Negra i blanc

Negra i blanc.

Sé on és, però no cap a on anirà. La persegueixo, com pantalla el meu diari endarrerit per no distreure'm els sentits. Ella ja ho sap, envejosa, quant m'ocupa i afecta allò actual i l'esdevenidor, i com m'obsessiona el passat. Per això m'excita la vista amb el seu caminar intemporal acalorant amb les sabates de taló el cor i l'asfalt congelats que trepitja. Es frena, grapeja les butxaques i treu la tabaquera argentada que amb una nota anònima li vaig enviar. Encén un cigarro, em comença a rodar el cap. Fuma amb delicadesa, o només ho fa veure, expulsant una alenada gebrada. Els pensaments fugen d'estudi sense esma, sense cabuda, sense camp de refugiats. Només resta seguir caminant al darrere, rere la presa, la prova, l'evidència. No són prou fortes les pastilles receptades pels diversos mals provocats per seguir-la nit i dia, seguint ordres estrictes d'apropament telegrafiades al ritme panteixat del meu cervell, que m'han provocat un braç enguixat, un embenat integral al costellam i m'han cuirassat l'esperit amb esparadrap. Comencen a suar-me massa les mans, si l'escanyo potser rellisco amb la seva pell, i si m'aferro amb les ungles la puc estripar. Un altre cop la perdré, cal mantenir-se atent, expectant i a l'aguait -això son ordres, dubtes o cabòries?-. Sempre es desvia i modifica els itineraris així que sé on és, però no cap a on anirà. Jo aniria al cafè, sembla el més sensat, ara que el gener sever prohibeix passejar (sort que la mesura no afecta a poetes, maníacs, criminals). Les mil delícies i tots els sabors combinats es presenten quan deixa per un moment amb gracia la vorera -tot i l'anorak que recobreix els panys mullats de la túnica divina que limitaria, engabiant-los, els moviments de qualsevol mortal però que ella transforma en plataforma i embolcall de moviments saborosos- i d'un saltiró olímpic ingenu i dolç esquiva el carro dels gelats abandonat, molt propi de ciutats del Nord, on les cremes de tots els colors resten als cucurutxos i no es desfan, esperant els climes propicis del maig per que els vinguin a cercar. Mirant el gest de gracilitat elegant amb el que torna a la catifa estesa davant seu, quadriculada i grisa (només vermell el rostre de la víctima -tocat i enfonsat- quan amb la punta dels dits de vestal africana la trepitja i conquesta la coordenada), perllongada exclusivament per a ella cada nou pas endavant, m'empasso distret les postres i caic. M'aixeco marejat, moll per la neu i afònic pels gelats, alerta al repic sobre el glaç del carrer estret, més enllà de la cantonada, que creix, es precipita i accelera el so com un electrocardiograma cap al col·lapse, que ensumo i em transporta fins a la cruïlla sense petjades on s'aprecien imatges evaporades tot i els zero graus. Agut el xiulet d'alarma no sé si ha trencat la barrera del so mentre s'allunyava o bé fosa de mirades per sempre se n'ha anat. No sé on és, però no pot haver marxat, la gàbia no te pany ni sortida el circuit tancat (vigilància filmada vint-i-quatre hores al dia a tot aquest decorat tan gran de varietats amb diverses games i combinacions). Impossible saber on anirà. Invocaré a l'atzar i cridaré a l'esperança, si no venen a la vegada al menys hauré demostrat empíricament que són el mateix. Seuré a l'espera, fins a que ens tornem a creuar. El temps fuig ràpid i còmplice amb ella cap a altres latituds obligant-me a reaccionar i sortir del bassal sota el cul cremat pel gel fent un pas endavant. Em faré passar per un tipus remiradament descuidat fins a l'últim tret, amb barba de quatre dies i despentinat, gavardina llardosa i a les comissures un puret travessat per un escuradents, mig mastegat. Amant difús, desconegut i esquiu a tothora. No em delata -i si li agrada?- ni troba amenaçant la jugada i l'afició - sí, bé li agrada- la ment obscena i l'obsessió del instint assassí i els tics agressius, que ben mirat, reconduïts poden germinar en un cos policial o una agència de detectius, fent virtut del vici i font d'ingressos de la desviació i la malaltia -tot i no ser gaire original.
Tornarà a passar, tremolaré sencer en pensar que em calen calçotets llargs pels llargs dies d'hivern que no s'acaben, i dissimuladament xutaré les volves tal com cauen del cel quan de lluny la divisi. Armat de valor i de ginebra, patrocinada pel san bernat atropellat a la calçada que com a última gesta m'apropà líquid anticongelant per a les galtes reflectants, aconseguiré apropar-me i potser articular paraules inconnexes que amplien el sentit mentre m'assalten imatges i salivo en imaginar-la amb salacot i rifle, descontextualitzats dins el gèlid paisatge urbà, mirant-me amb lascívia, somniant un ull transformat en canó quan acluca l'altre i que apunta cap a mi. Caçador caçat, final feliç. Dissecat de coll cap a dalt sobre la llar de foc. L'antic voayeur assetjador observat pels seus amics mentre beuen conyac i escolten amb atenció la història de la sangonera ferotge caiguda a la primera, arrossegada fins al final deixant un camí esquarterat amb calenta mala baba, amb el buirac ben buit, amb tan sols una mirada com un tir de gracia.