia entrat: mitjançant una tirolina que havia fet passar des del balcó d'una casa de la vora fins a la torre on, feia un moment, hi acabava d'afaitar la caixa forta.
Era un 23 d'abril. Dia en què en Jordi Ratera celebrava el sant i l'aniversari per gràcia i capritx dels seus pares, treballadors jubilats del mateix ofici que el seu fill, el de lladregot. La Mariona, la xicota d'en Rate, una cleptòmana irremeiable i funcionària d'Hisenda, li havia regalat, pel seu sant-aniversari, una carta on li detallava amb pèls i senyals la localització de la torre (amb plànols inclosos) i el mètode més adequat per acomplir aquest robatori. En Ratera, però, en principi no estava gaire convençut de delectar-se del regal, perquè en el món dels lladregots hi ha una dita que diu: "Qui trafica en el dia del seu sant o aniversari li caurà al damunt un calvari". Finalment, després de donar-hi voltes i més voltes, va fer el cort fort i es decidí a gaudir del present de la Mariona, perquè ell, pensà, no creia en aquestes ximpleries! A més, no era feina sinó un regal! Això sí, abans de marxar es condimentà amb una mica de sal l'esquena i amb la mà esquerra va fer el signe del banyut davant Sant Barravàs, patró dels bandolers incombustibles (era una mena de pregària per a la gent del gremi del pillatge), per si de cas.
Una bona estona més tard es trobava a la barra del club Tocacalé bevent una copa de cava per celebrar el frondós botí del seu sant-aniversari quan, de sobte, sonà el seu telèfon mòbil. Ni es recordava que el duia a sobre, després de tantes emocions! El buscà i rebuscà per totes les butxaques de la jaqueta i finalment el trobà entre una palanca, un encenedor dos cartutxos de dinamita i unes targes de crèdit falses, evidentment. Va observar que li havien deixat un missatge de veu i l'escoltà.
- Hola, petit graponer.- va dir una veu greu i freda- Sabem que fa una hora escassa has deixat sense ni un clau a la família Abansgranats i Arapelats. Si no vols tenir problemes vés immediatament al bar Tajudoacaure. Trucarem al telèfon que hi ha allí. Agafa'l i rebràs més instruccions.
En Jordi Ratera es quedà esparverat.
- Però, qui? com?...- va començar a suar i a pensar en la pitjor de les desgràcies.- Encara sort que sé on és aquest bar...- s'exclamà en veu alta quan, d'improvís, es presentà una velleta davant seu. Duia per barret un mocador fosc i llafardós com el petroli de dins el nas. Arran mateix de la mantellina sobresortien, vermellosos i amb esquitxos blancs, dos bonys calbs i allargassats en forma de salsitxa: eren les celles. Els ulls, amagats per aquella coberta de carn molsuda, semblaven ben bé dues olives negres amb una mirada tan penetrant que en Ratera se sentia despullat a la més mínima llambregada. Al voltant d'aquells ulls s'obrien les pestanyes, curtes, gruixudes i lleganyoses i, més avall, com a la majoria de persones, hi tenia un nas. Un nas, però, ronyac i berrugós. Un tros de bròquil podrit enmig de la cara. La boca, petita, torta i sense llavis, deixava veure, per un somriure garratibat, la seva desdentada caverna. Encara duia, però, clavada a la geniva de dalt una dent esmolada i esgrogueïda, un castell enrunat i ple de molsa posat cap per avall on la llengua prima i llarga, movent-se com una serp borratxa, semblava, llepant la dent una i altra vegada, guardar-la gelosament de la mirada horroritzada d'en Jordi Ratera.
La seva esquena feia tan pont que la testa gairebé li quedava a l'alçada dels genolls.
- Maco!- cridà ella amb un esgarip.- Vols que et llegeixi la bona ventura?!
- Mm...no, no, ... - va fer en Ratera tot baixant del tamboret per fugir d'aquella aparició.
- Doncs aleshores et cauran cinc anys de mala sort.- continuà la velleta amb una veu ben relaxada.
- Jo no hi crec, adéu!
- Ah! si no hi creus no en seran cinc sinó deu els anys de desgràcies.
En Rate es quedà cavil·lós:"I si fos veritat això que em diu?" De cop i volta notà un forta coïssor als ulls i una pudor de porc cremat. La velleta el fitava amb tanta intensitat que li irritava les pupil·les i li fregia les pestanyes. Apartà la mirada amb un cop de cap.
- Molt bé, molt bé llegeix-me la bon ventura, però vés per feina que he de marxar!
- Paciència, que és la mare de la ciència. Au, ajuda’m a seure al tamboret, sinó no puc veure què diuen les cartes!
En Jordi Ratera l'agafà en braços i l'acomodà al seient del costat. Ella tragué una carta de la baralla que duia a les mans i la posà de panxa amunt sobre la barra.
- L'u de diamants!?- bordà en Ratera.- Quines penques! aquestes cartes no serveixen per a llegir la bona ventura, són per a jugar pòquer ! Estafadora de pa sucat amb oli! Apa, siau!- d' una batzegada saltà del tamboret i s'enfonsà en una trencadissa de vidres. Mirà el terra. Trepitjava un mirall esmicolat. En Rate se li posaren els pèls, de tot el cos, de punta.
- Set anys de mala sort! Més deu que ja en portes en són disset! Queda't, desgraciat, si no vols condemnar-te per a la resta de la teva vida! A més tinc la meva marruixa negra esperant-me fora i fins que no acabem la sessió no marxarà!
En Jordi Ratera deixà de respirar. Se li enrojolà tant les galtes que semblava que per testa tingués un pebrot vermell. S'assegué i es mossegà el puny.
- Va, corre, no tinc tot el dia!- explotà amb un crit mentre el gargamelló li rebotava entre el paladar i la laringe.
- Molt bé, ara que ja ens entenem continuaré!- va fer la velleta sense parar d'esgolar-se ni un moment.- L'u de diamants...calé, molt calé! t'ha tocat la grossa, eh?!
- No tant, no tant- i es tornà a posar vermell però aquest cop com un tomàquet.- ferralla; continuï, continuï.
-A veure què ens dirà la següent...- i ensenyà la segona carta.- el dos de cors! visca! les cartes no enganyen!
En Ratera posà uns ulls com unes taronges.
- Què significa?
- Doncs exactament,- va fer la velleta aixecant el mentó i mirant-lo per sobre de l'espatlla, orgullosa dels seus poders visionaris.- exactament vol dir: et trobaràs amb una velleta que et llegirà la bona ventura.
En Ratera tornà a caure del tamboret i aquesta vegada es ventà un cop a la closca amb el terra. S'aixecà d'una revolada i tornà ha posar cara de pebrot vermell.
- Ja n'estic ben fart! Ara sí que marxo!- bramulà amb la boca tan oberta que semblà que li saltessin els queixals.
- Avisaré a la meva marruixa... negra, negra!
El pebrot vermell s'escalivà mentre endinyava un llambrec sulfurós a la velleta. S'assegué de nou al cim d'aquella cadira tubular i s'amanyagà la clatellera.
- Apa, ara l'última i me’n vaig a sopar que ja és tard!- va treure la darrera carta i la va mantenir agafada mentre, hipnòtics, la observaven. Com un esquellot, l'oïda d'en Jordi Ratera quedà colpejada. Un soroll de cent mil gats quan els trepitgen la cua es repassà les dues orelles d'en Rate: la velleta, vermella com un dimoni, s'esgolava de tal manera que la campaneta gairebé li va tocar el tros de bròquil podrit que tenia per nas.
- Perill, perill!- esgüellà i, de cop i volta, li saltaren disparats els ulls per encaixar-se a les mans d'en Ratera. La velleta fugí tan esperitada del club Tocacalé que les cames li desaparegueren en una espiral de corredissa .
En Jordi Ratera es quedà blanc com el paper de fumar i observà els ulls que sostenia amb les mans. No s'ho podia creure. Els examinà més detingudament. Era increïble! No eren ulls sinó olives negres. Realment eren olives negres! i amb pinyol! Aquella endevinadora anava disfressada!? No entenia res.
El missatge misteriós li mossegà la memòria: havia de guillar al bar Tajudocaure immediatament!
En un tres i no res estava accelerant el seu cotxe esportiu en direcció al bar. Tardà un quart d'hora en arribar i, un cop a dintre, anà directament cap al cambrer que el coneixia de feia molts anys. Aquest era extremadament gras, criava, per deixadesa, una barba des de feia tres dies i desprenia un tuf tan entranyable que se t'enganxava a la roba i t'acompanyava a casa. Duia una samarreta blanca plena de taques, i uns dits llardosos que agafaven una gerra de litre de xocolata desfeta.
- Greix! tinc un problema!
- Breup!- va petar per dalt.- Perdona, és aquesta xocolata que és poc espessa. Que et passa?
- Doncs..
I tot d'una dringà el timbre del vell i atrotinat telèfon del bar.
- Aquest! deixa-me'l agafar a mi!
- Bé...- i va mig somriure.
- Digui'm?- va preguntar en Jordi Ratera amb l'auricular entre les mans.
- Mol bé, ara escolta: agafa el cotxe i vine tot sol fins al restaurant del Pont de Cabrianes. Ara mateix ja t'estem vigilant.- en Jordi Ratera va fer un cop d'ull al seu voltant.- Fins aviat.- i penjà.
- Codony, per tota la bòfia del món...- brogir rondinaire. Marxà amb el cap cot, quan, de cop i volta, un minyó entrà corrent a dintre el bar i topà amb ell. El Marrec, fet una baldufa, rodolà pel terra netejant ben bé una dotzena de rajoles del paviment.
- Ep, jove!- bramà en Jordi Ratera.- T'has fet mal!?- El vailet s'aixecà fet un tifò i mentre les seves soles creuaven la porta d'entrada deixà anà un :" Disculpi'm!"- I desaparegué.
- Semblava que el dugués un coet, ni li he vist la cara i m’ha deixat els texans plens de pols!- va dir tot desconcertat en Ratera. S’espolsà els pantalons mentre tornava a marxar del bar amb un ràpid: "Me’n vaig" de comiat, però es quedà aturat com un babau tocant-se la butxaca de darrera el pantaló.
- Què passa Rate?! No marxaves?!- cridà en Greix.
- Que què passa?! Aquest energumen m'ha robat la cartera! A mi, que vaig aprendre l'ofici de saltaterrats fent de carterista!- cuita-corrents obrí la porta del bar disposat a encalçar el marrec afaneta però un esguard el deturà. Un home crescut, esprimatxat, un pèl garrell, d'ullada sortida, nas de lloro i un esquitx d'estora en lloc de bigoti el fitava amb ulls de mussol. Vestia capell, jupa, pantaló i sabates com raquetes de tennis i tot de color negre. Estirà un dels seus braços allargats i prims mentre, empeltada a aquella branca llarguera, mostrava la seva gran mà de dits estireganyats engrapant una placa de policia. Semblava un insecte gegantí.
- Inspector de policia Joan Marrameu!- s’escanyà amb una veu tan afònica que gairebé bufava les paraules.- Em podria ensenyar el seu Document d'Identitat?
- El Document aquest !- renillà en Jordi Ratera.- Me l'ha robat un pillard que no feia més d'un pam! Ara mateix!
El comissari no parava d'afilar i afilar l' ullada.
- Que li dic que m'acaben de robar la cartera!
- Ara mateix?- va fer impassible el bòfia.
- Sí! una puça de criatura i ha fugit com un remolí.
- Doncs jo no he vist a ningú marxar corrents d'aquest bar!- rebufà el comissari.- i si no té el Document d'Identitat m'haurà d'acompanyar a comissaria.
- A comissaria?!- va fer esgarrifat en Rate.
- Sí, a comissaria! Estem buscant un tal Jordi Ratera. El famós lladre de la guardiola en forma de ratolí amb un euro a dins. Per això tota la policia de la ciutat s'ha posat a "ratejar" els bars i locals on freqüenta la gent com el lladre Ratera: discriminats, marginats, exclosos, revolucionaris, enemics de la nostra civilització! Aquest rosegador no ha parat de mossegar el gran formatge que nosaltres guardem i això s'ha d'acabar! A més, la família Avansgranats i Arapelats pagarà una bona recompensa a qui atrapi aquest delinqüent de cua pelada.
- Doncs ja el pot anar a buscar a un altre lloc, perquè aquí no hi és.- va fer en Rate creuant els dits del peu esquerre.
- Marxar? i tant que marxaré, però m'haureu d'acompanyar a comissaria!- el bòfia Marrameu somrigué. Tenia una boca plena de dents banyudes amb unes puntes tan esmolades que semblava que li acabessin de passar una maquineta d'afilar llapis.
- Em sap greu però no puc venir. He quedat per a un assumpte de feina i...potser un altre dia...
- Si no vols venir per les bones serà per les "males"!- miolà rogallós el comissari Marrameu. Amb un somriure bufat es va treure unes manilles de darrera la cintura. Les havia dut enganxades pel cinturó i per damunt mateix del seu cul magre no havien parat, durant tota la trobada amb en Jordi Ratera, de fer el pèndol com si es tractés d'una cua felina.
En Rate es posà dret com un pal i l'apuntà amb el seu extraordinari nas.
- Ep! un moment! Sóc un ciutadà com cal.- en Rate creuà els dits del peu dret- Un treballador autònom! Un obrer-empresari!
- I de quin ram?- xiulà el comissari mentre obria les manilles.
En rate remenà el seu nas titànic.
- Del ram dels mossega!- i com una fura engrapà la gerra de litre de xocolata desfeta d'en Greix i la buidà tota sobre el comissari Marrameu. El bòfia quedà encolat per una mena de pasta asfàltica. Semblava un mosquit atrapat en una tela d'aranya.
- Greix!- clamà en Rate.- No m'havies dit que era esclarissada aquesta xocolata desfeta!?
- Sí- confirmà el cambrer feterós.- Hauries de tastar la que em prenc sempre, aquella sí que és espessa!- I mentre en Greix es descargolava de riure en Rate guillà. Guillà tan de pressa que posà l'esportiu en set segons a cent quilòmetres per hora, per uns revolts dignes de salt mortal. Aguantava el volant amb fermesa. La suor, salada i freda li queia pel front amarant les celles i coent-li els ulls: “Sabia que tot aniria malament!”. Les paraules li espetegaven a dins del cap: “primer algú em descobreix, després una vella boja em pren el número, un marrec em roba la cartera i només faltava que un policia em volgués detenir.”. En aquell mateix moment el cotxe va sortir de la carretera: Un revolt girava la via 180º. Va clavar el fre i va fer rodar el volant mentre l’esportiu pràcticament volava retorçant l’aire. Semblava que el morro i el cul del cotxe juguessin a empaitar-se dins d’aquell interminable moviment en espiral. S’aturà en mig d’un sembrat. En Ratera no veia res, un núvol de pols s’aixecava com si fos aspirat per un gran tornado. Encara tenia la suor freda i li coïen els ulls. Posà primera i pitjà l’accelerador fins el fons. Enfilà la carretera amunt: “Qui trafica en el seu sant o aniversari li caurà al damunt un calvari!”. No parava de repetir-se una i altra vegada. Ni la sal a l’espatlla ni Sant Barravàs l’havien ajudat i ara es llançava a les mans dels seus extorquidors. Però si es pensaven que estava derrotat anaven molt equivocats. En Jordi Ratera no es rendia mai! El restaurant del Pont de Cabrianes se li aparegué al fons d’una breu recta, al costat mateix del pont que li donava el nom. Aparcà davant la porta. Baixà del cotxe amb les dents ben serrades i entrà tot decidit dins el restaurant. A dintre s'hi estava fosc i en silenci quan, d'un plegat, s'encengueren els llums i una trentena de persones amb ampolles de cava i talls de coca entre les mans l'envoltaren.
- Felicitats pel teu sant-aniversari!!- van cridar tots junts. En Rate es quedà més parat que un estaquirot. La seva xicota, la Mariona, anà corrents a fer-li un petó, mentre la resta d' assistents ho miraven amb ulls amorosos. Aquella nit, en Jordi Ratera celebrà el seu sant-aniversari amb tota la seva família i amics, una colla d' esgarrapacristos, saltaparets, espolsabutxaques i espanyaportes.
La mare de la Mariona, una veterana en l'art del transvestisme i jugadora professional de pòquer, especialitzada en organitzar timbes il·legals, rigué com una lladre quan li relatà la broma que li havia fet al club Tocacalé i sobretot quan: “Vaig trencar el mirall perquè no marxessis. Fins i tot en duia un altre per si no n’hi havia prou”, va dir mentre se’l treia de la màniga.
En Rififí (també anomenat dits llargs), el germà petit de la Mariona, un escurabosses nat, rodolà fins a les cames d’en Rate i li retornà la cartera que li havia pres al bar Tajudocaure. En Ratera però, que encara no les tenia totes, la inspeccionà per assegurar-se que no li faltés ni una pecúnia.
En aquell moment va entrar en Greix i darrera seu l'inspector Marrameu fet una galeta de xocolata. Va resultar que en Marrameu d'inspector no en tenia res, sinó que era un tiet valencià de la Mariona que treballava d'actor secundari a un "culebró" mexicà.
L'únic que li va doldre d'aquella inoblidable vetllada va ser descobrir que els diners que havia robat no eren més que paperots vells retocats pel Greix, un falsificador amb denominació d'origen. Tot i això no es va parar de repetir: "Tot va bé, si acaba bé".
Aquest conte li van otorgar el primer premi "Josep Trenchs Òdena" de Vilallonga del Camp.