RESSENYA – NEMESIS

Nemesis (1989) fou un dels darrers llibres d'Isaac Asimov. En una breu introducció inicial, l'autor ja ens posa en manifest la seva edat, que es troba cansat, i en última instància, que no sap quan podrà continuar escrivint històries (una introducció bastant tràgica si tenim en compte que morí l'any 1992, a l'edat de 72 anys). Malauradament, aquest debilitament en l'escriptura crec que és notable en certs fragements del llibre.

Comencem resumint breument l'argument. Nemesis tracta sobre els inicis de la colonització espacial per part de la humanitat. Aquesta, que ja ha desenvolupat i perfeccionat els vols interplanetaris, està distribuïda de forma desigual entre el planeta mare, la Terra, i diversos “Establiments”, naus enormes capaces d'albergar milers d'habitants. Tot això canvia quan un establiment, comandat per l'ambiciós Janus Pitt, desenvolupat la hiperassitència, un mètode de vol capaç d'arribar a una velocitat similar a la de la llum. A més a més, una jove astrònoma, Eugenia Insigna Fisher, descobreix un fet impressionant: L'existència d'una estrella a només 2 anys llum de distància, uan petita enana roja, Némesis. Davant del descobriment, l'intrèpid Janus Pitt decideix dirigir el seu propi establiment, el Rotor, en busca de l'estrella veïna. No obstant, desconeixen de la naturalesa del propi estel, digen del seu propi nom...

La novel·la dista molt d'altres obres com Foundation, The End of Eternity, o The Gods Themselves. No és un llibre dolent, ni molt menys, però es sent com inflat, amb massa parts innecessàries. Evidentment, l'estil és propi d'Asimov, dominat per llargs diàlegs i amb un estil simple, però a diferència d'altres vegades, hi ha moments que es fa pesat. En tot cas, a mesura que avança l'obra es torna més interessant, i la seva progressió es positiva.

A destacar el fet que malgrat l'aclaració inicial on es remarca que l'obra no forma part del cicle de Tràntor (o sigui, de les novel·les de robots, de l'imperi i de les fundacions), no s'allunya gaire d'una possible introducció. Ens pot indicar els inicis de la conolització galàctica i a més, torna a incidir en un tema recurrent en altres novel·les: Els poders telepàtics i mentals.

A nivell divulgatiu, asimov fa gala dels seus coneixements científics i ens proposa moltes idees que, en aquell temps, 1989, eren força atrevides, com la possibilitat d'exoplanetes i de satèl·lits habitables. A més, no cau en el tòpic de crear alienígenes massa “humans”, i ens mostra una forma de vida semblant a la que ens descriu Stanislaw Lem en Solaris.

Nemesis no és el millor llibre d'Asimov. Ni s'acosta a ser-ho. Però això no treu que sigui entretingut, interessant, i en última instància, part del seu enorme i magnífic llegat.

I el llegat és la nostra eternitat.