MALA SORT

Hi han, doncs, infinits universos en el temps, en el Tot que ens envolta, i cada un té una historia diferent. Alguns son mons terribles, altres meravellosos, i també n'hi han de molt estranys. T'agradaria escoltar una llegenda sobre un d'aquests orbes? Consideraré el teu silenci com a un Sí.

“Hi havia una vegada un demiürg molt poderós. Dirigia magnànimament un ric i fastuós Univers, el més gran de tots els temps. Era un magnífic constructor i un hàbil enginyer, i dotà al seu propi Cosmos d'una gran quantitat de luxe i comoditats. A tot arreu el veneraven i l'estimaven, i la pau restava inalterable entre les estrelles. Com a geni creador, el Demiürg també era un expert de les matemàtiques, i sovint passava el temps inventant teoremes i models de càlcul infinitesimal. La seva temàtica favorita, però, era la Probabilística. Tal era la seva afició, que un cop intentà recrear les millors obres literàries del seu món, ajudat únicament per un grup de primats teclejant unes màquines d'escriure a l'atzar. Acabà amb tres-cents cinquanta tres manuals de cuina i una bíblia, però no aconseguí cap llibre de valor. Enfadat amb els pobres resultats, és llançà a la recerca d'un objectiu més ambiciós: Arribar a l'infinit probabilístic del llançament d'una moneda, o dit amb altres paraules, obtenir una probabilitat igual a un mig. Per a dur a terme el seu nou experiment, s'aïllà en un extrem de l'Univers, més enllà dels titànics Quàsars, i començà a llançar la moneda. Primer llançament, cara. Segon llançament, cara. Tercer, quart i cinquè, tres cares. Mil dos-cents quaranta-novè llançament, cara. L'estupefacte Demiürg és sentia extasiat i preocupat alhora. No podia creure que desprès de més d'un miler de llançaments, només hagués obtingut un dels dos resultats possibles. Necessitava arribar fins al final, demostrar la futura rectificació de l'experiment. Utilitzaria la seva pròpia eternitat si calgués.”

Imagino, per la teva expressió, que ansies saber el final d'aquesta llegenda. Molts savis han volgut esbrinar l'ocorregut en aquell Cosmos, però ningú ha estat capaç de conèixer la veritat. I jo evidentment, també la desconec. Malgrat tot, reconec haver fet les meves conjectures. Diuen que l'absència del Demiürg, aïllat i solitari en el més fosc racó de l'univers, desencadenà un seguit de catàstrofes, terribles, les quals desembocaren en la extinció d'aquell món. Les estrelles es glaçaren, esdevenint diamants, i les galàxies, col·lapsades, es tornaren inhabitables i inhòspites, cementiris d'allò que un cop foren. Els éssers i les consciències d'aquell món embogiren i es mataren entre ells. Ningú els pogué salvar.

I mentrestant, el Demiürg restà impassible, submergit en la seva profunda psicosis i envoltat d'un número creixent de cares, sense obtenir, en cap llançament, una sola creu.

Sol, més enllà dels Quàsars, fins la fi de l'Eternitat.