mal

2



-Fa una setmana que ets a casa...com et sents? Tens malsons, tens quelcom que hagi de saber i que et preocupi?
No, estic bastant bé...Una mica agobiada de que m'estiguin tot el día a sobre, pendents de mí, però bé. Tornar a casa es la millor cosa que m'ha passat.
-Me n'alegro molt. Farem una sessió cada setmana, fins que jo vegi que estás bé i llavors les espaiarem a un cop cada sis mesos, fins a la teva recuperació total, d'acord?
Com vulgui...Doctor, li puc fer una pregunta?
-Si us plau...
Que em va passar?. A casa no hi ha diaris, no em deixen veure la tele, surto de casa al cotxe i del cotxe a casa,i ni pensaments de sortir sola... Em tenen presonera dins de casa meva i no sé que he fet...La mare no deixa sortir ni al pare sense mirar abans per la finestra, i la meva germana diu que sent coses sobre nosaltres, sobre mí, molt punyents...Qué vaig fer?
-Ara mateix ho estant investigant, encara. Ningú no sap res del cert, només ho saps tú, i no te'n recordes...
No em puc sotmetre a hipnosi? Hi ha una técnica que es diu hipnosi regresiva, que esbrina coses del passat...
-Es perillós. Pel teu cas, en concret ho es molt...
Vull assumir tots els riscos.
-Els teus pares no donaran el seu permís.
No els ho diré pas, es més, vull que no hi hagi ningú, només l'hipnotitzador i jo.
-T'espero a la proxima sessió, d'aquí a una setmana, i et dic quelcom.
Gracies, doctor.



La sessió d'hipnosi pot ser perillosa...si,ja. Ho sabia perque n'havia llegit, et podria mostrar coses que havies viscut i que una part del cervell, la dels records, havia esborrat al ser traumatica, però jo volia obrir totes les portes possibles fins a saber perque els pares dels meus amics no em parlaven i em miraven com si fos una empestada, fugien de mí, i no sé perqué.
La mare em diu que estant dolguts, però no em vol dir el per que. A mi em fa mal que unes persones a qui tenia una estima, ara no en volen saber res, de mí, i molt menys deixar-me veure els meus amics...com si no hi fossin.
Ahir, sense pensar-ho, em vaig plantar a casa de la Laura, la meva millor amiga. Amb la seva mare haviem compartit juntes moltes tardes de pluja, jugant a les cartes, parlant de coses de dones, i, ahir, quan em va obrir la porta i va veure que era jo, quasi i me l'estampa als morros.
-Perdoni, sra Puig- li vaig dir- que hi és, la Laura?
-Tú m'ho preguntes?- em va dir ella, abans de tancar-me, definitivament, la porta.
Em vaig quedar molt parada, estava plorant...la mare de la Laura...La meva mare ja m'havia avisat de que potser no era una bona idea, però m'hi havia deixat anar, més que res perque m'havia posat una mica pesada. Si hi hagués estat el pare, a casa, em tanca a la meva habitació amb clau.
No vol sentir a parlar de tot el que está passant i el fet de que vulgui saber que els ha passat a la meva colla, i si hi tinc a veure amb el succeit...Es tanca en ell mateix i no m'ajuda com la mare...
Vaig sortir del bloc on viu (o vivia) la Laura . El cel amenaçava pluja, però no em feia por mullar-me, així que vaig passar d'agafar un bus o el metro per tornar a casa.
Sota la pluja s'hi estava molt bé, sobretot desprès de tants dies tancada en un sanatori per malalts psiquiatrics. em reconfortava...Em sentía viva.
Caminant, viag passar per una botiga que semblava una llibreria i hi vaig entrar, per tafanejar a veure que trobava i, si m'agradava cap llibre, doncs comprar-me'n un.
Al mostrador hi havia una noia, que vaig suposar que era la dependenta, ocupada a l'ordinador, potser entrant fitxers de llibres o de clients. Com que no volía res en especial, i no semblava que l'anés a molestar, no em va dirigir la paraula, cosa que vaig agrair, doncs em molestava una mica que la gent m'anés al darrera, intentant de vendre'm quelcom que jo no aniría a comprar mai.
La llibreria, petita, estava plena fins gairebé el sostre d'estanteries a petar de llibres de tota mena i mida. Unes escales et facilitaven a tú, o a la dependenta, arribar fins els més elevats, però, la veritat, no em feia cap grácia, pujar tant amunt...o sigui que em vaig quedar a terra, mirant els que havien ordenats a les estanteries de la meva estatura i els que havia arrenglerats per terra, sense tenir en compte la mida o el tema.
Apart de que estava tot el locar ple fins dalt de llibres, no se sentía una mosca, cosa que mostrava que aquella era una llibreria una mica estranya, era la primera que no tenia un trist fil musical que atregués la clientela...
A mi, però, m'agradava aquell silenci. Sentir els meus passos, el teclejar nerviós de la noia del mostrador, la pluja que queia a fora i el trànsit, era especial...
Finalment, desprès d'una estona de veure'm tafanejar i no comprar res, la noia em va mirar i, sense sortir d' on era, em va preguntar si desitjava res.
- No, gracies- li vaig dir- només mirava si tenieu un titol...però no el teniu. Gracies per deixar-me mirar...
I vaig marxar d'allá...apart de per que la noia havia començat a arrufar el nas, era perque la mare devia començar a patir i a molestar el pare dient-li que començés a preparar-se per sortir a buscar-me.
Com que havia deixat de ploure una mica, m'ho vaig prendre amb una mica més de calma, mirant els escaparats de totes les tendes que trobava al meu pas...
Anava tranquil-la fins que viag notar que em seguien. No volia girar-me, no serviría de res, perque hi havia molts portals on amagar-se i no veuria qui m'anava al darrere, així que vaig continuar caminant, però amb la clau més punxeguda del clauer, per defensar-me com pogués.
Tenia por. La sensació que tenia dins meu es feia més i més grossa, com si sentís la proximitat del meu perseguidor molt a prop, gairebé tocant-me l'esquena.