Col·leccionista de solitud

No va ser d'un dia per l'altre. Aquell, va ser un procés lent, gairebé imperceptible com el lleu tic-tac d'un vell rellotge. Hi ha un punt de partida, sí. Son fets que ocasionen un daltabaix i et condueixen al llindar d'un penya-segat. És llavors quan decideixes abocar-t'hi o fer un pas enrere per tornar.

Havia nascut al poble, allí vivia feliç, tots es coneixien, havien crescut junts, eren veïns i també amics. I ara, la mort sobtada de la dona li feia insuportable cada paraula que sentia, el dolor era insofrible i defugia qualsevol companyia que avivés el seu record. Era una amargor que niava i se li arrelava profundament a l'ànima. El seu caràcter amable anava mudant cap a esquerp, tots ho veien, ho comentaven, però acabaven considerant-lo un procés normal després d'aquell tràngol. Turmentat pels records, va decidir marxar a ciutat. Necessitava ser ningú, necessitava l'anonimat entre la multitud, desaparèixer, de la mateixa manera que havia desaparegut tot el que estimava, tot allò que havia marcat la seva identitat i que el feia simplement "ser".

Comprà una caseta al centre de la ciutat. En aquell carrer fosc i amb pocs veïns, anhelava trobar la solitud necessària per a oblidar. L'únic neguit que conservava estava relacionat amb la incertesa econòmica, patia per por de no tenir diners suficients. Li caldria estalviar de valent.

El seu desig més íntim va fer-se realitat durant uns anys. Desaparegué. Ningú el coneixia, era el blanc d'una indiferència absoluta que estimulava a consciència. Fins que la calma quotidiana es trencà. Els veïns l'increpaven, l'insultaven sempre que el veien. Primer, ho feien esporàdicament, fins que es convertí en un assetjament continu que el va obligar a tancar-se a casa. No el deixaven tranquil, trucaven a la porta, cridaven. No entenia què havia passat ni sabia què volien. Sentia que, en aquell barri degradat, no podia fiar-se de ningú, estava segur que intentaven robar-li tot el que tenia, el que amb constància havia pogut arreplegar. Tenia la certesa que volien arrabassar-li el fruit d'anys d'esforç.

Estava tan aterrat, que les dents li cruixien a l'uníson amb tot el cos, que tremolava com la fulla a l'arbre. Restà arraulit en un racó, hores, dies, fins que algú esbotzà la porta. El cridaven, però estava massa dèbil. Quan el van trobar, la brutícia maquillava una pal·lidesa extrema i el seu cos llefardós era tan sols ossos coberts d'una fina pelleringa. Va obrir els ulls i pensà que somniava, veié uns éssers estranys amb màscares i vestits de colors. Gairebé no els sentia i tancà els ulls, esperant l'alliberament, esperant desaparèixer definitivament.

Van trigar una setmana a buidar la casa de la brossa acumulada, però la fortor a solitud i desesperació restà impregnada en aquelles parets, testimonis d'una desaparició.