No oblidis, estima de nou

Abans de que marxessis, imaginava la teva absència
I pensava que no hi hauria tanta diferència com la que ara hi ha
Et vaig deixar amb un: Et vull, però marxa... no m'odiïs si et plau
Subestimava la teva essència, la que tants cops em vas donar.

No tenir-te al costat, però notar-te tan a prop, em fa aclucar els ulls
Saber que m'estimes, i que jo faig al mateix és massa dur
Tan sols dormir per somiar que et despertes al meu costat, és tan absurd...
Com que quan et vaig deixar t'odiava i avui no puc viure sense tu.


Haver-te fet fora de la meva vida, t'hi fa estar encara més endins,
I tinc la ràbia i la impotència de no poder-te arrencar amb els dits
Masses records i promeses, masses somnis estripats en tan poc temps
I no puc trucar-te per tornar a dir-te: emporta-t'ho tot i no tornis més.

Malgrat tot no perdo l'esperança, ni tampoc em poso a plorar
Crec en els impulsos, no m'agrada la marxa enrera, no et vull venir a buscar
Prou de laments i penes, d'aquests ja en puc fer cendres, i deixar-los volar
Sé que l'oblit no existeix i desespera però que l'amor, per sort, no acaba mai