Neira

El Palau era ple a vessar. Ja no hi cabia ningú més. Allí hi era tothom, fins i tot aquells que pràcticament volien renegar de la música; però aquest era un cas especial com si els intèrprets i tot allò que els envoltava haguessin començat a desprendre una mena de màgia.

Això és el que podia haver passat perquè hi era tothom, sense que hi pogués mancar ningú. Els músics, quan voltaven per tota la ciutat, ja feia temps que desprenien com una mena d'aura.

Tot plegat era cert, allò no podia acabar essent un acte més, perquè no eren uns instrumentistes qualssevol sinó tot el contrari. Només veient la munió de gent que s'hi havia anat ajuntant, hom s'adonava que com una mena de vibració col·lectiva hi era garantida.

Enmig de tot aquest moviment de personatges molt diversos, una senyora d'edat molt inconcreta però amb cabells mig grisos, mans blanques, cara prima, arrodonida i amb una mirada penetrant, va aparèixer al mig de la gentada.

Semblava una persona entre tantes, però si se l'observava atentament, hom s'adonava que de cap manera podia encaixar enlloc, perquè al damunt de tot se li destacava una personalitat molt acusada, encara que quan se la volia descriure, no es podia acabar d'arribar enlloc, o potser per això mateix...

Primerament hom es podia fixar en els seu ulls, que resultaven tot un poema... perquè o bé tenien una immobilitat absoluta, com d'estàtua grega, o bé li agafava una mena de vibració constant, de tal manera que darrere dels seus ulls acabava movent-se tota la persona.

Llavors ja no calia cercar cap aturador, perquè les circumstàncies es precipitaven i ja no importava el lloc ni res més. Davant de tothom, ella mateixa s'anava imposant talment com si de veritat fos la reina de la nit... o del dia si es donava el cas.

Després hom podia pensar en els seus actes, sempre molt simples, però que tenien una categoria corprenedora, perquè ella mateixa, gairebé sempre, podia esdevenir una negociadora excel·lent, sense comptar amb una de les seves millors virtuts: saber convèncer fins i tot aquells que eren molt allunyats del seu propi camp.

Però en aquest cas concret no es podia dir sí ni tampoc no, simplement era un altre món; aquí no hi havia res per negociar, res de res; almenys això és el que es donava a entendre, perquè la música hi era la protagonista per excel·lència, encara que el marc on es desenvolupava l'acte tenia una pròpia personalitat.

És com si al mateix temps de constituir un auditori es fes una escultura viva. Això pròpiament és el Palau de la Música Catalana, ja que quan s'hi desenvolupa un acte musical es reflecteix per tot l'edifici, perquè ningú pot tenir cap dubte que és un monument bellíssim, dedicat al món de la simfonia i del cant. Fins i tot es pot pensar que les escultures del propi edifici acabaran prenent una certa mobilitat, i així podran compensar les vivors d'un ritme que ha començat d'una manera molt lenta, però que ben aviat es convertirà en un aire de dansa, que ha de ser acrobàtica per força, ja que els protagonistes de la història seran éssers que per definició no poden moure's, però qui sap si algun dia es produirà el miracle...

Era en tot aquest conjunt de circumstàncies, tal vegada extraordinàries, que la persona de cabells grisos i mans blanques s'oblidà de tothom; ja no pensà en ningú més. Ella, que poques vegades havia trepitjat el Palau, s'assegué a la seva pròpia butaca de platea i tancà els ulls. Fou llavors quan el públic per complet, el qual omplia a vessar l'auditori, s'acabà de col·locar als seus respectius llocs. Però la senyora dels cabells grisos seguia en la seva posició inicial, no volent obrir els ulls, encara que els músics ja havien pres posició al damunt de l'escenari, i començaren a afinar els propis instruments. Res de res no la immutava. Tampoc obrí els ulls quan el concert s'inicià.

Tot això no passava de ser un veritable enigma, perquè quan una persona va a veure un espectacle, és que li ha cridat l'atenció d'una manera o altra... Però aquest cas concret semblava fruit d'un altre món, perquè la senyora de les mans blanques de cap manera volia canviar d'actitud, perquè es mantingué amb els ulls tancats durant tota l'estona. Qui era, veritablement, aquest personatge?, que de tota manera resultava elegant. Com es deia? En definitiva, qui podia ser?

Potser el que s'hauria de fer, si fos possible, és travessar les seves tancades parpelles... Així esbrinaríem una multitud de secrets, perquè la persona en qüestió havia començat a somiar... endulcits els seus propis somnis amb el rerefons d'una música, primerament molt equilibrada i esplendorosa, perquè es tractava de Mozart. A continuació el cant del destí s'hi sumà, ja que les notes que s'hi barrejaven eren de Beethoven. Tot junt donava una fusió que no podia ser més contrastada, davant d'un públic molt lliurat a allò que s'esdevenia al mig de l'escenari, però incomprensible per a aquella senyora de mans blanques i cabells grisos, semblava com si tot allò que passava allí mateix no comptés en absolut per res de res.

Però així i tot cada vegada tenia la cara més serena, com transformada. Havia arribat al Palau ensenyant unes faccions severes, filles potser d'una protesta, però qui sap, qui podia saber tot allò que l'anava movent... perquè poc a poc els llavis, que tenia rectes, es posaren a fer una corba. No podia ser que l'ambient del Palau, meravellós en aquesta jornada, li hagués traspassat d'alguna manera els seus humors... Qui sap... qui pot saber, qui en podria treure l'entrellat, ja que finalment havia somrigut enmig d'una música meravellosa...

Potser en aquest cas només es pot tractar d'una mena d'elegits, els quals enfront d'un ambient encantador no hi poden fer res de res, perquè acaben prenent unes actituds que tan sols poden ser filles d'una fantasia desbordant, com així s'ha esdevingut sobretot quan unes simples notes de Beethoven li han fet moure tot el cos, talment com si un terrible espant se li hagués precipitat al damunt.

Seria el mateix cas que una biga, la qual despresa inesperadament, li hagués vingut a caure al damunt. Eren tres simples notes de la trompa, que semblaven no tenir cap importància, però potser en tenien més del que hom podia figurar-se... ja que davant d'aquells tres sons no podia deixar d'imaginar un tren que a tota velocitat anés trepitjant els mil racons del món, empès per unes ganes de viatjar que no podien tenir cap mena d'aturador.