Micro-històries de Olotilandia

Un relat de: Marceli
Micro-històries de Olotilandia
Marcel·lí Miret
marcelinosi@yahoo.es
http://webs.xadica.cat/quixotcatala
I
El follet intentava inútilment entrar a la lluna que s’obria
com un somni per a les seves espurnes o com una curiositat
per als seus jocs. Intentava inútilment enfilat sobre una fulla
de maria, arribar fins a la lluna que penjava com un dolç
lluny del seu abast .
Intentava inútilment enfilat sobre una cadira, una escombra,
un bolígraf, una roda de bicicleta i una pinya, arribar fins a
la lluna que oscil·lava en l’avenir
Intentava, enfilat sobre un turó, arribar fins la lluna, ho
intentava amb una escala de pintor, una cuina, una vareta
de fada i el consell d’ un ésser superior, arribar fins a la
lluna, que allí penjada, estava com despistada entre les
estrelles.
Ho va intentar amb un ascensor, un avió, un coet i un bòlid.
S’ enfilà fins al cel i no va arribar. Ho va intentar també de
dia enlluernat per els encegadors raigs del sol.
Va cercar la més alta de les muntanyes i la va baixar amb
desil·lusió; va tornar a demanar consell que li donaren en
secret els druides.
Va arribar amb un somriure molt gros fins a un prat i va
començar a saltar superant aviat les copes dels arbres, al
rebotar va fregar els núvols amb el cap. Al tornar a fer-ho
va deixar els núvols molt per sota, i des de allí va veure el
bosc molt petit, com una estrella verda pintada per algun
artista boig sobre la terra.
Va veure des de a dalt els mars blaus, els blancs del glaç i
els grocs dels deserts. La terra és una lluna de colors ,i
seguia baixant i pujant, i pujant i baixant, i això no
s’acabava mai, i va veure les estrelles i els meteorits, i la
pols espacial brillant entre totes les brillantors sobre el
vellut blau de la nit eterna, i va veure com la terra es feia
petita i tornava a créixer, i cada vegada estava més lluny de
la terra, i el seu salt s’allargava i deixava enrere la lluna a la
que havia estat intentant arribar.
Con que no podia dominar el seu salt va deixar de donar
bots i va tornar al seu bosc, a on va dormir sobre un matalàs
de flors i va tenir un somni atordidor, en el que els objectes
suraven: Guitarres autònomes i éssers engomats el
convidaven a fumar, mentre uns somriures que eren
dibuixos de llapis se incrustaven a la seva barretina de
follet català.
Va despertar sota la llum de la lluna que tan inútilment
com a fruit de la bellesa imaginada estava allí i se la va
quedar mirant, es van repartir ignorància mútua complicada
amb la transparència de l’aire, i el follet es va enfilar
damunt d’ un autobús.

II
El petit nan, tendre a l’alba, no renunciava a la lluna
malgrat haver d’ esperar-se un altre dia sencer a la vessant
d’un bassal de llum.
Es sentia trist amb la brillant nostàlgia dels astres, que
saluden al sol amb el barret a la ma, mentre que amb l’altre
recullen el mocador de plata que la lluna ha deixat caure
sobre les muntanyes.
Li queda un barret de copa màgica que ha encès més d’ una
llàntia de il·lusió a l’ habitació de l’ amor, així està preparat
i torna al sol, pensant en la llarga nit d’ ombres fosques que
va córrer ximple rere el temps.

III
-Hola bolígraf maco; va dir el follet a la seva estranya
maquinària per a escriure poemes; i va continuar dictant
tangos:
Camí de l’aire vaig a on em duen els autobusos! Visca la
tómbola del color!,la pàgina boja, la nina muda, que no
arribo per que mira com son les coses és més fàcil estar
allunyat, contemplin-la en aquesta casualitat asseguda que
ens lliga a l’ encisadora música.
T’amo a tu també companya ingràvida improvisada per el
sol, arribant dels 60 amb els ulls posats sobre el futur.
T’amo fins una estona desprès del viatge. T’amo elèctric a
las 7 del mati en un autobús ple de màgia.
Després d’ haver estimat tant es va difuminar.

IV
El follet que estava petant sota les estrelles i admirant-les, a
la seva perplexitat, va admirat a una petita folleta que teixia
resplendors sota un mocador de seda:
-Hola admirat no-res- va saludar el follet envoltat per un
fulgent groc
- M’ho dius a mi? Això sóc jo?- va replicar amb mal humor
la formosa aparició.
- Preciosa, la lluna em dona el mateix que sigui un fanal -
explicà el follet- ja no té importància perquè no se’m fa
necessària la llum. Tant de bo fossin veritablement
infinites les nits!. Però abans que et dissolguis en aquest
no-res de coixins que dorm en l’inconegut, vull dir-te:
El meu inconscient voler, et vol.
En el desapercebut, la follet inventà un barret que la va
elevar un pis a la torre de la bellesa.

V
Van seguir el follet i la folleta jugant amb els seus encants.
Es desenvolupava molt bé la dolça flor que omplia les seves
pipes d’haixix, les encenia; mentrestant ballava, cada
vegada més al·lucinant, envoltada pel fum.
Va arribar fins a tal punt la historia que es van quedar
penjats, aquí, foren temps difícils, passarien fred. Durant
aquest període es va omplir la casa de pingüins, óssos, i
alguns altres que estaven acostumats a l’ambient.
Aprengueren més en dues setmanes que en tot el temps que
va durar l’ hivern ).

VI
En un bosc de tardor, que dubtava entre l’ ocre i el roig per
a lluir-se durant el hivern, un follet poc treballador, llançava
monedes d’ un tresor poc valuós, a un bassal omplert de
fulles de periòdics i de insectes bussejadors, amb la intenció
de pescar un peix astral de la bona fortuna.

VII
Calibrava el seu fer el diablet, que era entorpit per
pastosos dies de boira, que ondulaven a través del seu cos,
no deixant-li ser d’ un únic color.
Aquell temps el fastiguejava, l’allunyava de l’ amor i del
bosc, dels renaixements primaverals que el introduïen en
una enfiladissa d’ encants produïts per les situacions. No és
que estigués malalt, és que aquella boira no el deixava viure
Semblava el seu destí el d’estar engabiat entre les roques
d’una vertiginosa muntanya de pedra negra, d’enigmàtica
màgia de carbó, entelada de diabòlics encanteris.

VIII
Després de l’abandó de les cases de bolets vindria el
interludi: els fongs buits s’ anaven descomponent, tan sols
habitats per simpàtics cucs que foradaven els murs vegetals
i que de tant en tant rentaven les finestres amb una llepada
de saliva.
El interludi estava compost per tots aquells moments en que
els éssers màgics descansaven petjant la tranquil·litat que
no els amargava les entremaliadures existencials, que
vessaven com l’aigua en una pluja contenta de sempre
somriure.

IX
Les seves estones, entre fulles d’ herba, esclafant molla de
rosada amb la petita ingravidesa dels seus cossos, que
semblava eterna, perquè no s‘acabava mentre no
s’aixequessin.
Descansaven a la tardor mentre s’anaven cobrint de fulles
seques, que els mig enterraven entre els seus somnis de
papallones emplomades amb mates de pèl cristal·lines, a
mesura que resplendien en un futur proper de contemplació.
Llanguia el temps. Els núvols, carregats d’hivern,
s’apropaven lentament amb el seu motiu entre les cames,
cansats d’arrossegar la gelada estació.

X
Els follets dormien desperts sota les fulles que es
recargolaven com costum dels cels, durant la nit; i el dia,
passava de pressa. Tots ells s’imitaven, ignorants a les
seves bombolles de vidre que havien deixat de surar per a
entristir-se en la seva falta de platja voladora, entre el temps
que els duia d’aquí cap allà com un remoli d’aire natural.
Hauria de dir que no, que no, que no tots els follets dormen
i que en els núvols, que tenen apetitoses formes de
pastissos desfets, s’amaguen esperits que són de color blau
de tant riure; ells s’encarregaven, sota el testimoni
d’amagades festes amb els avets, de repartir capricis entre
els somnolents mortals, que es perden en les noves
dimensions que s’obren a les seves habitacions
transparents, ja passada la tarda.

XI
D’ una capsa d’ envermellits retalls daurats, embotonats en
cuir tallat amb dibuixos de fulles caigudes de frondosos
boscos, sortiren els blancs flocs de neu que a l’ hivern
taparen les muntanyes, entre els raigs de sol sòlid que
foradaven el llenç boig de les flors.

XII
El follet que ja estava més que fart de tanta serietat, es va
enfilar sobre un sofà i va cridar cap a la finestra oberta que
li va tornar l’ eco d’ una misteriosa paret: “ No s~ que!”...
I de la finestra va caure una vall florida d’infinita
primavera, que era un regal de la terra. Se li va atapeir
aleshores, una conjectura entre les seves ennegrides celles,
que eren dues ratlles de llapis de carbó; i és que li van venir
ganes de jugar i s’ estava convertint en una abella, que més
tard patrullaria els prats rastrejant flors, ple de in sacietat.

XIII
Jugar, jugaven regatejant riures que de tant en tant queien
als bassals, a on es formaven concèntrics anells d’arcs de
Sant Martí amb un florit volcà surant al centre .

XIV
Dos follets molt contents perquè cadascú havia trobat un
nom, corrien per el bosc que aquell dia estava ple de
planures i s’ havia despertat content perquè el sol somriu
contagiant a les plantes la seva brillant felicitat.

XV
Al pobre Fullola que estava sota les branques d’ un pelut
arbre desconegut, barrejat entre no se sap quins somnis, li
va caure al cap la càpsula buida d’ una dosis de mescalina, i
després del cop la va mirar entristit, com dient: quina
llàstima que no estigués plena!.

XVI
Havien estat Fullola i Pericot pescant records d’antics
encants en un llac espiritual. Van tornar a visitar els bolets
dels seus col·legues, que de festa en festa prolongaven les
seves vacances a la vall dels somriures, que no van trigar a
saturar el bosc que es va convertir en un gran riure de
plantes, aigua i animals.

XVII
Fins després; pensarà la cuca de llum que estava encesa
entre l’ herba quan va veure passejar els dos follets que
també somreien perquè s’acabaven de banyar en un bassal
de rialles.

XVIII
Quan els follets es ficaven entre les herbes, tornaven a casa
verds com elles i, em podeu creure, que no se’ls podia
distingir. Aquest és el motiu per el qual, de tant en tant,
aviso la amanida abans de punxar-la amb la forquilla.

XIX
Aquella nit Fullola va deixar anar la seva veu i va parlar
amb la lluna:
Oh lluna!,-va dir com si fos l’únic que podia dir-, Què
plena que estàs i amb tan poques coses en què pensar!, però
jo no et creguis que tampoc sé què dir-te.
Estàs rabiosa de brillantor d’amor, envoltada d’abismes; jo
rabiós d’ardor de trons, emmudit per no escopir flames, per
no convertir-me en una verinosa paraula. T’ admiro amb
entusiasme.
L’ombra del teu amor aguaita el meu cor -deia
l’altre follet, que entre les ombres, feia poemes foscos

XX
Va mantenir el follet a la palma tova de la seva ma durant
tot el mes d’abril, veient com brillava per la nit quan les
espelmes encara estaven apagades i un penetrant olor a
soledat començava a sortir de las adormides pedres del
castell. I aquí el que es diu en el relat: que el va veure riure
fins que es va apagar, fins que el follet cridat per les seves
necessitats es va dissoldre, a falta de motiu per a aparèixer,
no deixant res més sobre aquella ma que l’ombra cremada
de la seva figura.

XXI
Tant obsessionat el tenia la música elèctrica que no podia
fer altra cosa que tocar tot el dia, sense que li importés la
qualitat, tan sols la sort de tocar enormes cordes de
instrument oracular davant del psicodèlic castell de les
bullicioses fulletes empresonades, però en la seva gelosia
no tocava res.
Tocava nit i dia una invisible melodia que era de paper de
caramel carmesí cuinat en el cor. Ploraner dels records que
s’amuntegaven a les seves habitacions buides, a on els focs
eterns tan sols cremaven raó.
Ardent escorpió femení, reflex llunyà de si mateix, se li
estava colant en el pit. Tan sols respirava ardor embogidor i
carícia letal perquè mai va sentir altra tan viva.

XXII
Va aterrar ràpid el coleòpter damunt la flor, dient :Respiro
un poti-poti d’ embolcalls de poesia pura. ,Ai que em vaig
trobar un resplendor de il·lusió !.
Després es va preguntar: què no van fer els romans que no
hagi fet jo? .He volat de cantó a cantó perseguit per una
desbandada de coloms sense plomes, que es desfeien
mentre es feien i de nou antigament quedaven les coses por
aconseguir. Parlava del objectes de consistència
macrobiòtica i immaterial, però d’això ja parlaven els mags
quan no hi havia el color:
inventar la sensació per a provocar la carrera d’ estàtues
quan es deixa de investigar.

XXIII
Es més fàcil començar que omplir, més fàcil sembrar que
créixer , més fàcil que el fàcil és el difícil que no deixa de
ser complicat.
El cervell és per a frenar, jo me’l vaig canviar per un barret
de copa estrellada i ara actuo per a les flors, canto romanços
d’aire i de sol, malenconies de tardes, tot tipus de sortides
de sol que s’aboquen a la terra, perquè en ells està el més
nou sonant en els saxofons.

XXIV
Al mateix temps que Fullolet berenava la seva torrada de
oli i all, Pericot, que no sabia el que fer, seguia sense fer-ho
i gairebé mai s’ho preguntava, perquè sap que no té
resposta.

XXV
El desorganitzat follet que no parava de saltar per aquí i per
allà, i de vegades caminava pel cel damunt d’ una bicicleta
de fluids estel·lars, es va aturar durant una estona a l’ aire,
per a recitar, a qui no escoltés, el seu poema particular:
El meu mar està a prop i està lluny, sura a la meva levita i a
vegades se’n vessa una mica a la meva corbata. Les meves
cames es mouen amb pressa, enfundades en el blau que una
mirada va pintar del mateix color. Que lluny quedaren les
meves sabates de llargues puntes, com dos vermellosos
raigs de lluna coberts per la sorra.
Després va continuar el seu passeig volador cap a on, no
importa cap a on es va.

XXVI
Des del destrossat paviment del carrer, per on circulava el
follet amb la seva sabata mòbil, va sortir un horripilant
monstre d’ embafadora mantega i li va embrutar la jaqueta.
Durant la seva enrabiada, el follet va llançar mals d’ ull i
dents de lleó a la viscosa maledicció que amenaçava la neta
brillantor de la seva sabata.

XXVII
Estava Pericot parlant amb el seu coixí i el coixí li deia: per
què no pares de dir tonteries?; i el follet angoixat per una
vida que no li corresponia, seguia torna que tornaràs, a fer
anar la llengua i la màquina de pensar.

XXVIII
La follet de la neu i de la muntanya, que estava enamorada
des de tots els angles, travessava el bosc, com tenia per
costum, surant per sobra de les herbes tecnicolors. L’aire la
empaitava lentament com a un globus humà omplert de
dolços líquids amb lleus tons que la embellien fins a la
santedat.
Quan va sortir del bosc, per una casualitat més del vent, les
muntanyes separades es van agrupar novament formant un
gran somriure sobre l’horitzó que es menjava el sol; i és que
feia riure veure-la inútil fent-se vestits amb fils de teles
d’aranya abandonada.

XXIX
“De nou rosa petita, trencant el temps amb les espines"...
Amb un color dolç, l’ Agapit abandona les esferes, sota
l’aigua. Envoltat de bombolles cerca tranquil·litat perquè té
l’entranya sensació de que li estan surtin antenes i comença
a navegar a la maternitat. Quins monstres tan voraços el
segueixen i no el deixen dormir, mentre s’apropa a un
procés revolucionari a on van a parar moltes idees, li fa por
el que ha de fer, escriptor tornat

XXX
El follet enfurit per el fosc foc que sortia de l’ enervant
boca d’ un monstre sincer, va apagar la seva set violenta
absorbint un mar de petons.

XXXI
Va sortir Pericot al nou dia cercant la nit, que s’ havia
equivocat al anar-se’n i havia caigut en un volcà que
semblava un ninot de neu, però no era per a això per el què
havia sortir sinó per una altra cosa, que segons ell, ja ho
deien les seves ones, la seva música i el seu tic-tac, que no
era rutinari.
En un camí encès sota el sol, l’atemorit diablet es va
amagar dins d’ un matalàs que hi havia per allà llençat. No
vegis la que van armar els marcians quan van a anar a
dormir i se’l van trobar al llit. Aquest semblava que estava
viu de tant que es movia, com si tingués un munt de mans

XXXII
Estava aquest últim follet, que ja coneixem, dret i altres
vegades s’asseia damunt d’una pedra, envoltat per una
cúpula de llum, esperant que comencés a rodar del buit, una
altra meravella davant del seus desenfocats ulls.
Mentrestant començaria el difícil peregrinatge mecànic i
mental que el duria a obtenir un sofisticat embolicat de
branca, en part producte de la seva màgia, capaç d’ extreure
trompetes del no res i que persistia malgrat les adversitats.
I és que, entre el mal i el bon temps, la seva roca es
balancejava sense donar-li ni una estona de descans.

XXXIII
Hi havia una vegada un follet que vivia en una habitació
d’un edifici amb vint milions de finestres i onze mil
claraboies i que, per cert, no s’ ho passava massa bé entre
tant de ciment, asfalt i formigó.
Per la nit escoltava una afonia de jazz que entrava per la
seva finestra junt amb sorolls de cotxes, cants de nadons i
d’altres perduts en un nus de sons. L’alegrava el bop ple de
llaunes, que corrien copejades per una tribu d’ hongaresos
que celebraven “aquelarres” amb litres d’ alcohol,
ensagnant-se en una borratxera de whisky.
Passejava velocípede i paranoic amb un speed fora de lo
normal. Es desfeia, quan escoltava a Ella Fitzerald i els seus
crits primitius. Tenia un tocadiscs amb boca de trombó que
esternudava notes soltes a la matinada, quan el follet
l’esquitxava amb una dutxa de ginebra. L’ habitació estava
plena de gerros de fantàstics dissenys i de colors diferents,
segons ell, tots havien contingut alguna droga exòtica.
També tenia, en un racó, sota una litografia de Matisse de
dos cignes que es desfeien mentre s’abraçaven amb els
colls, una ampolla blava a on dormia, que era l’ ampolla en
la que la seva mare el va ficar tan sols néixer d’ una pluja
de desitjos.
Ballant torcia les cantonades, ballant pujava als
ascensors i es ficava a les oficines, sempre cercant
secretàries. Quan encantava xiulava i movia el cos com si
fos a perdre’l.
No hi havia dia que no encantés una pubilla súper
maquillada, voluble amb la curta mini faldilla o l’ ajustat
pantaló.
Ja sé que no és necessari dir-ho, però li anava molt la droga,
es desfeia per la coca, somniava amb el haschis i amb els
al·lucinògens feia veritables “virgueríes”. Algunes vegades,
quan anava de pop, dormia a dins d’ una xapa cola o
fumava un canonet de branca amb la xapa posada damunt la
boca de l’ampolla al revés, per a al·lucinar amb les
ondulades lletres que a l’estiu eren del més refrescant amb
el fluir de pinzellada que tenen.
Quan s’ emborratxava dormia en una llauna de cervesa
alemanya que sempre preferia plena.
Va voler el mixt desadaptar-lo del tint amb el que estava
pintat i va començar una altre historia, però no es pensin
que l’ explicaré.

XXXIV
Envermellits diables i esperits de les restes eixutes dels
transparents esquelets de les flors. ballen al voltant de la nit,
pel cel, deixant un cert olor a sàndal que acoloreix, la
inhabitada lluna, d’un increïble groc. Rera tota aquesta
barricada que no es defensi la nostàlgia, que tan aquí com
allà sols existeix un element pertorbat, que dos ja serien
massa. Els nans llisquen, pels raigs lunars, com notes en un
pentagrama deixant sentir una sensació més:
totes les músiques es barregen sense tocar-se, sense ser de
l’espai, mentre el mar s’ avorreix perquè Neptú, acabat
d’afaitar, ha abandonat las zones abismals i envaeix les
discoteques.
No hi ha tresor més gran de plata inabastable en l’aigua
doncs brilla el cel i en les ones bull un rebombori de
resplendors , serà una nova crida del més enllà ?.

XXXV
Follet pujava per l’ antena del televisor, i quan es va
instal·lar al seu cim, mireu el que va veure:
per què margines al marró ?

TU JA NO SENTS, SIMPLEMENT ET PENGES

Tot això li deia un policia que tenia boca radial i era la seva
pròpia consciencia pertorbada per una amanita podrida.
En aquest mateix instant va aparèixer una fada
llampeguejant que ombra per mitja lluna minvant va deixar
cridar a la rutina una mica de felicitat que li tragués la
paranoia i va conquerir el seu amor.

XXXVI
Estaven els follets i les follets tan avorrits per que no sabien
el què estimar i és que hi havia massa bombolles dins
d’aquella ampolla de cava.

XXXVII
Eren tan torracollons aquells follets que, a tots els llocs que
anaven vacil·lant amb el seu bolet volador, no podien parar
de riure. I en això que va venir, fent brega, un marcià amb
ales i tocat del bolet, que dissolt en la intangibilitat els va
reprotxar amb ment de programador:
No us barregeu amb les coses de menjar doncs us
convertireu en un estómac, que és com una màquina de
rentar la roba.
Però la brega no acabava aquí, malgrat que la donem per
finalitzada, perquè a mart estan tots al·lucinats per la
endimoniada marxa que arrosseguen aquets joiosos follets

XXXVIII
...i encara més enfadat perquè ja no era amat, va deixar el
món dels llestos i se’n va anar a dormir; s’ entén que sol,
sense una mala frustració que l’ acompanyés en el seu mal
son d’ estrelles caigudes.

XXXIX
Ulls de lament que no escolten l’alba, la llum sufocant i
moribunda. Els fados la van tornar a fer, van pensar el
passat al revés i se’ls va caure el record en un bassal
d’oblit, sense memòria, de vidre sense cristall, d’eco que no
respira.
En l’ interior de l’esfera de les neus, tornaven sobre l’ espai.
El follet trist, per la mort del seu pare, encén un foc més, al
qual mirarà sense dir-li res.

XL
Per tot aquest temps, ben entrada la tardor, cauen les
sonates en gelats plats de nata, que es menjava la
contradicció, i les rimes sonaven a llaunes, a ampolles
buides que un follet entremaliat utilitzava per a guardar sols
petits.
En l’entretemps es celebrava un sopar d’entremesos per a
entretenir els entrenadors dels follets nedadors.
Moltes històries s’ havien escrit a les entranyes dels arbres,
però no els feien mal als mortals que es menjaven les fulles.
Per fi va ploure, i els follets van baixar lliscant revolts per
les riades fins a les valls, que van quedar omplertes de flors,
quan va acabar de caure aquella aigua seca.

XLI
Amb treballs tocava el follet, que cada dia li resultava més
difícil seguir tocant. Ho deixaria tot, me’n aniria com
l’aigua per l’abocador, - deia el infeliç, desfogant-se de mal
tocar els instruments.
Perdut en la recerca dels camins, s’entretenia el follet fent
un giravolt amb la cruïlla, doncs no sabia a on anar, i
aquell dia va decidir no anar en lloc.
Tan sols dels microsegons aconseguia el follet companyia.
Malgrat d’ estar molt bé a les tardes, trobava a faltar els
matins que tan aviat se’n anaven.
El follet petit necessitava explicació de tot en gran, per això
es va enginyar unes ales per a volar damunt de les coses.

XLII
Una sumptuosa festa enllumenada amb estrelles i fanalets
xinesos van fer aquells follets, que havien estat caient des
del cel als mars dolços d’una terra de mel. És cert que
vivien en els boscos de regalèssia, que van estar en
mansions de xocolata i que no els hi anava res material.
Però més cert és que es banyaven en banyeres de flors i que
ho envolten tot amb un somriure, que duien amb ells a
l’espai a les seus estel·lars, cecs, i es desentenien del temps
en els seus itineraris sense rumb.
Quan de cop es va acabar la reunió, tornaren als seus
camins i es van entendrir amb els miralls

epíleg

El follet que tenia el cap en forma de signe
d’interrogació, s’ho preguntava tot ell mateix,
sense donar-se compte, de que la seva capacitat,
tan sols li permetia fer preguntes.
Fins que se li va acudir, preguntar qui tindria les
respostes. A partir d’aquell dia es va dedicar a
cercar el follet de les respostes.
Per cert, el follet de les respostes, també es va
respondre a si mateix per les preguntes a les que
havia de respondre, i va anar a cercar les seves
incògnites.
Em vaig assabentar del cas, perquè el follet de les
preguntes em va preguntar si havia vist al follet
de les respostes.
L’altre dia, em vaig trobar el follet de les
respostes, i em va respondre que cercava el de les
preguntes. El pitjor del cas, és que jo sóc el follet
de la ignorància, i no vaig poder dir-li al follet de
les respostes, a on era el de les preguntes. Espero
que algun dia es trobin, perquè sembla que es
necessiten l’un a l’altre.

marcelinosi@yahoo.es
http://webs.xadica.cat/quixotcatala
Correccions: Isabel Mateu

Comentaris

  • la fageda[Ofensiu]
    Marceli | 24-10-2015 | Valoració: 10

    al bosc, a prop de els estancs i els aiguamolls, viuen els follets

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marceli

Marceli

24 Relats

16 Comentaris

16520 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
LA HISTORIETA DE Marcel·lí Miret

Marcel·lí Miret va néixer a Barcelona al 1958. Hi viu a Badalona des de que l'home va trepitjar a la lluna . Es un dels pioners de les aplicacions multimèdia, i en utilitzar els ordinadors per fer efectes de vídeo i animació. En un temps que hi regnaven les senyals analògiques, va creure en els ordinadors com a maquines amb mes possibilitats de tractar imatges. Actualment la desaparició dels aparells analògics es gairebé imminent .

La seva prehistòria comença a Badalona (1984) com a escriptor i poeta visual. Amb altres companys ( J.M. Muñoz Rovira , FeFe , El Cintas , etc ) fan el fanzine Pienso de curta vida però desbordant d'imaginació…

Desprès se'n va a Barcelona (1986) i es relaciona amb gent del còmic (Jaume Fargas - JC entorn VIBORA) intenta fer guions per vendre,però al final se'ls te que dibuixar el mateix . Publica els primers còmic fets a Espanya amb ordinador ( revista PRIMERA LINEA - El Vibora - Diari L' Avui ) .

Finalment fa un vídeo amb ordinador i es dedica a projectes de vídeo, animació i espectacle (1990). Se'n va de fires amb el espectacle de creació pròpia COMPUTER ART SHOW que es representa a les fires de SIMO - SONIMAG - BROADCAST

També dóna classes en centres carismàtics de Barcelona ( Videografia , empresa que dirigia Antoni Mercader - actualment ex- catedràtic del Institut dels audiovisuals - i que va introduir el vídeo art a Espanya ( Miralda - Muntades - Felip Solé - Eugeni Bonet - Remo Balcells - Santi Fort - etc ... )
i El CIEJ ( Centre d'iniciatives per a Joves de la Fundació La Caixa ) - Actualment seu dels estudis de btv a Barcelona.

Entre 1991 - 92 col·labora amb la Fura dels Baus, amb vídeos per el espectacle NOUN i Realitza la Simulació per ordinador de la Cerimònia De Inauguració Dels JJOO Barcelona 92. Una eina que va servir per que els participants, el coreògrafs, els tècnics, els realitzadors de TV entenguessin la complicada narrativa furera i el responsables del COI apostessin per la FURA (un grup que no inspirava massa confiança debut al seu estil "gore") i els donessin tots els medis necessaris per poder-ho fer.

Al 1996 fa el pre- disseny del l'espectacle Veintegenarios de Albert Pla i en realitza alguns videoclips.

Entre el 2000 i la actualitat ha estat desenrolant els elements del PC per poder tenir mes elements tècnics i perfeccionant els acabats. Ara que els ordinadors se han propagat per el mon i el seu us es conegut globalment, es sent mes comprés i gaudeix de que aquestes tècniques s'estiguin globalitzant. Segur que no deu estar gaire d'acord amb el Bill Gates , però encara queda molt per fer ....

Obra poètica:
Guerra als Controladors
Leonora Dada
Nanes de cobrellit
La capsa dels Caramels
Micro històries de Olotilandia

Vídeos:
-Jornades Música Cibernètica i Natura de Jossa del Cadí organitzat per Martí Brunet.
-Inciertos en Gijón.
-Veintegenarios Albert Pla. Carta al Rey Melchor.
-Computer Animació: La Carrera de Hércules JJOO B-92.
-Computer Animació: Mar Mediterrani JJOO B-92.
- Kali2 Copios.
- En destrucció.
- Estruktura Gustavo - Gustavo Adolfo Ropero
- i altres que tinc perduts.

Vídeos Malíssims:
- El Coche de Plástico - Horta de Sant Joan - rodat amb un dos cavalls y els veïns del poble - Assessor tècnic Jordi Benavent.
- El ladrón de Bad-Dog - Protagonista Carles Riba, no es el poeta, aquets es músic i tècnic de so de la BBC.
- El "cuento" de la Navidad - A la Conreria - Badalona.
- Pánico en la casa de colonias - Rodada amb els nens del poble en una hora, a prop de Sitges.
- El Bisne de las Galaxias - Rodada amb Kiku Vidal, Ivon Miralles, J.M. Muñoz Rovira, El Fefe i un citroen groc a punt de caure al riu de Sant Aniol. Artista el Pérez de Banyoles. Exteriors en El Bosc d'en Chicu, a on n'hi ha estàtues millors que les de Dalí, escenes aquàtiques rodades amb les barques a rems del llac de Banyoles. Vestuari horrible.
- El vídeo inexistent amb: Isabel Mateu, Joan Valls, Aniol Valls, els fills de la Isabel, Joan y Marina. La Susanna Orri , El Lauren, la Espe, El Xato, El Josep Olivars, La Anna, La Gloria, Els Punkis, El Jesús, Els del parador de Castellfugit de la Roca de la Garrotxa.
- Escalada a la muntanya de la Reina Mora amb el Jordi Solá i els del refugi.
- Tècnics: Joan Duran, llums. Manel Cutando, disseny. Camara: Josep Poch. Missatger: Antoni Alós. Carles Bertan, Forn Bertan, pastís. Música: Desmanes- BooTooNoo. Atjudant, Luís Artero.
- El Video de mi barrio: Bubo, Miguel Artero, Los capitanes, El de Romania, El de Marroc, El de Pakistan, El Mústafa, que te tres anys. Mi vecina Luisa i la il·legal que frega la escala.

Proyecto parado: OVNI, el extra limitado

Proyectos Actuales:
Trilogía Clásicos Españoles
-El Quixot Català
-La Celestina con Overbooking
-Tolente el Código de Don Vicio


Marcel·lí Miret
marcelinosi@yahoo.es
http://webs.racocatala.cat/quixotcatala