ESTACIÓ D'ENLLAÇ

Un relat de: MICO FILÓS
ESTACIÓ D'ENLLAÇ

Els sotracs del vagó pel pas de la via eren constants i monòtons. Feia mitja hora que en Lluís havia agafat el tren a Manresa, però encara no s'havia adaptat a aquell nou ritme. Anava de casament. La Raquel, una bona amiga seva, li havia demanat que fes de padrí de boda i ell, encantat, havia acceptat. Però per un d'aquells capritxos de l'atzar, el seu cotxe no es va voler engegar just en el moment d'anar-se'n, així que entre renecs i esbufecs va haver d'agafar el tren de la RENFE que l'havia de dur a l'estació de Sants.
Anava molt elegant, amb una americana feta a mida, pantalons de pinces i sabates de pell. Es trobava una mica incòmode, el Lluís era un paio senzill i això de guarnir-se no era el seu fort però, quin remei, la Raquel no es casava cada dia i perquè un dia es disfressés no s'enfonsaria el món. Recordà quan sortia de marxa amb ella, donant tombs de bar en bar fins anar a parar amb sort a algun concert, o bé, si la nit era pietosa, a algun pap esgavellat del barri vell. D'això només en feia quatre dies i ara es casava. Pensà que la vida era com un tren, que sempre tira endavant i que si no saps on has de parar, et passes la vida viatjant fins al final del trajecte i llavors tot s'ha acabat. Però clar, tampoc era qüestió d'equivocar-se d'estació i rigué sol. Mirà per la finestra i veigué com deixaven enrera la serra de Montserrat. La porta de l'altre extrem del vagó s'obrí, i entrà una noia que duia unes malles de color lila i una samarreta de màniga llarga d'un color verd fosc. S'assegué al primer seient mirant cap a la porta d'on havia entrat. En Lluís tornà a mirar per la finestra i observà el cel clar. Estaven a tocar de Terrassa . Demanà l'hora a un noi que seia a l'altre cantó del passadís: encara faltava una bona estona per arribar a Sants. Mirà al fons del vagó, la noia s'havia aixecat i semblava tenir pressa. Ara s'hi fixà millor, duia el cabell arrinxolat fins a mitja melena de color castany clar i tenia les faccions de la cara petites i fines, amb dos ulls marrons espurnejants de vida. Tornà a mirar altre cop el paisatge, però aleshores una veu es presentà.
- Hola.- Girà el cap i se la trobà allí asseguda davant seu.
- Hola.- Va respondre ell.
- Perdona per molestar-te, però és que hi ha algú que em segueix des de que he pujat al tren...
- Per què no avises el revisor?- Preguntà estranyat el Lluís.
-...m'hauries de fer un favor!- Va dir desesperada.
- Quin?- Aleshores ella se li llançà als llavis. En Lluís, perplex, només va poder veure el revisor que els mirava de reüll: "Vaja, vaja..." Pensà en Lluís. "com segueixi el dia així, avui em cau el ram a mi." Van estar ven bé un minut besant-se, fins que el revisor ,cansat, marxà. Aleshores ella es tornà a seure amb una rialla.
- Gràcies per ajudar-me, saps que passa? des de que no hi ha lavabos al tren, és molt difícil colar-se.
- No, ja, ja... ja ho entenc.- Va dir mig rient. De sobte, el tren s'aturà.
- Terrassa, - Va dir ella.- jo baixo aquí.
- Vaja, ara que ja ens coneixíem!- Es queixà el Lluís.
- Té - I li donà un paper.- això és un regal per ajudar-me.- S'aixecà i en un moment desaparegué. En Lluís, desconcertat, l'observà i dibuixà un somriure: era el bitllet d'ella. D'una llambregada la va veure, l'estava fitant des de l'estació i sense pensar-s'ho dos cops baixà del tren. Aquella era la seva estació.

Aquest relat va obtenir el primer premi de II CONCURS DE CONTES CURTS PER A JOVES L'ALT URGELL 2001

Comentaris

  • Comentari i recomanació[Ofensiu]
    nuriagau | 16-04-2011

    Un relat que conté una metàfora de la vida i el tren i que, a més, l’escull com a escenari de l’acció. Una història que atrapa al lector des del primer moment i que manté la seva atenció per què l’argument no segueix el fil que un es va imaginant mentalment.

    No tinc costum de recomanar relats meus, però, en aquest cas, faré una excepció, ja veuràs per què. Una mona fugaç (conte infantil)
    Et seguiré llegint.
    Núria

  • estació d'enllaç[Ofensiu]
    Englantina | 15-04-2011 | Valoració: 10

    Mico filós, quin relat tan maco. És fresc i àgil, i m'encanta el final. Moltes vegades ens diuen que no hem de perdre el tren, però en aquest cas és evident que el protagonista l'ha de deixar, per seguir endavant amb una història apassionant, encara que de final desconegut.
    Veig que el vas escriure fa temps. No n'escriuras més? Vinga, anima't!

l´Autor

MICO FILÓS

5 Relats

10 Comentaris

5603 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99