Mons de poesia

LLegint un relat de l'editora destaca,t'he trobat en un comentari i he buscat el teu espai. He rellegit aquest que ja coneixia i malgrat que no em sento capacitada per fer-te cap comentari , vull dir-te que t'admiro moltíssim i sobretot les teves metàfores: Ones blanques del cor, veu de vent , I tantes altres.
Trobo que et prodigues molt poc i que hauries d'estar entre els més valorats.
Una forta abraçada.
Carme Olivé, Nonna_Carme a Relats.

"Vull ésser mot que canti amb veu de vent", dius en un dels versos d'aquest poema. Mira, ara mateix tinc en impremta un recull que, si més no provisionalment, duu el títol d'"El vent de les paraules", amb el mateix valor, crec que tu li dónes a aquesta imatge que em sembla tan suggerent. Però no és de mi, i sí del teu poema, que he de parlar ara i aquí. I una vegada més m'he de referir al teu bon gust, a aquesta recerca de la perfecció formal que crec compartir amb tu. L'obra ben feta ha de ser l'objectiu, i tot i que massa vegades no ho aconseguim, no hem de deixar d'insistir per aquest camí.

M'agrada molt llegir-te.

Feixuc combat, que el fred encarcara,
i la pluja potser fongui i netegi;
Ja canta el vent,
però ningú l'escolta.

Camí suau, de nit i de sorra;
estan naixent colors i llums de l' infinit,
que ens portaran la pau i el silenci,
per escriure nous poemes d' amor.


Avet

aquests versos...

Ones blanques del cor, ombres de nit,
promeses de futur llimen estelles;
el mur esdevé sorra a dins el pit!

S'obren finestres, neixen mil estrelles,
música, sons i veus d'íntim sentit,
paraules que ara es trenquen les clovelles.

a més de tot el poema. Resprro amb la teva metàfora.

Salut Carme.

onatge

Nosaltres et llegirem .
Endavant!