Moon

I després de moltes discussions vaig aconseguir convèncer els meus pares per anar de vacances a la platja...
Ara em trobo aquí, en l'antiga casa de pescadors que hem llogat. Estic en el soterrani, posant-me les sabates. Ja m'he cansat d'estar-me engarjolat i vull notar la frescor de l'aire de costa.
Començo a enfilar cap amunt, però m'aturo a mig camí, doncs m'he deixat quelcom per endur-me.
Em dirigeixo a un antic escriptori i guaito la biblioteca. Em poso de puntetes i engrapo un llibre molt vell i atrotinat. No puc llegir-ne el títol de la portada, ja que els anys han deteriorar l'escrit.
Tanco la tenebrosa llum de l'habitació perfumada a humitat i, a grans gambades, pujo les escales de la "Cambra de les Aranyes", que és així com he decidit anomenar el soterrani de la nova casa.
Surto a fora i començo a córrer i no paro fins arribar a la platja. M'estiro en la sorra freda i contemplo el mar.
Fullejo les pàgines del llibre atrotinat i veig que és un manuscrit molt vell. Segurament l'ha escrit l'antic amo de la casa. A la segona plana descobreixo un nom, que segurament deu ser el de l'autor: " Ignasi Vila Sabé ".
Emprenc el meu màgic viatge en el llibre i llegeixo el sembla ser una llegenda; "La Donzella en pena":
"En boca de pescadors, expliquen que hi havia una vegada una nena anomenada Laia, o Donzella en pena, que és així com li dirien després de la seva desgràcia. Tenia 12 anys i vivia amb la seva família en una antiga casa de pescadors a la vora de la platja de Tamariu. Un misteriós dia van sortir tots a pescar, però una forta turmenta va fer que el vaixell naufragués...

No puc continuar llegint, ja que la son va apoderant-se de mi per moments. I al cap d'uns quants segons ja estic immers en un profund somni màgic...mentre, el Sol va ponent-se a poc a poc.
I em desperto sobtadament; quelcom m'està fent pessigolles a la cara. I m'aixeco, és una gavina! Intento foragitar-la, però se'm queda mirant amb cara incrèdula. I al final haig d'agafar un cranc que, marejat, camina enrere. I llençar-lo, per tal de que la gavina alci el vol i em deixi en pau.
Amb tanta acció, encara no m'he parat a mirar el cel. Ja no és de dia, sinó que la Lluna està ja alçada i regna en la seva màxima esplendor sobre les estrelles del firmament.
El mar, encalmat; quasi sense onades, m'ofereix el plàcid xiuxiueig de l'aigua en filtrar-se en l'arena costanera.
Les ones sembla que s'adormin, encaminant-se a morir entre les roques.
En la llunyania, se sent cridar les gavines, que volen en la recerca d'algun peix per sopar.
Un intens aroma a sal marina, s'apodera de la brisa que, parsimoniosa, xiula en les meves orelles adormides.
La marea ha pujat i l'aigua m'acarona els peus descalçats i freds. I així pessigollejant-me els dits amb l'escuma que, com per art de màgia, apareix de sota les profunditats i em fan un lent massatge.
El suau tacte de la sorra m' enfarina les mans que, eixutes, remenen l'arena i n'agafen un grapat. Deixant-lo caure després, lentament, perquè la brisa se l'endugui fins l'infinit.
Miro l'horitzó, que és víctima d'una barreja de tonalitats blavoses; el cel, negre, però suau, a causa de la llum de la Lluna. El mar, grisenc; amb una combinació intensa de colors freds. I les aigües que es perden en la llunyania, com cascades sense fi.
La vida està en pau, la mort en dol, i la terra en pena.
Sento algú que plora en la foscor, sembla una nena. Distingeixo, en la línia de separació entre els dos móns; el mar i el cel, una petita silueta que avança caminant sobre les aigües.
L'aparició és blanca i lluent, translúcida i transparent. Va caminant tranquil·la per sobre les aigües, cap a mi.
Sembla una noia jove, però és impossible! Dec estar somiant!
Es va apropant a mi sense por; només plora. I amb les seves llàgrimes va deixant un camí rere seu; el reflex de la Luna en les aigües.
Cada cop s'aproxima més, i començo a distingir una espècia de cançó...diu:

...Bateguen les onades dins el cos.
I sento la brisa en mes orelles.
I amb l'àncora sobre el cor,
recito poesia a les estrelles:

Oh, Astre tot poderós!
Company de la nit fosca!
Deslliura l'anima de nena,
del dimoni que t'invoca!

Oh, Mirall envejós!
no eclipsis el rostre amb un vel
davant la Donzella en pena!
Que plora i plora cristalls de gel,
comdemnada a la vida eterna!...

L'ànima brillant no para d'apropar-se, se li distingeix el cabell, llarg i lluent. Que es confon al caure sobre la mar i el reflex de la Luna. Porta un vestit, també llarg, blanc. Amb estrelles platejades, algunes de les profunditats, i altres del firmament.
Continua plorant, silenciosa; amb por. Surt de l'aigua, i s'asseu al meu costat, em mira... El rostre és fred, lívid, amb els ulls iguals que la Lluna, i uns llavis fins i perfilats; somrients...
Em torna a mirar, deu tenir uns 12 anys. Li veig els ulls plorosos i com li rellisquen galtes avall aquelles perles salades. Em diu entre sanglots:
-Un llamp ha trencat la foscor de la nit, el vent bufava enrabiat i les onades es volien menjar el vaixell; la mar tenia gana!
Tothom ha mort, tothom! estic sola en aquest món! Si pogués almenys tornar a parlar amb ells! Dir-los l'últim adéu!...
I comença a plorar de nou. No la conec, però em recorda aquella "Donzella en pena" de la llegenda del llibre.
Intento consolar-la. Vull fer-li un munt de preguntes, però no vull trencar la màgia i l'encant del silenci de la nit...
L'endemà em desperto de cop; acabo de somiar en una tempesta on les ones arribaven a més de 30 metres d'altura i els llamps trencaven la foscor de la nit com espetecs endimoniats!!
Em pregunto on sóc, que faig en aquesta platja, on són els meus pares...de sobte recordo l'experiència que vaig viure ahir a la nit, aquell record meravellós que em ve al cap en imaginar-me els seus cristalls platejats que es perdien en les aigües salades. Fou fantàstic!! Em resisteixo a pensar que només hagi estat un somni!
M'aixeco i em pregunto on deu haver anat la meva donzella encantada. No pot ser que apareixés tan de sobte i ara, tan de sobte, s'hagi esvaït. No pot ser!
I començo a córrer perdut. Descobreixo un camí nou en el poble, un camí per on mai he passat. Acaba en una gran porta de ferro forjat i amb un jardí al darrera.
No se si entrar al cementiri o quedar-me fora i esperar que un miracle em porti la companyia de l'ànima. Em decideixo a entrar, mai he estat en un cementiri, però n'he vist molts en les pel·lícules.
Sento un mussol que crida, com si m'alertés d'algun perill pròxim. I començo a córrer de nou, com pensant que així hi haurà menys possibilitats de que un esquelet moribund tregui un braç de sota terra i m'agafi un turmell.
M'aturo davant de quatre làpides, que em barren el pas i miro al meu voltant; tot són làpides i més làpides. Estic acorralat!! I tanco els ulls pensant-me que així tot s'acabarà. Els tanco, però tan aviat com ho faig, els torno a obrir, doncs acabo de notar una freda mà que m'agafa l'espatlla.
Faig un vot i, sobresaltat, em giro d'una revolada. És el guarda del cementiri.
Em pregunta que què hi faig allà, i em diu que no hauria d'apropar-me gaire a aquelles làpides; és veu que en hi ha una que no està del tot morta!!...
L'enterramorts fa por només de veure-li la cara, tota lívida, i amb els ulls caiguts i vermells, amb una ombra fosca sota. La veritat és que si s'aixequessin un parell de zombies de sota les tombes i es posessin al costat del guarda, m'hauria d'esforçar per a identificar el viu del mort.
Es gira i, coix, marxa arrossegant el que sembla una espècie d'aixada...ves a saber quina terra deuria estat remenant...
Sento uns plors ofegats que provenen d'una làpida i m'hi acosto. I allí esta ella, amb els braços creuats, i tot de llàgrimes platejades al seu voltant.
Ella no m'esperava i, a corre cuita, s'eixuga els quatre diamants que, lentament, li broten dels llagrimals.
Li allargo una mà i ella l'agafa i s'aixeca. I sense deixar-me-la, em senyala quatre làpides arrenglerades. En llegeixo els noms:
Josep Vila. (1880- 1920) Marta Sabé (1871- 1920) Ignasi Vila Sabé (1899- 1920) Laia Vila Sabé (1908-...)
M' estranyo per la última, què volen dir aquells punts suspensius?
També trobo estrany que totes les víctimes hagin mort el mateix any.
Llavors, m'acompanya a fora del cementiri i em diu que més tard ja em contà la seva trista història. I amb una empenta, em fa que la persegueixi fins a la platja, on ja comença a picar el Sol de bon matí.
Junts jugant, junts corrent, junts rient... Fins que en un moment decidim parar una estona de fer el boig, i ens estirem junts a contemplar les onades.
M'explica que un dia va anar a pescar amb els seus pares, el vaixell es va enfonsar, i que tothom va morir menys ella, ja que es va aferrar al pal major, que va restar en la superfície:
-En realitat, el vaixell no es va enfonsar del tot; la nau topà contra una roca i quedà mig surant. Vaig aconseguir pujar al pal major que restà en la superfície.
I vaig seguir aferrada mentre el vaixell s'enfonsava. I així quedà sota meu el vaixell, i sota el vaixell; la roca, i sota la roca; la vida dels pares, que van aconseguir sortir a la superfície, però la mar se'ls menjà amb una forta onada...
- "I així passaren el dies , i ningú no em va venir a rescatar. I allà es va anar fonent el meu cos, però la meva ànima es quedà allà, esperant, intacta. Passaren els anys i seguia esperant, passejant per sobre les aigües, sola.
També m'explica que aquelles quatre tombes que he vist, són dels seus pares i del seu germà. I la última, és la seva, que té els punts suspensius perquè mai varen trobar el cos. - acaba de parlar, quan tot just li llisca coll avall allò que sembla una llàgrima.
Li dic adéu i se'n va caminant per l'aigua, mentre, va cantant:
...Oh, foc blanquinós!
que estampes el camí en les aigües.
deixa'm fugir del món tenebrós!
I reunir-me al firmament amb els altres!


Oh, miratge blavós!
Veig en tu
el meu reflex,
i com els meus cabells
es perden en l'horitzó!


Oh, cel nebulós!
Perdona'm pel meu pecat;
doncs se que no et tinc pas dret
a molestar!...

Me'n en torno a casa i abans de posar-me al llit, segueixo llegint la llegenda; que ja comença a posar-se emocionant, per la relació que té amb la realitat:
I tothom va morir. L'endemà varen trobar els cadàvers a la platja; van descobrir els cossos a la sorra, tots menys el de la nena, que diuen que es va enfonsar juntament amb el vaixell. No van sortir en la seva recerca, ja que creien impossible que hagués sobreviscut. I diuen els vells pescadors que de tant en tant, se sent plorar a la nena, que encara no ha mort. I fins -hi tot, algú creu haver-la vist passejant per les aigües, tot cantant a la Lluna.
Desprès de llegir, tanco els ull per pensar un moment; em costa de creure que la meva donzella encantada sigui, en realitat, una llegenda típica de Tamariu!
M'adormo amb una barreja de sentiments; estic confós i trist; sé que tinc totes les peces d'un trencaclosques molt enrevessat, però jo l'únic que voldria es que la Laia fos feliç.
L'endemà, em llevo amb les idees més clares i sense pensar-m'ho dues vegades, me'n vaig a la platja. I allí està ella, contemplant les aigües encalmades.
M'estiro a la sorra al seu costat i em quedo dormit un altre cop, amb el llibre sota la mà.
Mentre dormia, la marea ha anat pujant...Al despertar-me guaito el llibre al meu costat, està obert!
Descobreixo que la última pàgina està esborrada; la marea ha anat fregant la tinta del manuscrit. Em fa l'efecte de que això no ha estat per casualitat, sinó que, qui sap qui, volia que la història quedés en suspensió.
I llavors penso: "si el trist final s'ha esborrat, i jo l'escric de nou, és possible que canviï el passat, es possible que canviï el destí?" . Sense saber ben ve el que estic fent, començo a escriure:
...I l'endemà torbaren els cossos a la platja, i diuen que la nena, estava abraçada a la seva mare i que en el seu rostre, semblava haver-hi un lleuger somrís de felicitat. I diuen els vells pescadors que, des d'aquell dia, hi ha una nova constel·lació al firmament; són quatre estels que brillen sempre junts, les nits de Lluna plena.

M'aixeco i m'espolso la sorra, i allí està ella, mirant-me sense saber que dir.
L'abraço amb por, i al cap d'un segons, noto com comença a desfer-se en les meves mans; com es perd en els meus braços. Com es deslliura de la meva cintura. Com s'escapa dels meus ulls, i deixa rere seu la Lluna, que ja comença a espurnejar en l'horitzó.
Davant meu, veig com es converteix en pols i passa a forma part de l'arena de la platja. Després, els ulls se li tornen aigua; fruit de totes les llàgrimes, i esdevenen les onades del mar.

I esdevé només una silueta brillant. Comença a caminar per sobre les aigües cap l'horitzó, mentre, torna a cantar aquella dolça cançó a la Lluna:



Oh, Lluna!
Oh, Lluna!
Què n'és de mi?
Deix dir-los l'últim adéu!
I fes miques el meu esperit!

Oh, Lluna!
Oh, Lluna!
Què n'és de mi?
Deix dir-los l'últim adéu!
i fugir fins l'infinit!

Oh Lluna!
Oh Lluna!
Què n'és de mi?
Destrueix la meva pena!
I transforma mas llàgrimes
en partícules de llum,
dels teus raigs sense fi!...

Continua caminant fins l'infinit. I s'atura enmig de les aigües, la seva llum es va apagant i esdevé silenciosos bocins de Lluna, que com les partícules gelades de les estrelles surten suaument dels seus ulls de llum deixant l'ultima empremta salada. I s'esvaeix amb el primer raig de Lluna que li acarona la cara.
I en l'horitzó apareix com sorgida de les profunditats, l'esfera radiant, l' astre tot poderós, el mirall envejós, la Lluna... Moon.