Els Ulls

Un relat de: Giskard
Es despertà sobresaltat, amb una freda suor recorrent-li el front i l'esquena. Sentia el seu cor desbocat i accelerat, a punt de descarrilar cap a l'abisme. Bombejava amb una força increïble, estavellant-se una vegada rere altra contra les seves costelles. Amb cada batec, tremolava sencer. L'habitació estava obscura, però entrava la fantasmal llum de la lluna per la finestra oberta, com un fulgor pàl·lid i espectral.

Podia veure, dèbilment.

Aclucà els ulls, desitjava l'alba, un nou dia ple de llum i sons, gustos i tactes, sensacions. Volia abandonar-se en el món dels somnis per a escapar del llimb nocturn, de la incertesa, d'aquells ulls que l'observaven en la foscor. S'ocultà sencer sota els llençols, protegit per una finíssima capa de lli i la seva pròpia ment infantil. Però en el seu cap, aquell últim indret inexpugnable, els continuava veient. Ho intentà resistir. Provà de deixar la seva ment en blanc, però no ho aconseguí de cap manera. Podia exiliar a tots els seus pensaments, però aquells terrorífics ulls encara l'observaven. Enormes, rodons, grocs i malvats. Havia d'intentar alguna altra cosa. Ja ho tenia, comptaria ovelles. Començà a fer-ho mentalment. Una ovella. Dos ovelles. Tres ovelles. Qau... Quatre.. Espera. Les ovelles estaven observant-lo també? Aquella mirada... Eren aquells ulls de nou!

-Ah! -cridà. Sentia la boca pastosa, seca, desagradable. No havia begut res en hores, i li feia mal empassar la saliva.

Sense pensar-ho, obrí la llum de l'habitació. Res. El vaixell pirata de joguina continuava al seu lloc, i les cortines es gronxaven suaument gràcies a la finestra lleugerament oberta. Entrava el fresc, però apenes es podia copsar el murmureig de les fulles dels arbres del carrer. Tot era imaginació seva. Havia de tranquil·litzar-se i adormir-se. Potser s'hauria de deixar la llum encesa de l'habitació. El pare i la mare, a l'endemà, el renyarien, però ell els explicaria tot. Segurament, li explicarien que no havia de tenir por, però per la tarda, li portarien una llum especial per a nens petits, com una que recordava de quan només era un nadó. Li faria una mica de vergonya, però ell volia dormir, necessitava dormir. Més endavant, tornaria a provar la foscor. Intentà aclucar els ulls de nou, però tornà a percebre aquella tenebrosa mirada. En aquell moment, ja tremolava de debò. Tenia son, moltíssima son, i volia descansar, però aquells ulls el penetraven i l'alteraven de manera insuportable.

S'aixecà del llit. No podia aguantar ni un segon més en aquella habitació. Aniria amb els pares. El renyarien. Desprès, li dirien que ja era massa gran per a dormir amb ells, però ell posaria aquella cara que només fa quan realment vol aconseguir alguna cosa, i ells cedirien. Abans, però, aniria al lavabo, doncs els nervis l'hi havien fet venir ganes d'orinar. També es mullaria la cara una mica, això el desvetllaria, però també li permetria veure les coses amb més claredat. Amb una mica de sort, fins i tot perdria la por, i qui sap, no caldria molestar als pares.

Just quan tancava la porta del lavabo, com un breu reflex, li semblà veure aquells ulls observant-lo des de la seva habitació. Silenciosos però brillants, rere el llit. Espantat, es donà un bon cop de peu amb el vàter. A l'endemà tindria un bon blau en el dit gros. Es mullà la cara. Notava la sang calenta a les galtes, segurament tindria la cara vermella com un tomàquet, com quan es posava nerviós. S'eixugà la cara i és mirà al mirall.

L'observava el seu propi rostre de nen, però enlloc de veure els seus ulls, castanys, eixuts, i una mica nerviosos, veié els ulls d'aquella mirada que el perseguia. Volia deixar-se de veure, però no podia, no era capaç d'apartar la mirada, de girar el coll i oblidar-se de tot. Començà a cridar de terror, amb uns xiscles aguts i penetrants, i el seu rostre del mirall li guinyava els ulls amb un somriure malvat. Semblà, en un últim moment, com si la seva cara del mirall sortís d'aquest i l'agafés del coll, amb unes mans fredes i les ungles esmolades com a urpes.

Llavors, es despertà, i obrí els ulls, els seus propis ulls.

Es trobava en el llit. amb una freda suor recorrent-li el front i l'esquena. Sentia el seu cor desbocat i accelerat, a punt de descarrilar cap a l'abisme. Tenia una sensació familiar, com si allò ja hagués ocorregut.

- Un malson -sospirà, amb la veu cansada- només ha estat un terrible malson.

I aclucà els ulls de nou, adormint-se gairebé a l'instant.

Mentrestant, en l'obscuritat de l'habitació, l'observaven uns ulls. La seva mirada era tenebrosa i malvada. I els ulls reien, reien, reien...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: