Honor al cognom

La Joana Mata era tan viva que evitava escriure aquell seu cognom que feia referència a una acció que un dels manaments prohibia. La seva germana, que se'l quedés, li lligava més, amb tanta 'a': Marta Mata. No obstant, era ella, la Joana, qui treia bones notes de mates i davant mates d'aromàtiques, estimulants, estudiava de valent. La Marta, en canvi, només estava per cantar 'Sal a la calle y regala una sonrisa porque el mundo precisa un poco más de amor', que la monja Apoteòsica els havia fet escoltar i aprendre d'una cassette, aparell modern que curosament protegia embolicat en una manta casta de to pela de patata. Fins que va esdevenir-se la tragèdia: la religiosa va caure i l'aparell a fer punyetes. Irada, inspeccionà i va trobar a terra ceba fregida, oliosa, lliscosa, sí, que l'havia feta estampar-se contra el netíssim paviment de trepig de cèlibes. Va descobrir que provenien de l'entrepà de la Joana. Ah, no, però la nena era més llesta que aquella verge de seixanta anys. Va dir-li que era cosa de la Marta, que es despistava estant als núvols de València i de Siracusa i que a ella no se l'acusa. Mentre la monja reia la gràcia, la Joana aprofità per posar tota la ceba que li quedava al pas de l'Apoteòsica, que acabà estabornida i passà a millor vida (en la qual seria una model boom escalfabraguetes) i la Marta acabà acusada de mongicidi perquè en no ser gens bona en números i haver deixat el seu entrepà mig oblidat, la seva estimada germana li havia pres aquella hortalissa caramelitzada i havia calculat la quantitat i el temps per a l'assassinat. Al final acceptà el seu cognom, amb un somrís no de regalar a la calle, sinó sinistre, sota l'astre de la vida que l'enfocava-il·luminava, mentre el regalava als inferns més prometedors de futura criminal.