LA PAU DE PAU CASALS

PAU CASALS, SENYOR DE LA PAU, LA MUSICA i LA BONDAT


Pau Casals i Defilló, neix al Vendrell (Tarragona), en 1876, ens va deixar físicament el 1973 a San Juan de Puerto Rico. Des de 1979, torna a estar a la seva terra. Després d'un llarg exili, va tornar amb les condicions que havia posat: "tornar a la seva terra quan hi hagués democràcia". Aquesta democràcia no era per a ell un assumpte d'ideals polítics, més aviat eren humans. A la seva ment no hi entraven els absolutismes, ni les repressions..

Hi ha una data que s'ha repetit sovint en el seu calendari de fets i reconeixements: el 24 d'octubre.

El 24 d'octubre de 1958. En commemoració del "Dia de les Nacions Unides" va tocar i va fer un discurs en directe, a l'Assemblea General de les Nacions Unides. Aquest acte el va donar a conèixer internacionalment i va rebre el Premi Nobel de la Pau

El 24 d'octubre de 1963, torna a tocar a l'Assemblea de les nacions unides. El president John Fitzgerald Kennedy, el condecora amb la "Medalla de la Llibertat" dels Estats Units.
El 24 d'octubre de 1971. També a l'Assemblea General de les Nacions Unides dirigeix la interpretació de l'Himne de les Nacions Unides compost per ell mateix. Des d'aleshores és l'Himne de les Nacions Unides, es titula "Himne a la Pau".

La música és l'art més eteri dels que coneixem. Els dibuixos i les pintures, es poden tocar i mirar. L'escriptura també ens transmet missatges clars i concisos. La música té com a medi, el so i l'aire. Es poden utilitzar molts instruments i combinar-los. El resultat sempre és so. So, ordenat i amb molt estudi i disciplina a darrere. És un llenguatge internacional que uneix culturalment a tots els pobles. Els músics són gent molt especial.


Han d'estudiar molt, practicar molt amb els instruments (piano, violí, trompeta, percussió, etc.). També han d'estar preparats per tocar amb altres músics, en concerts, corals, cobles. Compten amb les partitures com a guia, de totes maneres han de fer molts assaigs, junts i individualment. La majoria no estan ben pagats, i molts no seran mai reconeguts. El Sr. Pau Casals, em penso, que era com tots aquests músics. Va tenir sort, en uns temps que no existia la sort, sinó la supervivència. El que guanyen els músics amb tot aquest esforç i vida d'espartà, és que al seu cervell, escolten música. Els pensaments se'ls hi tornen simfonies, cançons, ritmes.



Les sensacions i l'expressió del seu pensament es converteix en un món de sons ordenats. És com un idioma de notes. Si pugessin, ens parlarien amb música. De fet ho fan quan toquen. Ens podem fer plorar o riure. Ens podem transmetre sentiments i sensacions que ens fan recordar que són humans. El Sr. Pau ens ha deixat una cançó en la qual ens diu el que ha patit molta gent, i ell el primer. Què deu haver vist aquests home tan bo?. Quans amics perduts, i també les altres víctimes. Tot això és sent molt, perdre la teva terra, la teva gent, veure desgràcies apocalíptiques en un món despietat i inhuma. Per sort va sobreviure la seva anima i va poder expressar-ho als altres. Amb música i amb paraules. Segur que va conèixer al Sr. Pompeu i al Sr. Maragall. Va parlar en català a l'ONU, i es va expressar com un home de pau.


Poc podrem dir de nou del mestre i senyor PAU CASALS. És un músic però es diu PAU. Té la PAU a dins i l'encarna i defensa com el primer dels principis. Inclòs el seu nom, per ell vol dir PAU, no "Pablo", com el deien quan volien dir el seu nom en castellà. És un home al qual se li ha donat el "Premi Nobel de la Pau". Pocs músics tenen aquest premi. L'haurem de consultar amb l'Acadèmia d'Estocolm. Tenim una imatge d'ell molt tòpica: assegut tocant el violoncel. A part de música, sens dubte ha fet altres coses.

Sobretot ha tingut un sentit de la política únic en el seu temps. Li va tocar viure la revolució russa, la nazi, la del Primo de Rivera, La República Espanyola, l'exili, a Prades, a Mèxic, a Puerto Rico. Va ser amic de John Fitgerald Kennedy. I tot això ajudant a altres exiliats, tocant i prenent actituds polítiques molt fortes per pressionar el règim franquista. Roger de Flor i els almogàvers, es quedaven curts, comparats amb el mestre del violoncel. Ha viscut molts anys i va aprofitar tots els anys de la seva vida, tenint temps per tot. Per la gent, per la música, per l'amor, pels seus...

Ens va transmetre una Pau, sabem que plena de melangia, una melangia que ja no ha de patir. Està entre nosaltres, a la terra que el va veure néixer, a la terra que el vol, ho ama, i el desitja. La terra que dóna alegria a les seves composicions d'enyorança i melangia.
L'objectiu de la seva vida era i és més important que la musica, ho va dir a l'ONU. No va dir: "m'agrada Wagner, Bach, Beethoven, Falla", va dir:


"Aquest és l'honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació"...

Primer punt: LA PAU... al seu discurs diu el perquè ...

"La meva mare - una dona excepcional, genial -, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres".


En poques paraules va expressar milers de patiments que havia viscut en persona . Va viure gairebé cent anys. I va veure moltes guerres, no les volia, però va saber estar al costat de les llibertats i dels que el necessitaven.

Segon punt: Catalunya i les tendències democràtiques i pacifistes del poble català, que amb orgull, podem dir que som un dels pobles amb més seny i obert a les cultures de tot el món.
"A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic."


Amb aquestes paraules reflecteix l'orgull i l'estima que té per la seva terra. L'estima perquè sap que la història de Catalunya, és la d'un país que es va fer sol, i ho va fer amb tractes i col•laboracions.

Persones com a Pau Casals, Gaudi, Pompeu Fabra, Prat de la Riba, Pau Maragall. Gent que va néixer als voltants de 1850, van recollir les cendres d'una cultura i un poble cremat, tant, que no tenia dret ni a parlar la seva llengua, que havien oblidat el que era un país. Doncs van recollir les cendres i van revifar el foc, que havia estat extingit amb abusos i repressió.


El foc de Catalunya, que tant em recorda la torxa olímpica, un foc amb flames de color groc i vermell. Tires de flames grogues i vermelles, empaitades pel vent i que a vegades semblen la nostra senyera.


Marcelino Miret
Twitter @quixotcatala
Facebook: Marcelino Miret