Cercador
No ploris més, Marlene
Un relat de: Noëlle- Compartir:
"No ploris més, no ploris més ..." li repetia entre llàgrimes, fent que ella recordés una cançó que li encantava i que, ara, feia que es sentís identificada amb ella.
"No sé què passarà, però no em ploris, amor. Em mata veure't així. "-seguia afegint ell mentre li agafava les espatlles i clavava la seva temorosa mirada en la de la seva jove dona.
"Sort. Tingues molta, molta sort. "
Va ser l'últim que ella li va dir. La va besar i va regirar el cabell de la seva criatura i, amb pas maldestre pels nervis, es va unir al grup de joves valents, plens de coratge, que ara se n'anirien d'aquell lloc que els envoltava dia a dia cap a alguna cosa horrible, un infern que anava de la vida a la mort: la guerra.
Ell, tot i que mai havia cregut en res, ara tenia i esperava una mica de confiança en Déu. Anava a matar i a defensar la seva vida per la pàtria i per venjança als seus que ja van caure. Però, més que res, tenia la fe i l'esperança d'acabar amb aquesta guerra només per tornar a mirar als ulls a la seva dona.
La boira donava un aspecte més depriment i dur a l'escena del que ja ho era, encara que aquesta ciutat sempre havia estat bonica i pacífica. Mentre ell s'allunyava, ella anava intentant desfer dels records que els unien, per no fer-se mal a si mateixa. L 'adéu que van fer va ser etern.
Ell, envoltat de pols i dolor, de viure la mort a prop, veient com es portava cruelment la vida dels seus companys, se sentia impotent. Marlene. Era l'única cosa que passava pel seu cap. Marlene. Els seus actes, els seus gestos, tot era mecanitzat pel seu propi cos. En el seu pensament només quedava l'adéu que li va donar la seva dona i l'olor innocent del cabell del seu fill.
A ella, viure sense ell, sense despertar al seu costat, li costaria. El no saber si el seu home estava viu o mort, va fer que caigués en una depressió alimentada de la nostàlgia. Nostàlgia que naixia en pensar en l'absència del qual, des de sempre, havia estat la seva vida. Aquesta passió que sentien els dos s'apagava, com s'apagava el temps de vida del seu marit en el moment en què una bala li travesó la vida. Ell va caure a terra, mort, en el mateix instant que la seva dona, a casa, la qual no tenia ja sentit per a ella, perdia totalment l'esperança de tornar a veure.
Va ser ràpid, l'impacte. Va ser fugaç. El dolor, en canvi, va trigar una mica més a arribar. Però ho va fer acompanyat de la mort.
Poc després, va arribar la notícia. Una gran quantitat de soldats de la ciutat havien caigut. Mentre ella plorava desconsoladament, presa de la ràbia, el petit li acariciava suaument el cap.
- M'has mentit, mare. Sempre em vas dir i em vas ensenyar que la vida era una cosa bonica, que estaríem tots tres junts, que seríem feliços ... I el pare se'n va anar al cel sense preguntar-nos si volíem anar amb ell. Per què no ens va convidar, mare? M'hauria agradat estar amb ell. Potser ara estaria jugant amb mi. S'ha anat sense dir res. Ens ha abandonat, mare? Va, no ploris més, no ploris més ...
"No sé què passarà, però no em ploris, amor. Em mata veure't així. "-seguia afegint ell mentre li agafava les espatlles i clavava la seva temorosa mirada en la de la seva jove dona.
"Sort. Tingues molta, molta sort. "
Va ser l'últim que ella li va dir. La va besar i va regirar el cabell de la seva criatura i, amb pas maldestre pels nervis, es va unir al grup de joves valents, plens de coratge, que ara se n'anirien d'aquell lloc que els envoltava dia a dia cap a alguna cosa horrible, un infern que anava de la vida a la mort: la guerra.
Ell, tot i que mai havia cregut en res, ara tenia i esperava una mica de confiança en Déu. Anava a matar i a defensar la seva vida per la pàtria i per venjança als seus que ja van caure. Però, més que res, tenia la fe i l'esperança d'acabar amb aquesta guerra només per tornar a mirar als ulls a la seva dona.
La boira donava un aspecte més depriment i dur a l'escena del que ja ho era, encara que aquesta ciutat sempre havia estat bonica i pacífica. Mentre ell s'allunyava, ella anava intentant desfer dels records que els unien, per no fer-se mal a si mateixa. L 'adéu que van fer va ser etern.
Ell, envoltat de pols i dolor, de viure la mort a prop, veient com es portava cruelment la vida dels seus companys, se sentia impotent. Marlene. Era l'única cosa que passava pel seu cap. Marlene. Els seus actes, els seus gestos, tot era mecanitzat pel seu propi cos. En el seu pensament només quedava l'adéu que li va donar la seva dona i l'olor innocent del cabell del seu fill.
A ella, viure sense ell, sense despertar al seu costat, li costaria. El no saber si el seu home estava viu o mort, va fer que caigués en una depressió alimentada de la nostàlgia. Nostàlgia que naixia en pensar en l'absència del qual, des de sempre, havia estat la seva vida. Aquesta passió que sentien els dos s'apagava, com s'apagava el temps de vida del seu marit en el moment en què una bala li travesó la vida. Ell va caure a terra, mort, en el mateix instant que la seva dona, a casa, la qual no tenia ja sentit per a ella, perdia totalment l'esperança de tornar a veure.
Va ser ràpid, l'impacte. Va ser fugaç. El dolor, en canvi, va trigar una mica més a arribar. Però ho va fer acompanyat de la mort.
Poc després, va arribar la notícia. Una gran quantitat de soldats de la ciutat havien caigut. Mentre ella plorava desconsoladament, presa de la ràbia, el petit li acariciava suaument el cap.
- M'has mentit, mare. Sempre em vas dir i em vas ensenyar que la vida era una cosa bonica, que estaríem tots tres junts, que seríem feliços ... I el pare se'n va anar al cel sense preguntar-nos si volíem anar amb ell. Per què no ens va convidar, mare? M'hauria agradat estar amb ell. Potser ara estaria jugant amb mi. S'ha anat sense dir res. Ens ha abandonat, mare? Va, no ploris més, no ploris més ...
