Negre - fum (1)

jack aprofità la llum de la farola per obrir el paquet de tabac. Mirà amb condescendència les darreres cigarretes que hi quedaven, una parella solitària. En prengué una, i desà el paquet a la butxaca esquerra de la seva americana anys seixanta; mentre en quedés un per ser fumat, la seva existència tenia sentit, i sobreviuria aquella nit. A mida que et fas gran, un agafa costums i els transforma en supersticions. L'encenedor inflamà el gas amb una espurna, i la punta de la cigarreta brillà, mentre jack deixava escapar una mica de fum, que s'uní a l'atmosfera tètrica de la nit. Recolzà l'esquena a la farola i deixà que l'ombra del seu barret li tapés els ulls, la perfecta construcció d'una fotografia. Però les coses no eren tan senzilles.

La burilla rebotà amb la carretera i s'extingí en un bassal. El fum encara flotava sota la llum, l'únic aire que es movia passava pels pulmons d'en jack. La melodia d'un saxo solitari arribava com l'última voluntat de l'instrument. El JazzNight Club encara era obert. Intentà endevinar la cançó, recordant-se de la trompeta que abandonà, juntament amb tots els seus fills i la gran part d'ell mateix. Chuck Southcott, endevinà per si mateix. En aquell moment, la llum de la farola li semblà massa desveladora, i se sentí desprotegit. Caminà tranquil·lament fins la paret. Es fixà uns instants en les pintades, amb els seus regalims de fet a corre-cuita. Ni tan sols llegí el que hi deia, res del que es pogués escriure en una paret tindria res a veure amb ell. La rodona de llum l'il·luminava de cintura en avall. Tragué el paquet de la butxaca, mirà l'última cigarreta. Li passà pel cap de ser realista i fumar-se-la, aquella era la última nit. Desà el paquet, altre cop. Es mirà la targeta de visita, altre cop.

Mia Wallace
figurant i atretzista

Ni tan sols creia que atretzista existís com a paraula. Formava part del decorat en què li agradava viure a ella, intentant-la desdir d'aquesta bogeria de conte de fades s'havia emmerdat en un bon embolic. Hauria premut les dents amb una mica d'odi, però ja no tenia sentit. Els bojos són feliços, i això era l'únic important, les mentides i els enganys, superfluelitats de l'existència. L'odiava. L'odiava perquè tenia part de raó.

Deixà caure la targeta al mateix bassal on flotava silenciosa la burilla, vacil·là en la petita onada que la targeta havia provocat. Mirà al carrer. Els tres o quatre llums que encara funcionaven, paradoxalment, semblaven enfosquir el carrer donant-li aquell aire cinèfil de suburbis i afores abandonats. Devien ser les quatre de la matinada; ni una ànima per preguntar-li-ho o demanar una cigarreta. El JazzNight Club era aprop, allí podria parlar una estona amb la Jess. Però seria una estupidesa per part seva. Sabia que el seu sexe no li trauria del cap el que ara el capficava. Com havia arribat en aquest punt, era un misteri que només Mia podria resoldre, però ella mai li ensenyaria ni una de les seves cartes. Per no saber, no sabia ni a quin joc estava jugant.

S'acostà al bassal i assecà la targeta amb la gavardina, sense mirar-la, se la posà a la butxaca i tornà a la paret. Començava a impacientar-se.