Cercador
M'he acostomat, però....
Un relat de: anònim empordanès- Compartir:
M'he acostumat a no sentir els teus llavis tebis i els teus petons, vagarejo sense amor per els racons i enyorant teves besades ja no cerco cantonades de passió. Visc les teves carícies que no tinc, només en somnis, gaudeixo amb pensaments els meus instints i em submergeixo en el silenci de la nit, tot escoltant les campanes que sense tu van esvalotant la meva ànima.
Et busco entre coixins sense trobar-te, no hi ets, només em queda un buit, una quimera i el record que guardo dins mon cor amb cada moixaina. Se'm fa llarga la nit amb la teva absència, no puc oblidar la teva imatge i omplin-me de coratge només queda, la carícia primera recordada. T'acostes com el vent i de passada et sento a flor de pell, queda aturada, només resta el anhel, la imaginada trobada sota el cel, aprop de onada.
Et busco entre coixins sense trobar-te, no hi ets, només em queda un buit, una quimera i el record que guardo dins mon cor amb cada moixaina. Se'm fa llarga la nit amb la teva absència, no puc oblidar la teva imatge i omplin-me de coratge només queda, la carícia primera recordada. T'acostes com el vent i de passada et sento a flor de pell, queda aturada, només resta el anhel, la imaginada trobada sota el cel, aprop de onada.
