Mort d'un nàufrag

Com he arribat aquí?

Em sento confús.
Al meu cap es barregen fantasmes de la realitat amb imatges sorgides entre els meandres de la memòria. El sol, que em pesa com de plom, no em deixa pensar i agreuja els patiments d'aquest maltractat cos que jeu inert sobre la sorra i al que ja no domino. Dec tenir algun membre trencat, que em condemna a la immobilitat, a la mort.

Vindrà algú a ajudar-me?

De tant en tant, una onada em llepa les ferides i alleuja passatgerament els patiments que sofreixo. Mig enterrat a la sorra, amb el mar a la meva esquena i el sol que m'ofega sense treva, espero que algú m'ajudi.

Hi haurà algú?

Només amb gran esforç puc obrir els ulls i dissipar la boirina que m'entela la visió. Es veu un castell lluny, dalt d'un turó. Possiblement hi haurà gent, potser tot no està perdut encara, potser em vegin i em socorrin. No puc emetre cap so. Per més que ho intenti, tinc la boca definitivament seca i res no surt de la meva gola.

Tinc set.
Necessito aigua amb urgència.

Per què no ve ningú?

Era la nit més fosca de la meva vida, tant que fins i tot el meu desenvolupat instint de navegació es trobava perdut, sense rumb i sense remei.

Va haver-hi un xoc?

Es van sentir crits en la nit, salvi's qui pugui, home a l'aigua i el mar crispat. Un vaixell que s'enfonsava en el temporal i jo, allà enmig, greument ferit i completament desorientat.

Algú arriba i em veurà, ha de veure'm. Es impossible que no ho faci.

Sento com la vida se me'n va, la meva extrema debilitat s'accentua i em costa molt mantenir-me despert. No obstant, he de fer-ho. Dormir-me seria la fi. He de restar despert, lúcid, he d'intentar fer alguna cosa com sigui, pensar.

Què és l'últim que recordo?
La tempesta.

He viscut milers de tempestes a la mar, la meva llar, però mai tan fortes com aquella. I el meu cos, pesat a l'aigua, abandonat a les ones que em condueixen en la foscor cap a metes desconegudes. I després aquesta platja, sense saber com, i un deliri constant d'imatges del passat. La pel·lícula de la vida m'ha desfilat davant dels ulls en uns segons, minuts, hores, què sé jo?!, a velocitats vertiginoses i sense passar cap detall per alt. Diuen que abans de morir hom recorda la vida. Serà això?. No ho sé. Prefereixo no pensar en la mort, no mentre encara estigui viu i encara hi hagin esperances.

Aquí hi han barques!

Segurament hi haurà pescadors en algun lloc, però serà això bo o dolent?. I per què no han sortit avui a la mar?. Sortiran, estic segur, i em veuran i m'ajudaran. Però no serà llavors massa tard?

S'escolten veus que s'apropen!

Lluny, i lentament. Ja els veig. Són avis, pescadors retirats que només fan servir les seves barques per fer una volta tranquil·la i a prop de la vora del mar per no caure en la inactivitat i la nostàlgia. Crec que jo en el seu cas faria el mateix.

M'han vist.
Es criden els uns als altres i vénen.
M'ajudaran, potser em salvi!

En certa manera, som iguals ells i jo, el mar es el meu element, la meva vida ha estat i és la mar. He corregut, com ells, tots els oceans i mars de la Terra, perquè viatjar era el meu destí. Faran tot el que puguin per mi, ara ho sé.

A l'ombra de la mort penso que no deixa de ser curiós que hagi vingut a morir a un lloc tan allunyat i diferent del que vaig néixer, passant de gels a aigües calentes i salades, i que aquests que ara tracten de salvar-me siguin precisament aquells que tota la seva vida em van empaitar.

Ironies del destí!

És inútil. Per molt que ho intentin no podran retornar-me al mar: les balenes pesem massa.