Mare, un mot aclaparador...

Diuen que el deure d'una mare només és un: ser perfecta.
Han de ser carinyoses, dolces, alegres, responsables, atentes, abnegades, pacients, treballadores, eficients, polides, presumides, solidàries i un llarg etcètera d'adjectius que ja es sobreentenen quan es pronuncia el mot:"mare". Massa càrrega per a un sol esperit!

No en feu cas, no hem de perdre de vista que, per sort, una mare és una persona normal; sovint s'enfada, se sent sola, s'equivoca, està trista, és capritxosa, vol arribar a tot arreu i ho fa tard i malament, està estressada, té les seves dèries i els seus grans defectes.
També per sort, la perfecció no existeix.

La imatge que particularment, tenia de la meva mare, va canviar de mig a mig a partir del dia que vaig integrar-me en aquest col·lectiu. Veient la vida només reflectida en el mirall dels meus fills, vaig entendre la seva, vaig percebre la perspectiva que em mancava. Quan només era filla, reconeixia el seu esforç i la dedicació a tota la família, però els entenia com una mena d'obligació, un deure que tenia envers nosaltres, la colla d'egoistes que pul·lulàvem al seu costat exigint la seva atenció. No acceptava que podia estar malalta, cansada o deprimida, no sabia fins a quin punt la podien condicionar les seves vivències, no entenia perquè no tenia temps per a mi, perquè havia de quedar-me sola a casa quan marxava a treballar... I totes les raons que se m'escapaven i m'allunyàven d'ella, eren les mateixes que la feien dubtar d'ella mateixa i la ferien profundament.

Ai làs!, però el temps posa tothom al seu lloc, també a mi. Per sort la vida et dona ocasions per a rectificar, per a esmenar i per a agrair, per sort les mares no tenim memòria. Estimem i només això és important. No vull una mare perfecta, no sóc una filla perfecta. Només som mare i filla, i juntes ens anem fent grans.