Olfacte amb tacte

Un relat de: Lluís Pagès

Sense ser un geni dels escacs, destacava de la resta de membres del club per una clara progressió ascendent. Des de ben menut fins ara, a punt d'aconseguir la seva primera norma de mestre català, el seu joc havia guanyat en maduresa i experiència, i així ho confirmaven els resultats dels darrers tornejos. La llàstima és que, si mai se li demanava que expliqués a la resta de jugadors com valorava una posició determinada, s'hi negava sistemàticament al·legant una ominosa por cerval a parlar en públic.
El vertader motiu d'aquest comportament exageradament tímid i retret davant dels altres era un secret que no podia revelar a ningú. Perquè el cas és que ell no entenia els escacs com ho podia fer un il·luminat convençut d'haver rebut les taules de la llei del joc, ni estava ungit per a poder llegir les partides com un llibre obert, ni tampoc psicoanalitzava als rivals tan profundament per endevinar el que els passava pel cap a cada fase de la partida, res de tot això. Ell "olorava" els escacs. Dotat d'un aparell olfactiu extremadament sensible i acurat, més propi d'un tastavins expert, era capaç de copsar la més minsa molècula que arribés al seu nas procedent de l'oponent per a treure'n una informació valuosíssima per a la batalla que es desenvolupava al tauler. Amb els braços plegats sobre el seu pit, s'inclinava lleugerament sobre les peces, apropant-s'hi amb el cap dissimuladament mentre posava a treballar tots els receptors dels seus narius a fi de filtrar tot allò que li arribava, ja fos de les figures com de qui tenia davant. La finíssima pel·lícula de greix que podien deixar els dits de l'altre jugador en la peça tocada, un imperceptible tros de pèl, una minúscula escata de pell o bé l'empremta més subtil al capdamunt de qualsevol dels escaquers, tot era copsat i processat seguidament per a decidir la millor estratègia, perfeccionar la tàctica escollida o bé… Simplement abandonar si després de l'anàlisi exhaustiu tot indicava que es tractava d'algú amb massa nivell. El mètode era infalible en tots els casos exceptuant quan es plantava davant d'un gegantí tauler mural amb peces imantades o del prosaic problema del diari; aleshores, cap d'aquestes traces delatadores feien acte de presència per un motiu ben obvi: davant seu no tenia cap representant de l'espècie humana, i si no podia ensumar la quinta essència del seu oponent de carn i ossos, el seu cervell quedava sense estímuls i tant se li'n donava si estava jugant als escacs o bé al parxís, la seva ment no rebia cap senyal i romania en un estat inert total, talment com si es quedés en blanc. És fàcil d'entendre que va haver de passar per alguna que altre situació pública funesta abans no es va adonar ben bé del què li passava, sorprès de com es desconnectava el seu cervell així que s'acabava la partida i el lloc a l'altra banda de la taula de joc s'omplia de la gent més variada per a comentar posicions que a ell, vertader protagonista, ja se li havien esborrat del cap. Com que no exhibia mai un posat saberut ni de bufanúvols quan guanyava de manera esborronadora, més aviat agraïa els afalacs amb el cap cot, el públic engrescat li perdonava una actitud tan passiva, per no dir abúlica, atribuint-lo a una genialitat mal païda.
Quan els primers programes informàtics van fer acte de presència al club, despertant la curiositat de la gran majoria, ell va decidir de fer-ne cas omís. Aquests enginys encara no havien estat introduïts en les competicions oficials i, si ell volia jugar una partida d'entrenament, sempre trobava algú dispost pel local. Però el que va passar és que la seva suada excusa sobre el tauler d'escacs mural, del tot mut a qualsevol resposta, ara ja no li valia: els ordinadors no tan sols es deixaven moure les peces amunt i avall com un volia, sinó que responien a qualsevol jugada introduïda des del teclat. I aquest petit detall no s'havia escapat a alguns jugadors del club que volien, tan sí com no, de veure'l enfrontar-se a un cervell de silici. "És el futur", li repetien una i altra vegada, "ja veuràs com milloraràs molt el teu joc si t'entrenes amb qualsevol d'aquests programes", insistien. Al final, de tan pesats com van posar-se, va accedir a fer una partida oberta a tothom.
Avesat a un repertori d'obertures força practicat, va fer els primers moviments d'esma. La màquina processava a un ritme prou correcte, no movia ni molt de pressa ni massa a poc a poc. Així que la partida entrà en la fase del joc mig, va creuar-se de braços i s'inclinà cap endavant, com feia sempre que la cosa començava a posar-se interessant. Sense fer cap mena de soroll, apropà el seu nas a la pantalla, respirà profundament i... Res! No olorava res! El seu nas només rebia fotons enlloc de molècules orgàniques, i aquest excés de física elemental no entrava dins dels inputs que el seu cervell identificava com a quelcom relacionat amb els escacs. Ho va tornar a provar: es retirà uns centímetres cap enrere, respirà profundament i, abans d'acabar d'agafar tot l'aire, s'hi apropà de nou, fent una passadeta prèvia pel teclat de l'ordinador. Tot l'esforç era debades. El material de tota aquella andròmina era un grapat de fils de coure, trossets de metall, vidre i polímers que no en volien saber res de compostos bio actius, de farmacologia o d'interaccions lligand-receptor. Li mancava la vida que li podia transmetre qualsevol rival humà, amb sang corrent per les seves venes, suor a vessar o fluids de bescanvi. Molta tècnica, molt d'enginy, però ni una misèrrima cèl·lula plena de vida!
Abatut, va equivocar-se en un parell de jugades i es trobà en una posició desesperada en un obrir i tancar d'ulls. Va decidir d'abandonar abans de tornar a fer el més espantós dels ridículs rebent un mat de principiant i és el que anava a fer quan el seu peu dret palpà un cable que corria pel terra. Alguna cosa s'il·luminà dins del seu cervell, i decidí passar a l'acció abans no fos massa tard. Amb una dissimulada però decidida estrebada, va anar tibant imperceptiblement del cable amb la punta del peu cap a ell fins aconseguir l'efecte desitjat sense desendollar res: la pantalla va pampalluguejar fins a posar-se negre, l'ordinador va aturar-se i un "oooh" a l'uníson va sorgir de les goles dels tafaners que l'envoltaven. La victòria pírrica sobre el microxip va fer-lo entrar en una estat d'eufòria tal que li va permetre de vèncer la seva vergonya atàvica per a exclamar públicament: "ep mestres, a veure si el futur pot arreglar aquests petits inconvenients electrònics, que a mi encara no m'havia deixat plantat mai ningú en plena partida!"

llpages

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

161 Relats

225 Comentaris

171954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.