Les correteges de la bossa esperen tenses un desenllaç.

Les correteges de la bossa esperen tenses un desenllaç. Han vist recórrer l'habitació mil cops al seu minúscul inquilí i no saben a què es pot atribuir el calfred, la tremolor i l'espasme nerviós instal·lat als maxil·lars del homenàs petit i gras que gira sobre els talons quan amb el cap abaixat toca la paret est i, com en un canvi de guàrdia, envesteix contra l'altra ala del pis amb ritme ferm i resolt. És angoixa. També neguit. I Por. Seria difícil triar la causa que li fa anar de corcó, potser lletres impagades, o terminis vençuts -com els seus principis.
Però el temps és escàs i la pressa mala companyia. Això el fa acabar amb un dels dubtes que li ballen al cap. Agafa d'una revolada una de les motxilles sense mirar-la tan sols i se la carrega a l'esquena. La bossa alineada sobre el sofà al costat de l'escollida sembla aguantar malament la pressió del interior (així com la decepció d' haver estat rebutjada). Les sivelles oxidades per la suor semblen la capitulada resclosa del pantà davant un torrent elèctric malaguanyat que es perd per l'aigüera i que gota a gota rovella l'ull del cadenat cosit a la cremallera. És igual, veu el mateix però ataronjat: ara, per exemple, les mans en miniatura tancades i crispades a les butxaques dels pantalons, que taponen la sortida a la superfície per quan li puguin caldre. La impaciència és nociva i tampoc farà avançar el relat. Resta suspès rere la finestra i mira cap avall, pensatiu, tot calibrant distàncies, pistes auxiliars d'aterratge forçós i possibilitats d'èxit i supervivència entre l'estació més pròxima i l'asfalt -encara que vagin de la mà des que es decidí a esperar la senyal. L'ombra, retallada per la direcció de la llum que entra de fora, crea unes siluetes que es mouen onduladament quan els cotxes creuen el carrer i reboten contra la llum dels fanals. Sembla un cuc, un escarabat o un cargol intermitentment, segons com l'estilitzi el joc de clarobscurs, que ara allargassen la figura humana o li engreixen la closca dorsal que amb doble nus duu lligada al tòrax, fins que aquesta il·lusió òptica de transformacions impossibles es trenca en entrar per l'embornal un llamp que cega la bossa, les sivelles i les corretges en el mateix instant en que se sent una trencadissa de vidres al costat de la finestra. La foscor no es desfà, la maleta esquinçada i desfeta descansa cegada després de l'explosió porpra de la gran tela que ara la cobreix mentre embolcalla l'habitació sencera i les cordes que han fet la seva feina fins que s'han acabat esfilagarsant i ara només esperen a que les tornin a plegar i relligar (a veure si aquest cop millor per tal de no passar estretors). El llamp, doncs, era la senyal. Amb ell arriba la pluja que repica fort contra el celobert ofegant el crit. Tot succeeix amb immediatesa. No es veu ningú a la sala d'estar. A hores d'ara ja ha perdut el sentit. Abans del crec contra la vorera és probable que hagi tirat de l'anella amb l'índex diminut. Tot i no ser el mateix (sí, és possible que preferís el paracaigudes en aquell precís moment) els mocadors de paper i els calçotets nets li faran un bon servei.