Cercador
Fill del Grunge
Un relat de: Noëlle- Compartir:
El meu cos jeia immòbil al terra just després que el tret ressonés per tota la caseta. No vaig fer cap gemec ni queixa, jo volia aquesta mort més que res. I em va resultar, fins i tot, agradable.
Tot i que de l’orella em relliscava un llarg riu de sang, la resta del meu cos continuava com minuts abans, quan encara era viu.
La porta va obrir-se lentament, acompanyada d’un cruixit rovellat. Bocabadat, l’electricista m’observava amb el pols tremolós mentre, sense poder dir res, es feia a la idea que la meva mort portaria maldecaps.
El telèfon va sonar repetidament uns quants segons fins que va ser despenjat. Com era d’hora, la seva veu al respondre la trucada va sonar seca i pausada. “Ell encara ignorava la meva mort, la mort que causaria un trencament en la seva etapa musical amb Nirvana. Dave, semblaves tan confós...”
-No passen les deu del matí, quines hores per trucar són aquestes? !
“El seu mal humor als matins em fa somriure inevitablement. Et trobo a faltar, Dave.”
-Escolta, no sé com dir- t’ho... des del que va passar a Roma... Saps que en Kurt porta dies desaparegut, no?
-Sí... què coi passa?
“Dave, no t’espantis, si us plau. M’has de prometre que seràs fort i sortiràs cap endavant...com sempre...”
Segons després, va caure al sofà deixant relliscar el telèfon de la mà. El cop que va donar l’aparell esclatant contra el terra va allunyar-li molt més de la realitat.
“No ploris... si us plau...”
“Tot i la nostra freda relació, notava com el Dave es moria anímicament amb el pas dels dies. En Krist, en canvi, vaig veure com queia en una depressió de la qual no sortia. Em sento egoista, horrible, egocèntric, un fàstic de persona... Abandonat la meva dona, els meus amics, la meva filla...”
-I, si us plau, i pel que més vulgueu... –cridava entre llàgrimes d’impotència la meva Courtney – No en feu cas i oblideu aquesta merda: “És millor cremar-se que no pas apagar-se lentament...”
“Però sóc aquí, no estic mort. Dave, vas fer bé seguint cap endavant i lluitant pel que t’agrada... “
Amb un retorçament de notes que s’expandien per tot el recinte, en Dave va aixecar la vista cap al cel. Els Foo Fighters havien acabat el concert.
-Gràcies, Kurt. – i em va dedicar un somriure sincer.
Tot i que de l’orella em relliscava un llarg riu de sang, la resta del meu cos continuava com minuts abans, quan encara era viu.
La porta va obrir-se lentament, acompanyada d’un cruixit rovellat. Bocabadat, l’electricista m’observava amb el pols tremolós mentre, sense poder dir res, es feia a la idea que la meva mort portaria maldecaps.
El telèfon va sonar repetidament uns quants segons fins que va ser despenjat. Com era d’hora, la seva veu al respondre la trucada va sonar seca i pausada. “Ell encara ignorava la meva mort, la mort que causaria un trencament en la seva etapa musical amb Nirvana. Dave, semblaves tan confós...”
-No passen les deu del matí, quines hores per trucar són aquestes? !
“El seu mal humor als matins em fa somriure inevitablement. Et trobo a faltar, Dave.”
-Escolta, no sé com dir- t’ho... des del que va passar a Roma... Saps que en Kurt porta dies desaparegut, no?
-Sí... què coi passa?
“Dave, no t’espantis, si us plau. M’has de prometre que seràs fort i sortiràs cap endavant...com sempre...”
Segons després, va caure al sofà deixant relliscar el telèfon de la mà. El cop que va donar l’aparell esclatant contra el terra va allunyar-li molt més de la realitat.
“No ploris... si us plau...”
“Tot i la nostra freda relació, notava com el Dave es moria anímicament amb el pas dels dies. En Krist, en canvi, vaig veure com queia en una depressió de la qual no sortia. Em sento egoista, horrible, egocèntric, un fàstic de persona... Abandonat la meva dona, els meus amics, la meva filla...”
-I, si us plau, i pel que més vulgueu... –cridava entre llàgrimes d’impotència la meva Courtney – No en feu cas i oblideu aquesta merda: “És millor cremar-se que no pas apagar-se lentament...”
“Però sóc aquí, no estic mort. Dave, vas fer bé seguint cap endavant i lluitant pel que t’agrada... “
Amb un retorçament de notes que s’expandien per tot el recinte, en Dave va aixecar la vista cap al cel. Els Foo Fighters havien acabat el concert.
-Gràcies, Kurt. – i em va dedicar un somriure sincer.
