Cercador
Res més
Un relat de: Noëlle- Compartir:
Mai vaig sentir res igual. Tinc família, igual que ell. Dona i fills. Però el que vaig sentir cap a ell, tot i la situació en la qual ens trobàvem, no ho havia sentit mai per ningú. Junts i dia rere dia a l’infern, a cada petó que ens donàvem d’amagat, anava creixent la passió.
El primer cop que el vaig veure va ser quan ens preparàvem. En el moment que les armes estaven llestes, vaig creuar mirades amb ell. Aquells ulls eren tan freds i temorosos i, a la vegada, tan radiants.
-Sort. –em va somriure quan va notar que l’estava mirant.
-Sort, company –li vaig respondre mirant cap al davant, ruboritzat.
El pols i l’olor a pólvora em marejava. Tot i que encara no havíem començat la lluita entre la vida i la mort, jo ja no em sentia aquí. Què cruel la guerra, què cruel la pau que ja no tinc.
Tiroteig rere tiroteig, la nostàlgia i el fet de pensar en la meva família em restava el temps de vida. Encara mantenia l’esperança de restar viu. Però em va durar poc. Quan el vaig veure amb el seu rostre tacat en dolor, caient malferit a l’aspre terra amb una ferida que li creuava la vida, se m’acabà tota confiança en mi mateix i en el fet de poder sortir viu d’aquesta. Però, més que això, em va matar veure com es dessagnava a causa d’una bala al pit.
-RUBÉN, RUBÉN! –per més que li cridava, no m’obria els ulls. Ja era massa tard. –MIRA’M SI US PLAU! RUBÉN!
-Miguel... Escolta...Tingues coratge. Fes-ho per mi...
-No em deixis, m’escoltes?! No em deixis! –m’estripava la veu per sobre del soroll dels crits dels morts i els tiroteigs.
- Ves-te’n, ves-te’n...
-Ho pagaran car, t’ho juro!
De sobte, em vaig apropar al seu rostre, que semblava més tendre ara que mai, i vaig besar suaument per últim cop els seus llavis.
-Ni se’t passi pel cap...venjar-me... Ves-te’n, Rubén...
-T’estimo! T’estimo, Miguel, t’estimo, hòstia! No em deixis sol...ara no..
.
Quan menys m’ho pensava, una bala em va travessar el coll. Envoltat en pols i en un fort olor a pols i por, vaig caure a terra. No trobava la seva mà, aquella mà càlida que m’agradava tant prendre.
-Rubén...
La mort se’m va emportar juntament amb crits buits de fons. Res més
El primer cop que el vaig veure va ser quan ens preparàvem. En el moment que les armes estaven llestes, vaig creuar mirades amb ell. Aquells ulls eren tan freds i temorosos i, a la vegada, tan radiants.
-Sort. –em va somriure quan va notar que l’estava mirant.
-Sort, company –li vaig respondre mirant cap al davant, ruboritzat.
El pols i l’olor a pólvora em marejava. Tot i que encara no havíem començat la lluita entre la vida i la mort, jo ja no em sentia aquí. Què cruel la guerra, què cruel la pau que ja no tinc.
Tiroteig rere tiroteig, la nostàlgia i el fet de pensar en la meva família em restava el temps de vida. Encara mantenia l’esperança de restar viu. Però em va durar poc. Quan el vaig veure amb el seu rostre tacat en dolor, caient malferit a l’aspre terra amb una ferida que li creuava la vida, se m’acabà tota confiança en mi mateix i en el fet de poder sortir viu d’aquesta. Però, més que això, em va matar veure com es dessagnava a causa d’una bala al pit.
-RUBÉN, RUBÉN! –per més que li cridava, no m’obria els ulls. Ja era massa tard. –MIRA’M SI US PLAU! RUBÉN!
-Miguel... Escolta...Tingues coratge. Fes-ho per mi...
-No em deixis, m’escoltes?! No em deixis! –m’estripava la veu per sobre del soroll dels crits dels morts i els tiroteigs.
- Ves-te’n, ves-te’n...
-Ho pagaran car, t’ho juro!
De sobte, em vaig apropar al seu rostre, que semblava més tendre ara que mai, i vaig besar suaument per últim cop els seus llavis.
-Ni se’t passi pel cap...venjar-me... Ves-te’n, Rubén...
-T’estimo! T’estimo, Miguel, t’estimo, hòstia! No em deixis sol...ara no..
.
Quan menys m’ho pensava, una bala em va travessar el coll. Envoltat en pols i en un fort olor a pols i por, vaig caure a terra. No trobava la seva mà, aquella mà càlida que m’agradava tant prendre.
-Rubén...
La mort se’m va emportar juntament amb crits buits de fons. Res més
