CANTEN LES ESTRELLES

Fou en una nit fosca com l'atzabeja, sota el llençol esquitxat de diminuts estels fulgurants, quan el final caigué del cel, deixant rere seu una estela de foc i cendra, cobrint de fum la clara volta celestial. La ferida de l'impacte, coberta amb la sang de la terra abans fèrtil, catalitzà la seva maledicció, i aquesta s'escampà pels rius i les muntanyes, les valls i els boscos, pels deserts, i finalment s'empassà tot allò que es pogués copsar amb la vista. I erreu, estimats il·lusos, si considereu com a motor primigeni l'acció d'una onada gegantina, més tampoc foren culpables ni les brases dels volcans ni els ardents braços violetes de la llanterna. L'origen de tant pesar es trobava en l'interior del bòlid, amagat a la ombra de les roques, temerós encara del buit que, durant el llarg viatge per l'espai, havia estat a punt de devorar-lo. Però ara, amb la seguretat d'estar a bon port, estava a punt d'emprendre les accions finals de la seva pròpia existència. Decidit a provocar l'ocàs d'aquell món, el dimoni disfressat de cadena maleïda infectà la complexitat amb la seva pròpia descendència, i l'aniquilà. No hi havia salvació possible.

Només pols.

I llavors, just abans de la nit eterna, durant els últims instants del crepuscle, un últim bri d'alè, una darrera resistència a l'entropia agafà allò que cregué més valuós, i amb desesperació, ho llançà a l'obscur espai sideral.

La música l'omplí amb una bella melodia.

Durant milers d'anys, l'última cançó viatjà solitària pel Cosmos, hereua d'un llegat infinit i alhora extint, i com feu el seu mateix sicari, eons abans, acabà assolint una nova terra on descansar i acomplir el seu propòsit. Però no fou rebuda amb desgana, ni tractada amb decor o apatia. La seva aparició, del no-res i estel·lar, significà quelcom més, interferint de forma irreversible amb la historia del generós món adoptiu, transformant les ments dels natius en pous de llàgrimes i nostàlgia. Tanmateix, la pena els impulsà a un últim acte altruista, i d'imprevist, sense raó però amb convicció, propagaren de nou la melodia a través de l'Univers, guardant-se un petit bocí per a ells. I aquesta acció es repetí una i altra vegada, com una cadena imparable de successos, deixant-la sota la tutela del temps, protegida fidelment pels seus propis creadors, desconeguts però immortals, malgrat la seva tràgica extinció.

Encara ara, quan la nit és silenciosa, podràs copsar, gairebé com un sospir, com canten les estrelles...