Molts d'anys

Suram a alta mar, envoltats de sal i pebre bo i qualque herba aromàtica. Allà enfora, a l'altre costat del somrient horitzó, intueixes dues espelmes de gas natural de la mida d'un cranc pelut pentinat amb clenxa a l'esquerra que s'encenen i s'apaguen de manera intermitent, coincidint exactament (ara podríem dir allò de "com un rellotge suís") amb el suau bategar de les ones. De cada vegada se fan més grosses (el petit cranc ja no serveix per a la comparació), així que deduïm que s'acosten. Dues desenes de gavines (sempre van en ramats d'aquest nombre, ja ho sabem) les sobrevolen, pensant que potser és el sopar d'avui. Qualcuna veim que s'hi llança amb els ulls ben oberts, la cara de velocitat infinita, l'estómac afamat de fam, la boca delitosa de peix cru i salat. Encara no sabem el perquè, però cada gavina que ho prova torna al grup amb la cara marcada. L'han galtejada.

Tu i jo ho miram i remiram amb els ulls badats com una boca amb son, i no feim més que contemplar les espelmes, estirats a la gandula i amb els peus fent-se pessigolles entre ells, al nostre vaixell de llauna, vímet i bova.

Menjam una taronja. Un grell tu, un grell jo.

S'hi està la mar de bé, allà enmig. Ningú mos emprenya, som tu i jo i una colònia "eau de gavine". Ningú mos ha vist quan mos hem besat els cossos amb els llavis i les mans, durant totes les hores que hem fruït l'un de l'altre dins la particular cabina del nostre vaixell, que hem sabut fer amb escates de llampuga dissecada, pintura acrílica i llençols de franel·la. Ha estat meravellós sentir per una vegada el teu somriure mossegant-me els ulls, les teves mans fent ones damunt la meva esquena, baldament tot no deixi de ser només un altre dels meus somnis, un irreal.

Les gavines fan valer el més terrorífic dels terrorismes contra les espelmes. S'hi afuen com nins al pa amb xocolata, provocant embussos desesperats de cua de metro en hora punta, empentes i suors de dia dur de feina. Finalment, en veim una que surt de dins l'aigua i posa calma just xiulant un siurell portolà que emula un sant Antoni, i les avionetes suïcida s'arrepleguen enlaire, una formació militar quasi perfecte, el quasi pel fet de ser militar. La gavina Clint Eastwood passa revista de divulgació, de cop duu posat un mariol·lo verd una mica suat i una gorra de camuflatge del mateix color. Les gavines subordinades subjuntives escolten les instruccions del mestre verb transitiu, i un grapat deixen de batre les ales blanques i baixen a peu d'aigua. Diria el poeta que s'apunten a ballar damunt la mar, però no és ben bé així: van per feina. Sant Antoni és ara una dolçaina que canta, i al voltant de les espelmes se van formant dos castells, pareixen tres de deu amb folre i manilles. I ho fan amb convicció i esperit de grup, en poc temps tenim les espelmes recobertes de ploma, les enxanetes són les flames. Les altres gavines se col·loquen una bombona per hom i s'enfonsen a l'aigua. Les perdem de vista.

Badocs. La barra mos fa mal de tant pegar a terra, la boca ben oberta se mos omple d'alga deixant-mos els llavis verds; els ulls estan eixuts de no tancar-los. T'ha aparegut una càmera a la mà dreta, i de l'esquerra t'hi ha volat la meva mà. Has de filmar-ho sigui com sigui. Però la càmera te llenega de les mans en veure el següent pas de les gavines. Espelmes i castelleres abandonen la sal banyada, empeses per les submarinistes i, amb el ritme marcat pel sergent Eastwood i l'argilós sant dels animals, volen dolçament cap a nosaltres. No sabem si treure l'escopeta (no en tenim), convidar-les a sopar (només han sobrat guàtleres, tampoc no és això) o tirar-mos a la mar (que està molt bona i de vegades va calenta i se deixa).

Les tenim davant, som els seus presoners. S'aguanten en el buit, un miracle al qual mai hem donat la importància que mereix. Se mouen al ritme de les ones, com si n'estassin connectades per un raig de Lluna. En sonar sant Antoni el músic, les castelleres comencen a desmuntar, primer les de dalt i seguidament les altres. Finalment, queden totes les gavines davall les espelmes, tret d'en Clint, que amb aquesta maniobra perfecta segur que serà ascendit a capità. Ell se col·loca enmig dels pilars, i el seu vestit de militar se barata sense cap vergonya per un frac blanc, amb retranques i tot. Les gavines, amb el darrer xiulo del reconvertit patró dels animals, se fonen en un preciós (segur que no n'havies vist mai cap d'igual) pastís de fruites i desitjos, i un rivet de xocolata negra escriu versos d'amor damunt el recobriment de nata que fa de paper.

L'espelma de la dreta, ara ben visible, és del color del teu coll quan te'l bes. Al bell mig hi duu enganxat un collar amb petits diamants que reflecteixen els teus ulls a les estrelles de la nit. L'altra espelma és blava com la mar que ens envolta, com els teus ulls quan mires el cel, i amb la humitat hi surten flors de quaranta-quatre colors diferents.

La gavina del frac desapareix. Les espelmes s'ajunten. Se t'acosten. Les tens a dos pams.

Bufa.