Neira

Un relat de: Rafael Soteras i Roca

El Palau era ple a vessar. Ja no hi cabia ningú més. Allí hi era tothom, fins i tot aquells que pràcticament volien renegar de la música; però aquest era un cas especial com si els intèrprets i tot allò que els envoltava haguessin començat a desprendre una mena de màgia.

Això és el que podia haver passat perquè hi era tothom, sense que hi pogués mancar ningú. Els músics, quan voltaven per tota la ciutat, ja feia temps que desprenien com una mena d'aura.

Tot plegat era cert, allò no podia acabar essent un acte més, perquè no eren uns instrumentistes qualssevol sinó tot el contrari. Només veient la munió de gent que s'hi havia anat ajuntant, hom s'adonava que com una mena de vibració col·lectiva hi era garantida.

Enmig de tot aquest moviment de personatges molt diversos, una senyora d'edat molt inconcreta però amb cabells mig grisos, mans blanques, cara prima, arrodonida i amb una mirada penetrant, va aparèixer al mig de la gentada.

Semblava una persona entre tantes, però si se l'observava atentament, hom s'adonava que de cap manera podia encaixar enlloc, perquè al damunt de tot se li destacava una personalitat molt acusada, encara que quan se la volia descriure, no es podia acabar d'arribar enlloc, o potser per això mateix...

Primerament hom es podia fixar en els seu ulls, que resultaven tot un poema... perquè o bé tenien una immobilitat absoluta, com d'estàtua grega, o bé li agafava una mena de vibració constant, de tal manera que darrere dels seus ulls acabava movent-se tota la persona.

Llavors ja no calia cercar cap aturador, perquè les circumstàncies es precipitaven i ja no importava el lloc ni res més. Davant de tothom, ella mateixa s'anava imposant talment com si de veritat fos la reina de la nit... o del dia si es donava el cas.

Després hom podia pensar en els seus actes, sempre molt simples, però que tenien una categoria corprenedora, perquè ella mateixa, gairebé sempre, podia esdevenir una negociadora excel·lent, sense comptar amb una de les seves millors virtuts: saber convèncer fins i tot aquells que eren molt allunyats del seu propi camp.

Però en aquest cas concret no es podia dir sí ni tampoc no, simplement era un altre món; aquí no hi havia res per negociar, res de res; almenys això és el que es donava a entendre, perquè la música hi era la protagonista per excel·lència, encara que el marc on es desenvolupava l'acte tenia una pròpia personalitat.

És com si al mateix temps de constituir un auditori es fes una escultura viva. Això pròpiament és el Palau de la Música Catalana, ja que quan s'hi desenvolupa un acte musical es reflecteix per tot l'edifici, perquè ningú pot tenir cap dubte que és un monument bellíssim, dedicat al món de la simfonia i del cant. Fins i tot es pot pensar que les escultures del propi edifici acabaran prenent una certa mobilitat, i així podran compensar les vivors d'un ritme que ha començat d'una manera molt lenta, però que ben aviat es convertirà en un aire de dansa, que ha de ser acrobàtica per força, ja que els protagonistes de la història seran éssers que per definició no poden moure's, però qui sap si algun dia es produirà el miracle...

Era en tot aquest conjunt de circumstàncies, tal vegada extraordinàries, que la persona de cabells grisos i mans blanques s'oblidà de tothom; ja no pensà en ningú més. Ella, que poques vegades havia trepitjat el Palau, s'assegué a la seva pròpia butaca de platea i tancà els ulls. Fou llavors quan el públic per complet, el qual omplia a vessar l'auditori, s'acabà de col·locar als seus respectius llocs. Però la senyora dels cabells grisos seguia en la seva posició inicial, no volent obrir els ulls, encara que els músics ja havien pres posició al damunt de l'escenari, i començaren a afinar els propis instruments. Res de res no la immutava. Tampoc obrí els ulls quan el concert s'inicià.

Tot això no passava de ser un veritable enigma, perquè quan una persona va a veure un espectacle, és que li ha cridat l'atenció d'una manera o altra... Però aquest cas concret semblava fruit d'un altre món, perquè la senyora de les mans blanques de cap manera volia canviar d'actitud, perquè es mantingué amb els ulls tancats durant tota l'estona. Qui era, veritablement, aquest personatge?, que de tota manera resultava elegant. Com es deia? En definitiva, qui podia ser?

Potser el que s'hauria de fer, si fos possible, és travessar les seves tancades parpelles... Així esbrinaríem una multitud de secrets, perquè la persona en qüestió havia començat a somiar... endulcits els seus propis somnis amb el rerefons d'una música, primerament molt equilibrada i esplendorosa, perquè es tractava de Mozart. A continuació el cant del destí s'hi sumà, ja que les notes que s'hi barrejaven eren de Beethoven. Tot junt donava una fusió que no podia ser més contrastada, davant d'un públic molt lliurat a allò que s'esdevenia al mig de l'escenari, però incomprensible per a aquella senyora de mans blanques i cabells grisos, semblava com si tot allò que passava allí mateix no comptés en absolut per res de res.

Però així i tot cada vegada tenia la cara més serena, com transformada. Havia arribat al Palau ensenyant unes faccions severes, filles potser d'una protesta, però qui sap, qui podia saber tot allò que l'anava movent... perquè poc a poc els llavis, que tenia rectes, es posaren a fer una corba. No podia ser que l'ambient del Palau, meravellós en aquesta jornada, li hagués traspassat d'alguna manera els seus humors... Qui sap... qui pot saber, qui en podria treure l'entrellat, ja que finalment havia somrigut enmig d'una música meravellosa...

Potser en aquest cas només es pot tractar d'una mena d'elegits, els quals enfront d'un ambient encantador no hi poden fer res de res, perquè acaben prenent unes actituds que tan sols poden ser filles d'una fantasia desbordant, com així s'ha esdevingut sobretot quan unes simples notes de Beethoven li han fet moure tot el cos, talment com si un terrible espant se li hagués precipitat al damunt.

Seria el mateix cas que una biga, la qual despresa inesperadament, li hagués vingut a caure al damunt. Eren tres simples notes de la trompa, que semblaven no tenir cap importància, però potser en tenien més del que hom podia figurar-se... ja que davant d'aquells tres sons no podia deixar d'imaginar un tren que a tota velocitat anés trepitjant els mil racons del món, empès per unes ganes de viatjar que no podien tenir cap mena d'aturador.

Comentaris

  • Excés[Ofensiu]
    Nurithy | 25-04-2007 | Valoració: 2

    Es nota que la música és un tema que t'agrada, però, en aquest relat has usat unes referències "barroquiques" que fan que l'excés deixi mal gust. I potser és el meu punt de vista, però... a mi m'ha semblat que te'n reies descaradament de la protagonista amb alguns errors d'estructura que per la yteva experiència són inusuals...

  • no¡¡[Ofensiu]
    Dante | 11-09-2006 | Valoració: 1

    Jo crec que escrius perquè saps molt bé qui ets;o això o no tens talent si escrius per altre motiu,kuida´t

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Soteras i Roca

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104598 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Biografia:
ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es