Maleïdes xancletes

Clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, ...

Els talons, lliures. La part de sola d'aquell calçat de goma -que antany feia pobre o excessivament humil- es feia sentir ressonant per tot l'habitacle i ...al cervell. Emprenyava. Sabia que li estava agafant mania.

Clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, ...

'Sóc a casa meva, és ella qui ha de marxar'. Aguantava pel fill. Però aquella dona, la Vicki, com costava d'empassar!

-Mare, et farem companyia, et cuidarem, ens encuidarem de la llar que set' deu haver anat fent ample, et fas gran.

Allò li ho havia fet dir la Vicki, és clar. Aquella butxaca-foradada que mai havia sabut estalviar i que li havia arreplegat l'únic fill tarambanet-desgraciadet, l'havia atontat i li havia promès descendència.

-Continuaré demanant cada dia a cels i a inferns que no criïn.

Amb aquella excusa perversa que ella no li trobava pas -la Vicki era una intrusa, no volia ser àvia d'una criatura que tingués genètica d'ella- la Pralinera segregava energia contra el desig de la parella. Per suavitzar-ho, intencionadament els parlava dels mals del món, que ja estava prou sobrecarregat.

La Vicki treballava només quatre hores netejant peix que va morir sense voler-ho. Portava sonsos, els fregia, els passava un fil, en feia un collaret de peixets cuits que a l'intimitat el dropo d'en Josep Maria endraparia i li deixarien les dents amb una pàtina d'oli usat massa cops. La Pralinera els escoltaria riure, per més que s'hagués col·locat taps a les orelles, els tipus 'extremum'.

Clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec...

Havia intentat acceptar-la i empatitzar amb el xancletisme exasperant. Es posà esclops, ella, per neutralitzar la cosa i va ser poc temps, no li servia.

Cloc, cloc, cloc, cloc, cloc, ...

Pesaven, fusta macissat, una passa li anava de tort i cop d'esclop al peu contrari: veia les estrelles.

Clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec, clec...irritant. Les xancletes eren com xiclets petant. La Vicki li havia envaït l'espai i el temps, va concloure. Com que no gosava destrossar-li les xicletes sabates, un dia, mentre dormia profundament destil·lant tuf de calamars martiritzats, li tallà les ungles llargues i pintades que sobre papers impresos havien assenyalat-manat aquella insuportable estada a casa seva. El fill d'acord, era el fill; la Vicki, no.

'Casa meva és casa meva! Et faré fora!' cridava interiorment unes bones quantes vegades a diari, manera de canalitzar per no amargar-se. Uns blens de cabells canosos que es permeté deixar créixer més que els tenyits de color terra de cucurbitàcies li donaven força, en pentinar-los, per assumir que per culpa de la mobilitat reduïda (si només eren un braç i una cama que feien el tonto!) aquella fresca caradura gaudia d'habitatge. A vegades es sentia ostatge de les putes xancletes, clec, clec, cleques xicletes.

-He somiat que el bebè no vol ungles de lleona, Vicki, sinó no vindrà. Te les he tallades mentre dormies.

L'aspecte de dona amb 'certs poders' aconseguia que la jove un pèl justeta i supersticioneta no acusés ni es queixés, inconscient del seu martiritzador xancletisme. En Josep Maria, repartidor de la peixateria, es repartia optimisme observant com la seva mare i la seva parella convivien amb inusual harmonia mentre li rentaven els calçotets un dia una un dia l'altra. Vestia sempre de color marró-fos-gos-marró-fosc i tenia el vici d'abstreure's amb el marro del cafè, passar-hi un dit dibuixant una espiraleta i així anar passant esperant engendrar.

-M'agradarà que porti peces tèxtils, la criatura, color marró-clar-gos-marró-clar- comentava, il·lusionat i un pèl il·luminat (d'un to beix-gos-beix).

Quan feia mig lustre que compartien llar la Pralinera havia conglomerat, i ja no podia evitar-ho, tanta mala hòstia que sei li havia inflat el ventre i semblava prenyada emprenyada.

Aquella nit, de noviluni de lluna dita menstruativa, no va poder més. Amb la cam i el braç que xutaven bé enlairà el llençol del llit, que quedà com si fos una tenda de campanya. La Pralinera es concentrà amb un somriure picardiós...i puuuuf paaaam. Alliberà la gran llufa-pet. Li descendí, de cop, tota la inflor malaltissa. El gas s'expandí arreu de l'immoble i finques veïnes. Pudent i enganxifós. Per a ella, curatiu. Per als altres, ja us ho fareu i si us afecta és que us tocavaaaa, hahahha, reia i reia. Les xancletes del dimoni es van quasi desintegrar de resultes i el que en restà es transformà en pilotetes de goma per a jugar-hi gossos de pèl marró-grogós-gos-marró-grogós-gos. La Vicki trencà la relació amb en Josep Maria, aterrida. Ell ni se'n va acomiadar, va preferir admirar les pilotetes d'aquell color que l'embogia molt més que el collaret de sonsos cuits.

Va fer mitja maleta i, descalça, abandonà lloc i municipi, la Vicki. En caminar, però, el so xanclètic reapareixia formant part dels seus peus, so que l'abraçaria eternament i que l'identificaria...i ella mateixa, aleshores, va començar a tenir-li tírria.

A mesura que travessava carrers, el so destorbaire clec-clec-clèquic feia que la gent obrís finestres i l'engegés lluny, que no són hores, què t'has cregut, crispar així.

Fora del poble, per fi, avançà de puntetes...i pitjor: ressonava més, el calçat omnipresent. Veié venir una parella en sortir el sol, dos estiuejants que passejaven mediocritat paral·lels a un bosquet d'arbres baixos. La Vicki s'amagà entre les fulles amples en forma de cors vegetals i les campanetes malves de les enfiladisses que els folraven. L'home i la dona, dues figures boterudes i malengiponades, no es relacionaven. Ell anava més endavant, amb un parasol sota un braç, com un arma apuntaire. La dona duia un mòbil arrapat a la boca. Parlava massa alt, no cessava. Era una humna ràdio-torracollonera. El ressò dels seus mots, buits i superficials, d'informació avorrida i evident, pensia la natura.

El so de les no-xancletes va enamorar-se de les paraules de la lloro-xerrameca. Van unir-se fins a l'infinit. De resultes, la dona emmudí i no va poder reprendre aquell monodiscurs ni cap més. La Vicki va desfer-se del xancletisme i del rebuig de la Pralinera, tot i que no tornaria.

L'home ni s'immutà. Persistí amb l'umbrel·la, devorant senders fins que -i ja va sent hora- un monstre el devori, tal volta de color marró-gos-ocre-marró-ocre-gos.

La Vicki i la dona entenedorament silenciada van donar-se les mans i van anar a viure a una terra que no tingués cap cromatisme-gos-cromatisme. I pel que sembla ho duen prou bé.