el penell

Arribat el dia s'atreviria o refugiat dins un bosc espès de dubte i falsa melangia pacifista s'abstindria en sentir xiular el primer tret? Seria capaç o ben sec a popa amb el vent nocturn castigant el rostre viraria en somnis el rumb cap a la costa i l'excusa sense ni tan sols mirar el naufragi? No pot ni imaginar quin atreviment i quina capacitat extraordinària requeririen. Quin compromís. Toca aguantar, sempre ha estat així, quan tots es giren cap a tu i canten l'aniversari feliç amb un somriure d'orella a orella que ensenya uns enormes ullals esmolats. Les circumstàncies, de moment, no provaven la pasta, ni la raça o la llei, li donaven per bona, de moment, al malalt imaginari de baixa permanent. No sabia què caldria fer per decantar en positiu, encara que fos només lleugerament, la balança del seu record, del que quedaria d'ell entre veïns, conciutadans i néts. Un tebi vocacional resisteix malament els embats del temps, i la mala mar erosiona la memòria ben aviat. Entre aquests dilemes el veig descompondre's i suar mentre rodola al llit, ofegat pel pes del fred neguit que l'acalora enmig d'un xafogós vespre d'hivern. A cau d'orella durant la vigília li aconsello un camí de llarg recorregut, una recepta de just mig, equilibri perfecte d'abstenció i història recreada, maquillatge i revisió de qualsevol dels fets ocorreguts, situant-se a prop dels vencedors (afegeix anècdotes, batalletes i exageracions -li dic-, però amb naturalitat, que sempre fa versemblant, i relaxa't, és un truc vell que qui descobreix se'n oblida, antecedent immediat del photoshop i els retocs per ordinador, primitiu segurament, però invisible, intangible, i així potser, diví).
L'espera s'ha acabat, assalto la seva son i el segueixo removent amb el bec entre els llençols a foc lent. Perquè actuï d'exemple i metàfora, un final rodó del que recordi la imatge final, fugaçment, en llevar-se d'un salt i pujar al terrat per preguntar-li al gall mut, i des d'avui cada dia, cap a on anar.