LA GRAN COMPANYIA DELS ALMOGÀVERS DE CATALUNYA

Un relat de: Marceli
LA GRAN COMPANYIA DELS ALMOGÀVERS DE CATALUNYA

Per Marcel•li Miret- del Llibre: El Quixot Català


Si hi ha un personatge que s'adapta a la nostra història, de cavallers, de bogeries i d'amors impossibles, aquest és Roger de Flor. Per un cantó era frare de l'Orde del Temple. Per un altre cantó també era quan es va perdre Sant Joan d'Acre. Les conseqüències serien prendre represàlies contra als responsables de la defensa de la ciutat. A ell ho acusarien d'enriquir-se a costa del Temple. El van avisar i fugiria a Sicília. A Sicília governava un germà del Rei d'Aragó, i es posarà al seu servei. En deu línies fiqueu-vos les que ha muntat, i això que està súper resumit. En aquest embolic entraria Nàpols, Sicília, El Regne d'Aragó, Mallorca i fins i tot el Papà. Amb bodes i unions reals i en guerres gairebé cada dia. La feina del Roger de Flor, era la de fer tot el mal possible als seus enemics, i robar-li també tot el que podia. Era un corsari perfecte, amb tècniques més depurades que les dels vikings.

El pobret Sanches Panda tremolava, crec que pensava que el volia ficar en una aventura de corsaris. Per fer li una broma, el vaig preguntar: "No és per res, estimat Sanches, però, per casualitat, i si no és molt demanar, saps nedar?

Sanches té un problema, no sap mentir. Malgrat que hagi de mentir per sortir-ne dels meus embolics
- Es refereix a si sé nedar i guardar la roba? Sanches té una intel•ligència superior a la meva. M'ha contestat, amb altre pregunta. Evitant haver de respondre. Així ni mentia, ni es comprometia. Vaig continuar ficant-me amb ell. El vaig posar la cosa més difícil, ara no li seria tan fàcil sortir-ne.
- Si caus a un riu fons, que no toques de peu a terra, et trauries la roba o nedaries cap a l'orilla?
- Nedaria, per no ofegar-me, senyor. La roba me la trauria després per eixugar-la. No sigui que agafi el refredat del pollastre amb plomes.

T'ho deia per si aquest estiu anem a la platja. Si saps nedar no cal treure't un segur de vida.
- glup!! El Sanches es va quedar mut. Segur que es pensava el pitjor. En el fons sabia que no havia de tenir por. Les nostres aventures no ens fiquen amb problemes, sinó en solucions.

Aquesta nit surtin a la tele Sanches, a les 4.30 a.m. Ens veuran tots els que estiguin de guàrdia. Bona hora per veure al Quixot en un OVNI, i a sobre és de matí de dimarts. Si miren la meva entrevista segur que es pensen que he baixat de l'OVNI, i en diem que em torni a la meva nau inter estel•lar. O miren. la peli, el porno publicitari, o als de la cinco amb un calb pelat que vent ordinadors. El presenten com a "tècnic". Fa més riure que el BODAFUENTE. L'anunci està gravat i al repeteixen unes 500 vegades. Si estigués aquí el Roger de Flor, les teles anirien d'altra manera. Anirien totes a un port de corsaris, possiblement també es vendria als presentadors dels noticiaris. Al Bodafuente sal vendria a Un Califa. I al neng, el posaria una gorra amb cascavells de bufó, i el tindria tot el dia, voltant i tocant la pandereta. Al Maragall li donaria més mals de caps que el Rajoil i el A cebes junts, i això que estaria de part del Maragall.

Després de tantes batalles, se signarà la pau de Caltabellotta, entre Sicília i Nàpols. Roger de Flor, es quedarà sense feina, el més normal quan passava això, és que els soldats es dediquessin al pillatge entre la població civil. La millor solució que se li va acudir, seria anar a Constantinoble, a l'antic imperi Bizantí, a oferir els seus serveis. Andrònic. El rei Bizantí acaptarà les condicions de Roger de Flor. Durant aquesta trobada hi hauria un enfrontament amb els genovesos que tenien interessos comercials i temien la influència dels catalans, i els seus aliats mediterranis. Roger de Flor, amb els almogàvers, emprendria una campanya de fustigació i reconquesta d'Anatòlia, el territori otomà.


Per recompenses pels seus serveis, es casaria amb la neboda de l'emperador Maria de setze anys. També se li donava el títol de Cèsar. Un títol que feia segles que no s'utilitzava. Hi va haver moltes batalles, amb els musulmans i també en les diferents seccions d'exèrcits, i interessos que hi havia a Constantinoble. Una baralla per una dona inicia una confrontació entre els alans, que són aliats, i els soldats almogàvers. En la brega hi ha moltes víctimes. Malgrat tot, a canvi de calés, els alans fan les paus i tornen a lluitar junts. Prenen Filadelfia, i després van cap a Tira. (Tyràion, a on es troba l'església que conserva les restes mortals de Sant Jordi, segons diu R. Muntaner). A la batalla mori el jove senescal Corberan d'Alet, quan es va treure el casc per desprendre de la suor, sal clavaria una fletxa que el duria la mort. Ell i els altres cavallers morts serien enterrats a la mateixa església de Sant Jordi. Teodor Sfentislav de Bulgària, també atacava a l'imperi bizantí. Roger tornaria per enfrontar-se al nou invasor.


Els búlgars temorosos fan les paus amb l'emperador Andrònic. Més tard, per iniciativa del mateix Roger, se'n va a fer una visita a Miquel el Paleòleg . Aquest organitza una festa en honor de Roger de Flor. El Paleòleg aprofita per posar-li un parany, i amb els mercenaris alans i turcoples, maten a Roger i a tots els que ho acompanyaven. Tan sols se'n salvarien tres, perdonats per El Paleòleg en admiració per la seva valentia. Per acabar la feina es va dirigir a Gallipoli, intentant agafar per sorpresa a la Gran Companya Catalana. Berenguer d'Entença sortiria amb els vaixells fins que va caure presoner dels Genovesos. Berenguer havia enviat missatgers a Andrònic, declarant la guerra. Els missatgers serien morts i esquarterats durant el camí de tornada.



A Constantinoble també havien matat catalans al mig dels carrers. Tots aquests fets es coneixen gràcies als escrits que feia Ramon Muntaner, tresorer i acompanyant de Roger de Flor en totes les seves aventures. A la mort de Roger de Flor, Ramon Muntaner i els seus homes es quedaren a Gallipoli, a on estarien cercats uns dos anys. Finalment els cavallers almogàvers van sortir de la ciutat . Utilitzant un crit com a contrasenya per diferenciar-se dels adversaris, "Via sus, Via sus, Sant Jordi, Sant Jordi," acabaran amb tot l'exèrcit bizantí. Muntaner diu que tan sols va tenir tres homes morts, mentre que a l'exèrcit contrari, va haver-hi milers de baixes.


Això no acabava aquí, El Paleòleg, sortia amb un exèrcit molts nombrós cap a Gallipoli. La Gran companya catalana sortiria a camp obert. Tallava l'avançada i escampava a l'exèrcit d'alans i turcoples. Els cronistes històrics ens diuen que no ens refiem dels números, tenien certa tendència a exagerar. Si avui en dia, no som capaços de posar-nos d'acord en el nombre d'assistents a una manifestació, és normal que en aquell temps tampoc es posessin d'acord en les estadístiques. I més quan era un factor psicològic important demostrar ho bèsties que podien ser.
La mort de Roger de Flor seria venjada, i les cròniques de matances i destrucció s'estendrien per tota Grècia.

En Sanches Panda semblava posar-se malalt. Li agraden més els acudits verds que els contes de cavalleria. Aquests contes malauradament són reals i no li fa gràcia que ho embarqui en cap aventura. Tan sols tenim un cap cadascú. No tindríem oportunitat d'anar a cap guerra, si ens tallen el cap a la primera. A ell, li agraden les aventures dels contes, almenys no sortim ferits. Malauradament és conscient que aquestes històries són històries de veritat. La gent les ha viscut i les ha mort amb molt de dolor. Són masses les escenes de massacres, de robatoris, de violacions, d'abusos, de crims indignes dels homes. I això en temps en què la gent era molt religiosa. Em penso estimat Sanches, que la religió no significava res, l'or seguia essent el veritable Déu. La guia de les seves vides i accions.

L'avanç dels Almogàvers els duria a Bulgària a on venjarien la mort de Roger de Flor, vencent als alans i matant al seu comandant Gircon. Arriben a Andrinópolis i saquegen i cremen tot el que troben. Finalment acorralen als basileus Miquel a Pamfilia. Un atac conjunt de Bizanzi i Gènova, fa que Bernat de Rocafort torni per a reforçar Gallipoli.

Els genovesos a les ordres d'un ric genovès, Antoni Espinola. I també aliat a Andrònic mitjançant un tracte de matrimoni. Estava atacant la fortalesa defensada per Ramon Muntaner, amb més de setze galeres. Muntaner tan sols tenia a les seves ordres, a les dones, als comerciants i uns quants soldats. La seva tàctica es basaria a deixar que l'enemic exhaurís les fletxes, i les armes d'assalt. Un dia sortirà amb set cavalls i cent homes a peu, aprofitant les altes temperatures. I a cos descobert es van llançar contra l'exèrcit genovès. Obstaculitzats per les armadures i la calor, serien una presa fàcil per la càrrega dels homes de la Gran Companyia Catalana. Caurien morts Antoni Espinola i un altre gran guerrer genovès, Antoni Bocanegra. Pocs dies després arribaria Rocafort trobant-se tota la feina feta.

Jaume II havia aconseguit alliberar a Berenguer d'Entença, empresonat pels genovesos. Entença anirà a Gallipoli per unir-se a la Gran companyia Catalana.

El rei Jaume enviarà a Ferran de Mallorca per fer-se capità de la Gran Companyia. Havien de deixar Gallipoli perquè ja no hi havien coses de menjar, va quedar tot destruït i cremat, i necessitaven una plaça nova a on posar el seu comandament general. Durant l'emigració, els diferents grups tenen una baralla, els de Rocafort maten a Berenguer d'Entença.

Ramon Muntaner deixa la companya i se'n va amb Ferran de Mallorca, fidel del Casal de Barcelona, del rei de Nàpols i de Sicília. Més tard faran presoners a Eduard de Rocafort i a Humbert, que s'havien guanyat l'enemistat dels seus propis homes per despostes i egoistes, i els oferiran com a present a Robert, el Rei de Nàpols. Com a càstig els deixa tancat en unes masmorres fins que es moren de set i fam.

A partir d'ací sembla que l'aigua torna al riu. La Gran Companya Catalana es converteix en una màquina efectiva que durà una gran tasca a Grècia, creant un territori que formaria part dels temps d'esplendor de la corona d'Aragó.

* Bibliografia. "L'expedició dels Almogàvers". Autor: Rafael Tasis. Editorial : Rafael Dalmau. Barcelona – 3ª Edició - 1995

Marcel·li Miret - El Quixot Català i al seu amic El Cid Català
@quixotcatala en twitter

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer