Una cabòria més i van .....

Deixar d'estimar, tancar el cor a tot sentiment, restar insensible a tota possibilitat de contacte físic i emotiu, és també una manera de deixar de ser. Només cal saber si es pot viure així i per tal de comprovar-ho aquí em teniu, sol, amagat, incomunicat de tots i de tot, com una mena de ser estrany i fosc que només deixa anar de tant en tant una parida seva a mena de intent literari.
I ni tant sols espira a cap reconeixença perquè tant li fa, no vol fer créixer el seu ego, ni tant sols això persegueix, li dona igual. No em dono per vençut ni vull anar de màrtir i ni tant sols criticar una societat que no m'agrada com a molta gent, sé que no sóc qui per canviar-la, tampoc si no m'està bé com esta, sempre podem pensar que podria ser pitjor.
Ni em llepo les ferides, he aprés a sobreviure amb elles, hi ha gent en pitjor esta que jo que ho fan, doncs.....Perquè no ho puc intentar jo?
ja ni cal que em pregunti a mi mateix si m'estimo, aquesta frase feta tant portada a la boca per la gent.
(Estimat a tu mateix si vols que els altres t'estimin). Queda bé quan ho dius algú, queda maco, i per dins potser penses: Ja he complert, jo estic bé, ell/a.......ja s'ho farà.
Cada cop som menys solidaris amb els altres, possiblement alguns tampoc ho som amb nosaltres mateixos, és el que hi ha, que hi farem, ja ni ha prou d'aquesta cançoneta i amb els vostres pensaments us deixo. Sort i amor per tots i totes.