Marga, ninfòmana als quinze

Un relat de: Sergi Elias Bandres

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

La cosina d'en Francesc va trucar a la porta d'ell, carrer Julio Camarasa nº 2, amb tota la pressa del món. Tenia ganes de follar, de beure, de que li fessin un bon massatge al clítoris... I no va dubtar en, quan ell va obrir la porta, que vivia sol i ni hi havia ningú més ni esperava ningú, dir-li el que volia d'ell aquella tarda, després d'haver sortit de l'Institut:
-Francesc, estic a cent, tens priva? Així em dóna més morbo.
-És clar que si .-Li va contestar ell.
Ella es deia Marga, i anava calenta dia i nit. Als seus quinze anys era normal, però no tan normal que fos tan decidida, encara que, gràcies a això, sempre tenia algú amb qui practicar el sexe. Ella mateixa seleccionava els millors i de les noves amistats sempre en pescava algun. Quan s'avorria d'un, el deixava per un temps més endavant o ja definitivament. Portava així des dels dotze.
Van anar cap a la nevera i en Francesc en va treure una ampolla de licor de préssec que estava a la meitat. Se'n van anar cap a l'habitació d'en Francesc, que en tenia setze, d'anys, i es van despullar el més ràpid que van poder. Amb l'ampolla al terra i practicant sexe una mica dur, aquella era la tercera vegada que ho feien.
Es van llepar els sexes, van follar amb condó fent la postura del gosset mentre en Francesc li grapejava amb violència els pits i li premia amb força els mugrons, i de tant en tant un glop llarg, fins que el licor es va acabar i van util.litzar una ampolla de vodka. En Francesc es va córrer al cap de dos minuts d'haver agafat la segona ampolla, i va quedar extenuat, estirat panxa amunt a sobre el llit.
-Vols veure una pel.lícula? -Va fer ell.
-No, tinc feina.
En Francesc sabia a quina feina es referia, i ella va marxar cap a casa del Manolo, que tenia divuit anys i compartia pis a dos cantonades d'allà, al mateix carrer, nº 23. Però es va adonar angoixada que no hi era, en Manolo, per una companya de pis que li va contestar davant la porta.
-Puc esperar-lo?
-Si, entra.
Estaven de farra, però faltava ell, en Manolo, que havia anat a l'Autoescola a seguir una classe d'una hora. En aquell moment eren dos quarts de set de la tarda i en Manolo arribaria després de les set.
Quan la Marga va veure tot aquell festí, amb porros, espit i priva es va quedar una mica incòmoda, doncs allà no l'havia convidat ningú a partcipar de la farra, però...
-Per què no t'apuntes? -Va fer la noia que l'havia obert, que es deia Patrícia i tenia setze anys. -Encara que no hi hagi tius, ens ho estem passant de puta mare, ara posaré un vídeo porno per a noies que hi surten negres fotent-se palles. -Era cert. Ara eren quetre noies, elles dues i dues germanes, La Quinqui i la Txau, que tenien respectivament disset i tretze anys. La Txau anava cremadíssima com la Marga, però no tenia sort amb els tius doncs era lletja, estava quasi plana i també li faltava un cul rodonet.
-Clar. Em podeu passar mig gram d'espit? Us el pago ara.
-Et convidem nosaltres! -Va fer la Quinqui.
I el primer que va fer la Marga llavors va ser seure al sofà gran, de tres, en una plaça buida, amb la Quinqui i la Txau, davant d'unes sis ralles d'espit que hi havia preparades sobre la taula de vidre. S'en va esnifar una, i després la van animar a prendre'n una altra.
Van posar el vídeo. Era la manera preferida de masturbar-se de la Txau, doncs només havia follat una vegada en una discoteca feia gairebé mig any, amb un noi de dinou anys gras, lleig i borratxíssim ( malgrat això, havia disfrutat, però no podia aspirar a gaire més ). Al cap de dos minuts les quatre s'estaven masturbant devant la tele, proferint algun gemec, quan la Patrícia es va col.locar de genolls a l'alfombra per xarrupar-li al cony a la Marga, que ho va acceptar de bon grat, i llavors van sentir el timbre de casa. Van apagar la tele i el vídeo corrent, la Txau va tenir la bona idea d'engegar un momentet el vídeo per extreure'n el DVD i de seguida el va apagar i es va guardar el disc dins la caixa, posant-se'l després a la bossa. Mentre ho recollien tot, van tornar a trucar, i deu minuts després, havent recollit i després de tres trucades més, la Patrícia va anar a la porta i va mirar qui era a través de l'ullet de vidre. Era el veí, d'uns seixanta anys, calv i gros, amb una meleneta al clatell. La Patrícia va obrir la porta i va preguntar-li què volia. Ell li va respondre així:
-Però què esteu mirant, a la tele, porques! I que collons esteu fent! Només m'ha calgut apropar-me a la porta i posar-hi l'orella! Fa un quart d'hora que ho escolto tot! -La Patrícia li va contestar:
-I quin dret té vostè a fer això? Nosaltres som lliures de fer el que volguem!
Quan en aquell moment el Manolo arribava de l'Autoescola:
-Però què passa? -Va respondre primer el veí:
-Jo no sé en quina mena casa vius, però tot això ho hauria de fer saber a la policia.
-Però per què? Què ha passat? -Manolo.
-He sentit parlar de drogues... i drogues dures! Només falta que tu siguis el camell!
Resultava, casualment encertat pel veí, que el Manolo era el principal camell de les noies.
-A mi no em tracti de camell, eh? -Manolo.
-No estàvem fent res! Vostè té al.lucinacions! -Intervingué la Patrícia.
-Jo no tinc al.lucinacions, guarra!
I el Manolo li encertà el nas amb un fort cop de puny al senyor de la casa del costat, que quasi es desmaia i va començar a vessar sang pels orificis.
Però feia cinc minuts, dos peatons havien alertat a la policia de l'anterior discussió entre la Patrícia i el del costat, al sentir de què anava tot, o sigui que quatre nacionals amb dos cotxes ja obstruïen el trànsit davant les dues cases. En van baixar dos, un de cada cotxe, amb una mà cadascú a la funda d'una pistola.
-Cálmense! -Va cridar en Néstor, un dels dos que havia baixat, morè i amb canes. -Segismundo! Llama una ambulancia para este señor, i que venga en seguida! A ver chicos, dónde está la droga?
-Qué droga? -Va intervindre en Manolo.
-Está bien. Examinaremos la casa y que no se mueva nadie de aquí. Mejor todos para dentro. Vaya, tres chicas más. Hay alguien más en la casa?
-No, senyor-. Va dir la Quinqui.
I els dos policies van escorcollar la casa de dalt a baix mentre portaven el veí a l'hospital: Quaranta grams d'espit i dos kilos i quart d'haixix.
-I quién son los camellos, si se puede saber? -Néstor.
-Éste. -La Quinqui, per salvar a la seva germana petita de qualsevol marrón, estava disposada a perdre una amistat.
En Néstor li va posar les manilles al Manolo i a la Patrícia, mentre que en Claudio, el policia que també havia entrat a la casa, va fer el mateix amb la Marga, Quinqui i la Txau, que va començar a protestar una mica dient que només tenia tretze anys, però la seva germana gran li va dir que callés. Un cop a comissaria, i després d'investigar els currículums durant tres hores, el Manolo va ser dut al cuartelillo dels jutjats amb una possible pena de vuit anys de presó, la Marga, la Quinqui i la Patrícia van ser retingudes dues nits en les quals van ser visitades pels seus pares, vestits d'indignació i desesperació, i els pares de la Quinqui i la Txau plorant perque a aquesta última li havia tocat el reformatori. La Marga, la Patrícia i la Quinqui, després del judici van poder anar cap a casa seva havent pagat els pares quatre-mil euros per cap.
El Manolo va complir dos anys de presó i el van treure d'allí per bona conducta.

A partir de llavors es van veure poc, van ser tots sotmesos a un control especial per part dels pares i els únics que es veien de tant en tant per follar eren els dos cosins, la Marga i en Francesc, i, lògicament, la Quinqui i la Txau, que va rebre moltes visites de la seva germana i als permissos anaven a prendre alguna cosa amb els pares. La Txau va sortir del reformatori quan va complir divuit anys, i la seva germana estava a punt de fer-ne vint-i-dos.

Aquest tipus d'històries, encara que aquesta sigui inventada, són freqüents i la majoria no surten al diari. Jo apostaria per un no a les drogues, que perjudiquen molt, fins a arribar a matar-te, encara que a segons quina edat no saps el que et fas perquè NO TENS L'INFORMACIÓ ADEQUADA.



Sergi Elias, 26-3-2.009

Comentaris

  • quin relat![Ofensiu]
    korius | 12-06-2009 | Valoració: 10

    oh deu meu, quin relat!
    m'agradat molt, també m'ha agradat el llenguatge col·loquial.
    i el més trist és que es veritat el que escrius...
    bé, et seguiré llegint!
    1 petonàs!

  • filladelvent | 24-04-2009

    quina passada el fragment de Miller que tens posat en la biografia! m'agrada riure llegint.

    M'ha sorprès molt agradablement el teu últim comentari; en general, els teus comentaris cap a mi sempre són bons, i t'ho agraeixo. Sobretot t'agraeixo que encara em llegeixis, tot i que faci segles que no publico. Deu ser bona senyal.
    Pel que fa al poema que m'has comentat, he de confessar que també és un dels meus preferits d'entre tot el que he escrit. I pel que fa a l'últim vers, podríem dir que és la paradoxa del poema: comença amb un "jo me n'aniré a mar quan tu vinguis", una mena de joc d'enfadat, def er-se la víctima. El "jo" va retreient enganys i demés al "tu" amorós. Però finalment accepta: "que tu al mar hi vindràs amb mi"; una mena de "i malgrat tot, jo et vull".

    No sé si ara t'agradarà més o menys, però així ho interpreto jo. Via correu electrònic t'enviaré algun poema més. M'agrada molt tenir lectors. Gràcies pels ànims.

    Glòria
    PD: intentaré llegir-te un altre dia; avui m'és totalment impossible. Disculpa

  • M'agrada!! És un bon relat!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 14-04-2009 | Valoració: 9

    No vull sonar gaire egocèntric, però vull dir que, el primer que em ve a la ment, és lo poc, realment poc, que s'assembla aquest tipus de relats comparat amb el meu Osset de Peluix. La senyoreta Marga i la senyoreta Miranda, apart de tenir noms una mica semblants, res tenen en comú... però bé, de gustos i de colors me'n agraden bastants...

    Un cop fet aquest comentari, i deixant l'Osset de banda, et diré que és un BON RELAT. Colpidor, ferm, emotiu... La reflexió és interessant, i l'argot coloquial és simpàtic.

    El llenguatge és coloquial-tabú, insisteixo, però a la seva manera, és un relat interessant i viu, colorista. Hi faria alguna petita millora, però repeteixo que és bo... bé, modestament, jo tampoc sóc un geni home...

    Pobra noia, a aquesta edat i ja barrejada en males aventures... És difícil la vida...

    Hagués preferit que els pàrrafs en castellà, sense canviar-los de llengua, els posessis en parèntesis quadrat ( [.] ), però és només una opinió... ai les llengues...

    Un consell a les Margues: aneu amb compte, al capdavall és el VOSTRE COS i només en teniu un... No confieu en tothom!! Més val prevenir que lamentar...

    Segueix endavant, Sergi, t'animo jo, l'Stoer 1r.

    Salutis xics!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sergi Elias Bandres

Sergi Elias Bandres

628 Relats

1756 Comentaris

424952 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
Vaig néixer el 9 d'Agost del 1.978 i em van posar a la incubadora, a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell, la meva ciutat. El primer record que tinc des de llavors sóc jo complint quatre anys davant el pastís i el meu iaio, que morí d'accident laboral quan jo en tenia deu. Als meus vuit anys la meva mare va agafar un trastorn i va aguantar fins que jo en tenia setze, quan es va llevar la vida. A partir de llavors vaig tenir molts problemes amb l'L.S.D. i als dinou anys vaig heretar el trastorn de ma mare, encara el tinc. He estat ingressat tantes vegades... i fa por, fins terror.

Però tinc felicitat i això no se m'escapa.

eliasbandress@gmail.com


Sergi