GUERRA ALS CONTROLADORS

GUERRA ALS CONTROLADORS
Marcel•lí Miret
marcelinosi@yahoo.es http://webs.xadica.cat/quixotcatala


"Com el bassal trepitja el seu silenci
i un bolígraf
que vessa misteris en un paper
d’ordre:

"GUERRA ALS CONTROLADORS"

que combat les rimes
i els límits “etéreo burgesos” de la
poesia


---- P.2 --------------------------

Em nego a retallar més paraules,
a mesurar més frases o a llançar
pensaments que es passin del límit.

Ha nascut l’escriptura
de les mans? NO !
ha nascut de las boques igual que
els petons,
ha nascut de l’amor per els altres,
per la comunicació
i per enfrontar-se a la soledat

Em manifesto
en un paper, sense cap objecció
tan sols per a dir
"que vull escriure"
sense rima
ni mètrica,
sense que ningú em vigili, ni m’ordeni
Escrit
el que vull
“malgrat ho hagi de fer en secret".

---- P.3 --------------------------


Me inclino davant del gran públic,
davant els llicenciats i els catedràtics,
davant els professors i els opressors,
davant dels que confirmen que la poesia
"és una arma

carregada de futur..."

i revisen lletra a línia
amb la possibilitat de trobar una falta.

També me inclino i me’n recordo
dels que balbotegen la llibertat en versos
empresonats
i proclamen amb colors rebuscats
noves lleis a la ordenació de l’Estat.

Deien els pocs de les altituds
que les mans lliures criden molt,
i amb veritats com aquesta

empresonen les paraules entre lluents
retòriques
( tan sols per a majors de divuit anys )

i el que diuen per els terrenys baixos
es ciclostila en quartilles subversives
i en murals de barri,
el que senten els que no saben, no val,
i el que diu
el que no diu
surt dit en tots els periòdics.

---- P.4 --------------------------

Una petita xafarderia
sóc un gran xafarder i m’agrada
saber el que dic:

una petita xafarderia per a trobar
sense complicació una poesia,
cerco entre les imatges recents
i selecciono les anècdotes,
em quedo amb els somriures
i m’aparto del que és trist,
ara em preparo per escriure
o posar un epitafi a una cripta,
em desentenc de guants i
d’expressions fines
quin gran treball !
sóc un artista,
cremo els encenalls
i m’escalfo el cap en el fum
encendré un cigar estrany
i, amb veu fina de papagai, recito
als meus distingits mobles
la meva honorable obra,
després convido a un "whisky”
a la música
i tots contents cantem visques
a la petita obra que va morir a l‘aire.

---- P.5 --------------------------


Volants , Mercurials
dignes d’ August,
(que soni bé)
sense sentit en una clínica
amb capritx a la nuca
i marques publicitàries
a les butxaques,
(que bé que sona)
amb estima prefabricada:
en “skai”
“nilon”
i en pura llana verge
tan sintètica com la vida mateixa
i els petons festius
per a decorar boques de vermell
“cerradas”
tancades
“closed”,
per a mimar “cels” de llargs automòbils
mirades elèctriques
i bon soroll de motor.

---- P.6 --------------------------


No existeix el vermell a on es besen
els horitzons,
no apareixen a les pissarres noves sensacions
si silencis muts entre les cases
i els galls d’uns camps inexistents.
Davant meu
tan sols el blanc parla
malgrat que molt lluny per que s’escolti,
se’l veu: com l’amo del cel
i frontera a on se li demana passaport
al vent.
Però es tan petit, tan poca cosa,
que ni els corbs el respecten a les alçades
Més avançat l ‘ hivern sortirà anunciat:
"viatge a tal lloc,
en còmodes pagaments”
a tan sols mig segle de la seva casa...
desprès una petita pluja desconsoladora
i petits rierols desfaran el gegant,
flors de seda colorada
marcaran amb joia l’ antic llit del blanc
el blau i el verd, seran els nous colors
dels rius,
fins a un proper cap de setmana
a la muntanya:
"per pocs calés i molt gasto..."

---- P.7 --------------------------



M’ he despertat
amb les mans buides
d’ ungles
de músculs i d’ossos.

Les he d’ haver perdut
a la finestra
d’ un cotxe sense claus

en la caputxa
d’ un venedor de tabac
a l‘armari
a on guardo trossos de terra.

Si ahir et vaig abraçar
potser les he deixat
a les teves espatlles
o agafades de les teves mans
o enganxades a una cullereta
embafada de cafè
o mira a la teva butxaca
potser estiguin allí ...

---- P.8 --------------------------



Era necessari Melodies de mirades
que volguessis venir, i d’ecos esbiaixats,
acompanyant la música esglaons de fulles,
i el meu somriure forçat baranes d’aire violent
per la pedra blanca constantment abraçat
calcària de lluna, al buit
les branques fregant i al mentider
el vent, llenguatge de la nit.
la calma,
el pensament, Era necessari
el mar, que vinguessis,
l’ ona o almenys,
que baixo es va partir haver-me dit
després de recórrer que volies venir,
fons i cel d’aigua així la pols,
entre silencis. la humitat,
la suor,
Era necessari l’opressió,
que vinguessis, el remordiment
o almenys d’ haver-te deixat,
haver-me acompanyat, no haguessin vingut
ni trens, a recordar-me,
ni cotxes, que no vas poder venir.
ni ones,
ni guitarra
van sonar ahir... ( a l’ Anna


*“lapiaces”,de lapiaz , terreny de pedra calcària

---- P.9 --------------------------


El rec de la llàgrima queda sec
per la paret de la gola puja una paraula
aspra
per emmudir als ulls de la rosa.

Es fa violent l’espetec per a encendre
el cervell.
El pensament absorbeix cares assegudes
en equilibri, al caire de les cadires,
perillant les seves mirades
de caure en el meu record.

La memòria, companya de males formes
es fa intolerable
amb el repetit naixement de la nit
assenyalant una síl•laba vertical
amb un perpetu punt negre al centre
de la mirada.

El capvespre, que no es veu, és una imatge
il•lustrada, en els dits d’ un passatemps.



--- P.10 --------------------------




A mi no em ve res.
A la llunyania una ona deu estar morint
i cents cecs
es donen cops amb els bastons
al clavar la seva mirada a les muntanyes.

L’encarregat de preparar els dies
està de vaga
i els núvols estan entristits
desordenats, és diumenge
i fan cua a les pistes d’ esquí,
el cel és una càrrega
o un empresari de mala gaita
preparat per a sancionar
amb llàgrimes
els desplaçats al carrer,
mentrestant una habitació
es manté anònima i passiva
per que sap que la vida
se li acabarà
quan algú abaixi la persiana.


--- P.11 --------------------------




En el que hom desconeix
i en el que ens és apartat,
en els bordells
i en les modernes
catedrals
i el que no s’enterra, roman.

sopars últims per “onsevulga”
es celebren cada nit amb el mateix tema.
Però ningú se’n adona
de que les àguiles no volen a la ciutat
i el a sota no roman
tot l’ absolut més infinit
i els pensaments més filosòfics
no el descobreixen,
aleshores
hem de preguntar humilment:

al primer vagabund que passi direcció
cap a la platja
d’on ve?
quan ens doni la resposta mirarem
cap a les estrelles
i algú de nosaltres l’acompanyarà
en el seu camí,
cap a on no es sap cap a on anar
tan sols es sap que es va cap a la platja …


( a Mª. Rosa Solà )

--- P.12 --------------------------

L’aire corre i s’enfosqueix
per a envoltar-nos,
la gent aparentment destapada
enfonsa el seus peus a la terra
cercant un niu a les profunditats.

Algun amic s’apropa casualment
i ens saluda “en so de pau”
sona el xiulet de la incomprensió
i les campanes deixen anar un udol
per a dissimular-lo entre les conversacions.
A on s’ han tret les campanes
han posat una associació democràtica,
o de qualsevol cosa;
"que sigui unió, acció obligació
i desmoralització ideològica,
mentre les campanes segueixin essent;

"l’únic important",
es suposa que per a arreglar
el que es suposa
( i jo suposo )
hauria de ser suficientment arreglat.

Jo, algú de nosaltres
em concentro,
em converteixo
en un drac cristià que es menja el foc.
I no pertanyo al refranyer moralista
ESPANYOL.
Correccions: Isabel Mateu marcelinosi@yahoo.es http://webs.xadica.cat/quixotcatala